DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Sense carn no hi ha àpat

Deixa un comentari

El menjar sempre és una part importantíssima de la riquesa cultural d’un país i molt sovint es veuen les grans diferències que separen els països i les cultures per la manera que es posen davant els fogons i de la taula. Haig d’admetre que he tastat poca ‘cuina africana’. Però què és la cuina africana? Depèn dels comensals i dels cuiners, si són blancs, negres o coloured.


A l’oficina on treballo estan representats tots aquests col•lectius i és curiós, que tret dels blancs, negres, mulats i hindús comparteixen la seva passió per la carn. De fet, no entenen un àpat sense un tros de carn. És més, la base de la seva alimentació és la vedella o el pollastre bàsicament, perquè el porc és gairebé testimonial i el xai és molt car, acompanyada d’arròs o de pap, una mena de farinetes que jo trobo insípides però que els afrikaaners m´han dit que tal com les fan ells són delicioses. La raó d’aquesta diferència no és una altra perquè són rics i l’hi poden afegir més condiments. No puc donar valoració perquè només n’he tastat la dels negres i és sosa sosa.
Als restaurants hi ha poca oferta de cuina negra. Suposo que a les zones rurals, la situació és diferent però a les àrees de Johannesburg que em moc jo, es pot dir que gairebé no hi ha rastre d’àpats tradicionals de les cultures negres. En canvi, sí que hi ha restaurants especialitzats en menjar indi i afrikaaner. En comú tenen que són plats més elaborats que els de la cultura negra, molt gustosos i picants, sobretot el primer.
El menjar indi és molt semblant a l’oferta de restaurants que trobes a Barcelona però sense la delicadesa que sovint tenen allà per adaptar-se a paladars gens acostumats a tant de bitxo, curri i d’altres espècies que desconec. L’afrikaans prové, majoritàriament, de la gent de Cape Town i s’ha de reconèixer que és francament bo.
Ni Mandela ni la bandera de l’arc de Sant Martí. El menjar picant és el que uneix la variopinta societat sud-africana. Els supermercats estan plens de salses i condiments que només de tastar-los et llançaries a una piscina per intentar calmar les papil•les gustatives per tal de recuperar-les algun dia. He fet la prova amb negres, blancs i afrikaans. He fet una truita de patata amb pa amb tomàquet a l’estil de casa meva tot i que amb una quantitat de sal per la qual la Societat de Cardiologia em podria dur als tribunals directament. Tant li fa. Tots els grups, tots, han afegit més sal abans de tastar-ho i un cop assaborida la truita han coincidit que amb chilli guanyaria molt. Jo em resisteixo i apel•lo a la cuina materna, on en la vida ha entrat ni un trist coriandre i com a cosa festiva li posa un polsim de nou moscada a la beixamel. Però tinc la batalla perduda. Ho sé. I tinc un nou repte. Fer un arròs a la cassola gustós per a uns afrikaaners que ja m’han dit que un cop van tastar una ‘pael•la’, que era bona però insípida. Sé que fracassaré en aquest intent però com són gent educada faran el paperot i tots contents.
La prova que la carn és un component essencial per a la gent d’aquest país és que tenen un National Braai Day. Per ser fidels amb la realitat, s’ha de dir que oficialment és el Dia Nacional del Patrimoni multicultural, multisocial i multireligiós de Sud-Àfrica però des de fa una dècada popularment es coneix aquest festiu, que al 2012 ha estat el 24 de setembre, com el dia de la barbacoa (braai, en l’anglès sud-africà). Els dies abans tots els supers i per la tele feien les promocions de carns de tota mena i de butifarres per a aquest dia que molta gent celebra al pati de casa seva amb la família i amics.
Molta carn i encara més fast-food. És increïble com proliferen les cadenes d’hamburgueses, pollastres fregits i patates fregides.

N’hi ha per triar i remenar. I a la tele, amb un estudi sense cap base científica crec que els anuncis sobre Mc Donald’s, Spur i Chicken Licken són, juntament amb els d’assegurances, els més nombrosos. Així estan. Com els Estats Units. Ara per ara no sé les taxes d’obesitat però segur que són altíssimes entre tota la població. Un passeig pels centres comercials, els mall, et fa sentir feredat en veure els grassos que hi passen, de totes les edats i races. Però és que no caminen i acumulen una de calories amb el fast-food, les coca-coles gegants més dolces que a Catalunya, sucs de tots els gustos i colors, cookies, pastissos, pans mantegosos i farinosos….  I admeto que és fàcil apuntar-se a aquest carro. Fins que no vaig trepitjar el gimnàs del barri no vaig començar a veure tios i ties catxes de debò. Aquests no passen la tarda al mall i com si no és comprant no veus gent caminant, és un grup que no tenia controlat. Quins bíceps tenen els negres!
Hi ha un intent d’europeïtzació de l’estil de vida. Parlo dels blancs i d’una petita capa dels negres que han prosperat ensorrat l’apartheid. Això es nota molt en el menjar, la introducció de l’oli d’oliva, caríssim per cert fins al punt que pot costar quatre cops més que a Catalunya, i sobretot amb el pa. Hi ha una febre de la classe benestant per un pa a l’estil francès o italià, fet que denota el gran domini que aquests dos pobles tenen de les tècniques del màrketing. Són botigues i forns molt monos, amb una estètica que et podries trobar des d’Amsterdam a Barcelona,  amb pans fets amb diverses farines o llavors. Exemples, L’Oliva (estil grec) i Vovo Telo, una companyia local que pretén ser la franquícia de la baguette francesa.
Capítol apart són les postres, l’herència que anglesos i europeus del nord han deixat en la gastronomia local. Poc a poc però els sud-africans se l’han anat fent seva i l’han adaptat als seus gustos altament dolços. Tot està passat de sucre, fins al punt que una dubta que la Coca-Cola Zero en prescindeixi.

Advertisements

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s