DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Tots som folk

Deixa un comentari

Primer cap de setmana que surto fora de Joburg. És el National Braai Day i aprofitant que dilluns és festiu, la meva amiga Ana, el seu amic Martin i jo ens enfilem al cotxe tot terreny que condueix ella carregats com si marxéssim a l’exili no tres persones sinó 300. Lóbjectiu d’ells és El White Mountain Festival, un jove festival de música folk a les muntanyes de la regió de Central Drakensberg, un centre turístic a uns 600 quilòmetres a l’est de Jozi, a l’estat de Kwala Zulu Natal, la pàtria dels mítics zulús. El meu objectiu és desconnectar de tot, respirar aire pur i conèixer món. Estic, lògicament, amb aquella fase del que faci falta, lo que me echen.

Muntanyes de Kwuala Zulu Natal

Muntanyes de Kwuala Zulu Natal

Unes sis hores després de deixar la gran capital ens trobem en un paisatge aparentment molt verd, amb un cel que a la nit complirà l’amenaça de pluja fins convertir la meva tenda de campanya en un vaixell inundat. Tot té solució a la llum del dia, amb una manta i un raig de sol. Ah! I el cotxe de l’Ana que em servirà durant una nit de llit alternatiu.
El festival és per als blancs. De fet, en els tres dies que hi dura puc comptar amb una mà els no blancs que he vist entre el públic. Una altra cosa és que tot el personal de neteja, de cambrers o de seguretat són parents directes de Kunta Kinte però entre els que anem per disfrutar, la meva potser és la pell més fosqueta.
El càmping podria ser  perfectament un de Lloret en temporada alta del turisme nòrdic o directament una àrea d’acampada holandesa. Se sent parlar molt afrikaans entre el personal però la llengua vehicular és l’anglès, per sort per a mi.

Són tres dies en un ambient francament agradable, tothom està molt relaxat. Segurament hi ajuda l’estil de la música perquè a l’escenari abunden els Jack Johnson i les Russian Red. En destaco un noi, el Jeremy Loops però realment la majoria eren molt bons. Aquí deixo el programa.

El públic sembla professional d’això de l’acampada i els festivals perquè van equipadíssims amb unes cadires aptes per estar hores asseguts amb una cervesa a la mà. Serien com les nostres tumbones però, diguem, que versionades pel coronel Tapioca. No m’estranyaria que ja hi haguessin cadires Quechua per tots els càmpings europeus ja que realment són còmodes i resultones.

Entre blancs hi ha com més relax. Els he trobat, en general, molt simpàtics i oberts. Poc necessiten per preguntar-te d’on ets i què fas al país. Res a veure amb la imatge que els mateixos blancs ofereixen amb una situació de barreja de races. Els veus sempre amb els seus super cotxes tancats amb la finestra o al mall amb cara restreta que francament sorprèn l’actitud festiva. És com si només entre ells es trobessin més segurs o més còmodes. No els hi vaig preguntar als meus acompanyants blancs però potser és una anàlisi al més pur estil d’antropòloga innocent. No ho sé, ho hauré de comentar, tot i que deuen estar farts de comentaris sobre la discriminació.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s