DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


1 comentari

La memòria històrica (i 2)

Després del Museu de l’Apartheid, el Constitution Hill va ser la segona parada per la ruta de la memòria històrica sud-africana. A diferència del museu que és una construcció nova, el Constitution és una antiga presó conservada que forma part del patrimoni nacional per recordar la repressió contra els negres. El centre es troba en un petit turonet a l’actual centre de Joburg però imagino que quan el 1892 es va construir com a fort estaria als afores però ara queda integrat al costat de l’animat barri de Hillbrow.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Constitutition conserva les cel·les d’aïllament, el pati i algunes dependències on han recreat la vida dels delinqüents i, sobretot, represaliats polítics que van patir allà tortures i patiments fins el 1983. Per allà van passar Nelson Mandela i Gandhi, per exemple. No era només una presó per a negres però fins i tot aquí el tracte era diferent. Per exemple, la dieta diària per a un pres blanc consistia en el doble de proteïna, de sucre, de greix o de verdures i fruita que la que rebien els negres. Els presoners indis, en canvi, estaven al mig i tenien de vegades tracte semblant als blancs o als negres però vaja, no serien bons modals.

Els negres eren tancants al Number Four, el mòdul més trètic de la presó, mentre que els blancs els recloïen al Old Fort, a excepció de Mandela que va passar aquí una temporada abans que els traslladessin a Robben Island, davant de la costa de Cape Town. La seva cel·la conserva alguns documents personals.

A les cel·les d’aïllament els obligaven a estar 23 hores tancats. En principi, només podien estar set dies castigats allà però la realitat és que s’hi passaven mesos i alguns, fins i tot anys. Els que transgredien les normes rebien càstics corporals i deixaven de tenir els àpats bàsics i els impedien rentar-se. Es poden llegir panells amb testimonis dels presos que expliquen com obligaven als oficials negres a sodomitzar els presos penjats de les mans a través d’una finestreta o havien de fer les necessitats davant dels guardes blancs.

Els oficials revisaven les cel·les un cop a la setmana. Els presoners feien durant la setmana treballs de manualitats per passar l’estona i presentar elements ornamentals. Els guardes escollien els treballs de decoració més creatius i els premiaven, per exemple, amb una ració extra de pastís o una llesca de pa. Els presos feien figuretes amb paper maché i autèntiques escultures amb les mantes. No se’n conserven però algun exrepresaliat n’ha recreat alguna per a l’exhibició i realment es podrien vendre en algunes botigues pijes, com el Vinçon.

En el mateix recinte hi ha la presó de dones. Menys tètrica que la d’homes però amb la mateixa dinàmica de separar les recluses segons la raça. Diuen que les negres tancades per raons polítiques rebien un tracte millor que les delinqüents comunes perquè les primeres rebien visites de bisbes o advocats que més o menys vetllaven per la seva integritat. Aquí va passar una temporada la Winnie Mandela, la segona dona de Madiba, que estant embarassada del primer fill anava a visitar el seu marit i amb els anys va ser ella la que rebia al seu primogenit.

Les negres havien de netejar i rentar la seva roba i la de les guardianes, que tot i que en principi havien de pagar una misèria per aquest servei, en realitat els hi sortia gratis perquè abusaven de la seva autoritat i se’n duien la bugada neta a canvi de res.

Anuncis


Deixa un comentari

La memòria històrica (I)

Recordo perfectament el dia que Nelson Mandela va sortir de la presó. Era un diumenge i a casa, per variar, menjàvem arròs i vèiem com aquell negre alt que s’havia passat 27 anys engarjolat el rebien com un autèntic heroi. Eran els últims moments de l’Apartheid polític, un règim instaurat oficialment el 1941 però que no va ser altra cosa que l’oficialitzaciò  i legalitzaciò d’unes pràctiques discriminatòries contra la immensa majoria de la població, l’única autòctona, que feia segles que es portaven a terme. La història de la segregació racial a Sud-Àfrica és prou coneguda, així com la transicióa un sistema democràtic que va fer que l’abril del 1994 els negres puguessin votar per primer cop i el país escollís Mandela, Madiba per als seus. Ho explica molt bé el gran John Carlin a Invictus, que abans de pel·lícula amb un Morgan Freeman impressionant com a Mandela, va ser llibre.

Amb aquestes nocions me’n vaig anar fa poc al Museu de l’Apartheid, un recinte enorme als afores de Jozi, en el mateix recinte que el Gold Reef City, el parc d’atraccions de la ciutat on hi havia una mina, i al costat un casino. Quan vaig baixar del taxi me’n vaig anar directa cap a on anava molta gent i vaig fer cua. Em va emocionar veure com gent gran negra anava al museu. Ailas! Quan vaig demanar entrada, la taquillera em va mirar i em va preguntar si jo volia entrar al casino. Casino? No, no, al Museu. Just traspassar la carretera. Sorpresa. Allà ni un negre i crec que pocs blancs locals sinó que la majoria érem turistes o expatriats. Com em diu el de Soweto de l’oficina, els negres ho vam patir i no ens cal recordar-ho perquè és  dolorós.

I més si per recordar-ho has de pagar 60 rands, sis euros, perquè la prevenda del carnet de periodista aquí no cola. El tiquet d’entrada té el seu què. Al·leatòriament te’n donen un on en classifiquen com a blanc o no-blanc i que t’obliga a passar per una o una altra porta. Impressiona i això que a mi em va situar al bàndol dels forts. La benvinguda va a càrrec d’unes fotos amb les cares de gent que va patir presó i represàlies per lluitar contra l’Apartheid. No ens enganyem, la majoria negres o coloured.

Jo m’hi vaig estar més de tres hores i mitja. Senzillament no pots deixar de llegir els cartellets que t’expliquen tant les penúries dels perseguits i matxacats per un règim boig com la dels torturadors i ideòlegs dels principis que sacralitzaven que els blancs són superiors a qualsevol altra raça i que negres, mestissos o indis eren considerats poc més que animals, útils per a l’enrequiment d’uns pocs. Allà veus cadascuna de les lleis i decrets que formalitzaven l’Apartheid, que va durar fins el 1994!!!, tot i que, per exemple, els indis van tenir abans representació parlamentària abans perquè se’ls va permetre presentar-se a les eleccions i seure al Parlament. Per als negres, l’oportunitat no arribaria fins fa 18 anys. De fet, a la tele fan ara un programa, Born free, sobre aquesta generació.

El règim dividia els ciutadans com a blancs-europeus i no-blancs, on s’encabien negres, colored, indis i altres races. El racisme estava en totes les capes i àmbits de la societat, escoles, transport, parcs, platges per a cada raça. Per descomptat, estaven prohibits els matrimonis i parelles mixtes i moltes de les que s’hi atrevien a desafiar el règim marxaven cap a Zimbawe o Zàmbia, que no és que allà estigués ben vist però no era il·legal.

El règim donava carnets detallant la raça de cadascú i de tant en tant, la policía feia redades per supervisar si la classificació s’adaptava a l’aparença del sospitós. En alguna ocasió, quan veien que no quadrava el coloured passava a negre, per exemple, perquè a la zona d’on era originari no hi havia mestissos. Cap blanc va passar a ser negre però algun coloured sí que va poder demostrar que era blanc o va enganyar els oficials i va passar a viure com un white. Un luxe perquè no hi havia pobres perquè l’Estat vetllava per ells. No pas ara. Veus algun blanc, sobre tot borratxo o drogaddicte si és jove, demanant en els semàfors.

Un altra cosa que va fer el règim és idear un urbanisme d’acord amb la normativa vigent. Afrikaaners i anglesos, que s’havien enfrontat en dues guerres, van consensuar una política urbanística que arraconava els no-blancs. Milions de negres van ser desplaçats dels centres de les ciutats als afores, als getos, townships, i així es van construir suburbis com Soweto o Alexandra, suficientment lluny dels blancs però tampoc en excés perquè puguessin anar a treballar.

Cap el final de l’Apartheid, m’expliquen, que alguns blancs pobres o progres volien anar a viure als townships o als barris negres perquè eren molt més barats i el règim els hi posava moltes traves.

Una de les parts més emocionants del museu és la de la repressió policial. En exhibició hi ha un Casspir, una mena de tanc amb que la policia entrava als guetos, i repartia òsties i trets a tort i dret. A Soweto, per exemple, el 1976 van provocar una matança arran de la mort d’un nen de 13 anys. La mà dura va durar fins entrada la dècada dels 90 i va dur a milers de negres i algun blanc a la presó. El museu recrea les cel·les d’aïllament i les sales de tortura i déxecució, com una habitació plena de forques penjades al sostre, realment impactants.

Hi havia el dia que hi vaig anar una exposició temporal sobre Mandela. Noto molt d’afecte cap a ell, tant de blancs com de negres però ara, als 94 anys, ja no pinta res i el seu partit, l’ANC, és un cau de corrupció, tot i que no sembla que la seva majoria parlamentària perilli. Conec una afrikaaner votant de l’ANC que em deia que li fa por que a Sud-Àfrica hi hagi una guerra tribal, entre negres, perquè l’actual president del país i líder del partit, Jacob Zuma, està en hores molt baixes de popularitat i credibilitat i és el primer zulú en presidir el Govern. Ella estava molt desil·lusionada amb en Zuma i, com molta altra gent, confia que al desembre, el Congrés de l’ANC no l’esculli com cap de cartell. De Mandela destacaven les seves facetes com a camarada de l’oposició il·legalitzada, el seu caràcter, el lideratge social i polític, l’estadista, el presoner i el negociador amb un seguit de videos, fotografies i objectes personals. És un personatge entranyable, la veritat, que veient-lo en els vídeos em va fer recordar al Paqual Maragall.

Pel carrer veus alguna samarreta que commemora els 18 anys de democràcia però, com sempre dic, l’Apartheid social i econòmic continua ben viu. Avui mateix han fet públic el cens del 2011 i revela un fet que es veu a simple vista. Le dades són esfereïdores:  les famílies blanques ingressen sis cops més que les negres; dos milions de negres viuen en xaboles i caldran altres 50 anys perquè els negres puguin igualar el sou dels blancs. Molt optimista em sembla aquesta previsió.

La bona notícia és que una de les meves noves amigues afrikaaners es dedica a assessorar sobre polítiques d’igualtat laboral perquè les empreses apliquen les lleis de discriminació positiva. L’empresa es diu White Zulu i la veritat és que té una web molt visual

He trobat aquest article a El Mundo sobre aquestes qüestions, més elaborat i més contrastat que aquest senzill post.


Deixa un comentari

La tele que veig

La tele sud-africana és com la de qualsevol altre país: dolenta. La cadena pública, la SABC té fins a tres cadenes que juntes no en fan una. A casa només rebem dos d’aquests canals i la feina és meva per estar-me més de 15 minuts sense tocar el comandament. La graella està farcida de programes ben coneguts per nosaltres:  culebrots locals, concursos tipus Perdidos en la Selva, South Africa’s got talent, algun documental antic sobre la natura del país…

Els culebrots són també com a tot arreu, que si una família malvada contra una altra, la història de dues lesbianes o dúna parella on ell és musulmà i ella cristiana… La majoria de personatges són negres, com a la realitat del país, i barregen l’anglès amb les seves llengües minoritzades. Tot està subtitutlat a l’anglès, fet que s’agraeix perquè a mi de vegades encara se’m fa difícil entendre alguns negres, no sé si és perquè tenen un so com més gutural o la seva pronunciació però són els que em costen més encara ara.

La majoria de pel·lícules són americanes, d’aquelles que no veuries mai als Verdi i, en canvi, estarien setmanes a les cartelleres de La Maquinista o Heron City. Això sí, els del departament de continuïtat deixen passar tots els títols de crèdit, fins l’última línia. Per contra, cada 15 minuts hi ha un tall publicitari.

Segurament aquestes tallades són més pronunciades a láltra cadena que sintonitza la vella tele de casa. Es tracta de la privada E. Veure una pel·lícula és desesperant perquè pots tenir sis o set interrupcions tranquil·lament. La sort és que aquí el prime time comença entre les set i les 8 de la tarda, així que a les 10 de la nit ja saps com acaba la pel·li.

La tele pública intenta ser sensible amb el multilingüisme del país i, per la tarda, cada hora tens mitja hora d’informatiu amb almenys quatre llengües: afrikaans, xhosa, zulu i anglès. És cert que a Sud-Àfrica hi ha 11 llengües oficials però ja voldríem molts que la tele que paguem entre tots tingués la mateixa sensibilitat.

El capítol dels anuncis mereix menció també. Fent una anàlisi gens científica però basada en el pur empirisme i experiència pròpia, hi ha tres grans sectors que acaparen la majoria de la publicitat televisiva: assegurances mèdiques,  seguretat i cadenes de menjar ràpid. I així és el país. Obsessionat amb la seguretat personal i privada, amb carències del sistema sanitari públic i boig per una hamburguesa i dos litres de Coca-cola.


Deixa un comentari

Sharp Sharp

El sharp sharp és una d’aquestes expressions que només es fan servir a Sud-Àfrica i s’estén des del negre més negre al blanc translúcid que habiten aquestes contrades. És difícil traduir amb exactitud el seu significat perquè al llarg del dia l’escoltes centenars de vegades en les situacions més diverses.

Ve a ser una mena d’expressió que indica alegria, tracte fet, adéu o hola. És el que es diria una frase feta molt versàtil. Em van explicar que prové dels zulus, per entendre´ns la zona de Durban, al Pacífic, i que originàriament es feia servir per acomiadar-se. Ara la fa servir tothom, segons he comprovat i, com dic, ha guanyat en acepcions.

He vist com la gent entra a un ascensor i diu sharp! o li expliques que vens de Barcelona i estaràs fins al mes de maig per aquí i també t’etziben un sharp sharp!

Però a l’oficina he comprovat que existeix un codi secret. S’ha de fer una feina i no la pots fer sola perquè no deixes de ser una ajudant, amb carrera però una simple becària, i el que t’ha de donar la informació o una dada imprescindible et diu sharp sharp o simplement sharp!. Ja saps que tens tot el matí lliure i, segons com, el dia lliure perquè no farà res. El sharp sharp és allò tan madrileny per als catalans de hombre, un abrazo y te llamo, para lo que tu quieras. I tu esperes que es compleixin les paraules però el rellotge corre i res. Sharp!


Deixa un comentari

´Robant´unes postals

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Remenant per internet he trobat un bloc que fa temps que el seu autor el va tancar però el recupero perquè destil.la amor cap a Jozi. Segur que podré treure alguna ruta per fer els caps de setmana. Agafo unes imatges de l’skyline de Joburg que no em canso de mirar cada cop que haig de pasar per la M1 direcció sud o vaig pel Mandela Bridge.

 


1 comentari

Petó i joc de mans

No sóc amiga de fer petons quan et presenten algú o fins i tot a les amistats. Però aquí sóc convidada i m´haig d’adaptar als usos i costums. El capítol d’avui el centro en les salutacions.. I això és Sud’Àfrica, aquí cadascú té la seva pròpia manera, segons sigui negre o blanc.Una cosa en comú és que la majoria, més els negres per ser justos, és que comencen moltes converses amb un “how are you?” però no és un how are you retòric, no, la gent espera una resposta i si ets una persona educada que li tornis la pregunta. Així, cada matí que em trobo amb els vigilants del pàrquing de l’oficina o em creuo amb algú a l’ascensor s’inicia el protocol.

Els negres es saluden amb un autèntic joc de mans. És una encaixada que acaba amb un refregament dels dits grossos de tots dos interlocutors. Jo em faig un embolic. Ho confesso però m’agrada veure amb la naturalitat que ho fan ells i sobretot l’última part, la dels dits. Algun cop he vist aquesta salutació entre un blanc i un negre, també però crec que no és normal entre home i dona.

Els afrikaaners, que no es caracteritzen per exhibir la seva afectivitat, es fan un petó als llavis. Només un, eh?, i sense lascívia. No és un petó que li facis a qualsevol desconegut. També tenen les seves normes. Quan coneixes algú hi ha una encaixada de mans, al més pur estil de negocis. Però passat un temps o si has congeniat amb la persona ja et pots fer el petó, que va seguit d’una abraçada, per ser exactes d’una mena de mitja abraçada amb la mà dreta. Un embolic, vaja.

Una altra cosa curiosa és l’expressió amb què sádrecen a la gent. Quan un ja té una certa edat, cap als 40, ehem, i és negre ja és apte per ser cridat amb un mama i papa, encara que no tinguis cap relació filial. Així, a les benzineres per exemple o si vols demanar una cosa a un desconegut, trenques el gel amb un mama/papa, could you help me? I tots contents. Si el teu interlocutor és indi, canvia el parentesc. Elles són auntie Tal i ells, uncle Pasqual.

En conèixer aquestes interioritats, la meva pregunta sempre ha estat la mateixa. I com ens adrecem als blancs? “Als blancs?”, respon tothom, “com madam and sir”. Ole tu.


Deixa un comentari

La meva oficina

La bandera multicolor de la Sud-Àfrica democràtica pretén representar la varietat de colors de pell, races, llengües, cultures, religions i creences. És cert, mira que hi ha varietats i la gent parla tranquil·lament de la seva cultura, depenent si és negra, blanca o coloured.  M’han dit que és el país africà més barrejat, no només pels afrikaaners o anglesos que van arribar per fer-se càrrec de les riqueses naturals, sinó també perquè conflueixen moltíssimes tribus negres, que jo no distingeixo ni de conya però que ells sí, i els indis que els van fer arribar per completar la mà d’obra d’esclaus.

Pel que estic veient, després de 18 anys d’enderrocar l’Apartheid les races poden treballar juntes però viuen separades. La meva oficina és una petita Sud-Àfrica. N’hi ha de tot i més o menys amb la mateixa proporció que al país. Així, tenim quatre negres, tres coloureds, una india i una blanca. Les estrangeres no hi comptem a l’staff.

Dels negres, dos viuen a Soweto, un altre NS/NC, i l’últim, al meu barri. Aquest darrer té una història curiosa. És de Moçambic, criat a Phoenix, Arizona, que en tornar dels States va venir a estudiar a Pretòria sociologia i ja s’hi va quedar. Aquí s’ha casat amb una mormona negra i té dues criatures. Dels de Soweto puc explicar que un és un activista social, que presumeix d’estimar la seva comunitat i és afiliat al partit governamental ANC, tot i que diu que prega perquè l’actual president Jacob Zuma no torni a ser reelegit.

A diferència dels negres que tenen entre 25 i 35 anys, dos dels coloureds són els jefes de l’oficina i passen dels 50. Van viure l’Apartheid d’adults i m’expliquen que no estaven autoritzats ni anar amb els negres ni amb els blancs sinó que tenien els seus llocs a les platges, per exemple. Tots tres tenen en comú una pell clara i faccions totalment blanques, sobretot les dues dones que són tia i neboda. Jo sempre els hi dic que podrien passar perfectament per mediterrànies, morenasses racials sinó fos perquè els cabells els tenen arrissats.

Grafiti per la unitat racial, a Newtown

Grafiti per la unitat racial, a Newtown

Intento explicar una mica la història. Un és el director de l’oficina, procedent de Cape Town, la regió amb més població coloured del país. Les dues dones són naturals de la veïna Zimbawe i van venir a Sud-Àfrica fa uns 20 anys i 10, respectivament, fugint de la misèria a què Mugabe sotmet el país. No obstant això, tenien un bon nivell educatiu, van anar a estudiar a Londres de joves i aquí han pogut fer carrera professional. Vull dir, que no són immigrants pobras.

Els avis de la més jove i els pares de la tia són blancs d’Anglaterra i Alemanya, respectivament, mentre que les dones diuen que són negres betum. El resultat són elles, que han creat famílies coloured, orgulloses de la seva barreja i la seva cultura. M’expliquen que els avis van arribar a Zimbawe i van fer, lògicament, bons negocis. Però en casar-se amb les negres, les famílies europees van renegar d’ells i ara les dues branques no mantenen contacte, tot i que es tenen controloats mútuament. Per la banda, de les dones, diuen rient, les seves famílies no s’ho podien creure que havien fet tanta sort d’emparentar amb blancs. Conec alguns familiars de les dues dones i realment passarien per blancs. Tant elles com els seus familiars s’han emparellat amb coloureds perquè diuen que estar amb un negre és com fer un petó a un peix, fent conya dels seus llavis prominents.

La noia d’origen indú és d’una família catòlica però ella s’ha convertit d’adulta a l’islam. El seu idioma matern és l’anglès i tot i que va vestida, de vegades, amb vestits d’aires indis de la Índia, crec que no té més relació amb el país dels seus avantpassats que el seu amor pel curry i el picant. Però ben pensat, això ho té qualsevol sud-africà que conec.

La darrera és la blanca. Més que blanca és transparent. També té una història curiosa. És de família suïssa, nascuda a Sud-Àfrica però que essent una nena van tornar a Europa. Allà s’hi va estar fins a la vintena més o menys, quan va venir de voluntària, va conèixer un local amb qui es va casar i aquí està, separada i amb tres criatures. De vegades la veig patir amb la patxorra africana que regna a l’oficina però lògicament per sobreviure ha hagut d’abandonar la seva quadratura germana perquè és de la Suïssa alemanya.