DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


Deixa un comentari

La seguretat d’estar segur

Els sud-africans tenen autèntica obsessió per la seguretat. Només cal fer un volt per qualsevol barri -no cal que sigui dels ricatxos- per veure com les empreses d’alarmes es posen les botes aquí. Hi ha filferros a gairebé a totes les parets i moltes tanques i reixes amb clau. Sense anar més lluny, casa meva. Hi ha una tanca del recinte, una per a casa meva i una altra que comunica el downstairs amb l’upstairs que religiosament tanquem cada nit, no fos cas. I el barri, en principi, és segur.

Però tant és. La seguretat no és cap broma per als autòctons, que no concebeixen, per exemple, deixar-te a uns metres de casa teva i t’acompanyen a la porta amb el cotxe. Tant t’acompanyen que has d’obrir la tanca perquè aparquin davant de casa meva. És obsessió.

La reixa de l'entrada de casa meva

La reixa de l’entrada de casa meva

Blancs caminant pel carrer no poden ser res més que mooolt pobres (que també n’hi ha) o una trampa que ‘ha parat la teva ment. Jo al principi intentava caminar però és cert que més que per la inseguretat a la que tothom invoca, és la incomoditat de respirar fums i d’anar amb mil ulls perquè un cotxe guanya al vianant sempre i no para mai, la uqe m’està fent tornar una blanca comodona. I això que molts cops em presenten com una europea a qui li agrada caminar… Mare meva, si em veiessin en el meu hàbitat natural!

L’altre dia llegia una enquesta oficial sobre la sensació d’inseguretat entre la gent que caminava sola pel carrer. Mare meva, si aquestes dades es donessin a Catalunya, quantes i quantes portades no haguéssim fet!. Aquí no vaig veure cap escarafall. La por s’assumeix  i em deia un blanc, que es potencia perquè ja va bé que blancs i negres visquin separats.

Filferros per tot arreu

Filferros per tot arreu

Ja no dic res si pel mig hi ha diners de bancs. M’ha passat dos cops de sortir de l’oficina per anar a comprar a un restaurant xinès (tres euros per uns noodles amb pollastre) i trobar-me amb un tio de dos metres amb una metralleta a la mà parapetat contra un cotxe. El primer dia vaig fotre un crit que el tio va riure en veure’m marxar per una altra banda. El segon dia la que va riure vaig ser jo perquè em va venir a la ment allò de TJ al tejado i vaig anar a donar la volta rient mentre que la resta de gent passava per davant d’un tio amb una pistola que no havia vist ni a les pel·lisl I això no els crea inseguretat, em pregunto_

Inseguretat vaig tenir l’altre dia quan em va aturar la poli mentre conduia. Aquell dia, per a més inri,  no duia el passaport i em va tocar una negra de dos metres també i de 200 quilos amb una dent d’or. Em demana el carnet de conduir i em diu que no puc conduir per Sud-Àfrica amb un carnet on posa Espanya. Jo intento explicar-me però per sort, un company autòcton de l’oficina que seia al meu costat surt del cotxe i comencen a parlar shoto, el que em fa interpretar que jo haig de callar. Al final, res, la tia volia que li paguéssim al comptat una spot fine, un petit regalet, però el company li va dir que no dúiem diners a sobre i que si volia alguna cosa havia de parlar amb els jefes.  Després ell, que és un càrrec local a Soweto de l’ANC, el partit de Mandela ara encara al Govern, es lamentava de la corrupció entre els funcionaris. Jo crec que hagués acabat pagant. Segur.

Anuncis


Deixa un comentari

No sense el meu GPS

De dilluns a divendres faig vida al barri, a West Windsor, Cresta, Randburg. La immensitat de Jozi obliga a dividir la ciutat en barris, districtes i supradistrictes. Sincerament, no ha de ser fàcil ser carter en una capital de gairebé quatre milions de persones que majoritàriament viuen en barris amb casetes que ocupen centenars de quilòmetres quadrats, potser és massa i m’he passat. El Great Johannesburg té com 7,5 milions de veïns, com Catalunya, vaja.

Una de les carreteres que envolten Jozi

Una de les carreteres que envolten Jozi

Els noms dels carrers es repeteixen tranquil·lament i per això és imprescindible afegir-hi la referència del barri. Sinó el GPS o Google maps t’envia a l’altra punta de la ciutat. Literal. Aquí la gent que condueix té GPS i no és cap pijeria, és tremendament necessari. Un exemple. Jo ahir em vaig passar més de dues hores donant voltes per Johannesburg. Sí, ja sé que jo no em sé orientar ni al menjador de casa meva però ahir va ser molt fort. De chiste.

Una danesa, un alemany i servidora. Em donen una adreça i dos fulls amb les indicacions de Sant Google maps. Sortim de l’oficina la danesa i jo. Trobem el lloc a la primera perquè casualitats de la vida ella hi havia anat vàries vegades. Puja l’alemany. Tots dos havien d’agafar l’avió de tornada a casa. En principi anem bé. Són les 15.30 i els avions no surten fins a les 17.30. Dues hores per endavant. El problema és que no hi vaig pensar a buscar el camí des del lloc on estàvem fins a l’aeroport, Tambo Airport. Toma toma. Cap problema al principi. Perquè a banda de no tenir orientació quan m’ho proposo no em conec i confio en mi. Les carreteres em sonen, estic al costat de Johannesburg i per aquesta autovia ja m’he perdut un cop.

Fa calor, el Fiat no porta aire condicionat i el rellotge tic-tac que posa dels nervis als dos guiris. Són les 4.30 de la tarda i ni una indicació cap a l’aeroport. Raro raro. Penso a tornar a l’oficina i des d’allà fer camí però els dos xavals estan més que estressats i em diuen de sortir de l’autovia. No tinc orientació, no em conec i de vegades sóc tonta perquè els faig cas després d’intentar preguntar als cotxes de l’autopista on coi para l’aeroport, aprofitant que anem a pas de tortuga.

Fora de l’autopista no hi ha ni déu caminant. Menteixo. Hi ha els que no condueixen, no han anat mai i no tenen intenció d’anar a l’aeroport en els propers 50 anys. No tenen ni idea. Tampoc els centenars de venedors ambulants que s’estan als semàfors. Carretera i manta. Preguntem a 10 persones, cadascú et diu una cosa i són gairebé les 5 de la tarda.

Jo em veig amb aquests dos a terra i jo agafant el primer avió cap a Barcelona perquè a l’oficina em maten si han de pagar dos bitllets internacionals. Al final trobem un senyor a qui li fem llàstima i s’ofereix a dur-nos fins a la terminal. Déu existeix!! Però de senyals de l’aeroport, ni rastre. On coi hem anat a parar?

Són les 5.20 que aparco a la terminal, descarrego el personal i els vols no estan tancats. De fet, fins una hora més tard tenien temps!! No m’ho puc creure. La vida em somriu. No puc anar al gimnàs però la vida, encara llavors és bella. Poc després, em torno a perdre en el camí de tornada, que en teoria conec. Sí, era de nit, estava cansada, els nervis…. Total, més de 200 quilòmetres. A l’oficina, ningú m’ha preguntat res perquè se suposa que duia les indicacions. Ole ells.

Les bústies, a l'estil americà

Les bústies, a l’estil americà

Continuo amb el tema adreces.  És curiós com molta gent en té dues, la física, la de la casa o el pis, i la postal. És normalíssim que te’n donin les dues per a qualsevol tràmit i a un centre comercial tranquil·lament et pots trobar dues oficines de correus. No donen a l’abast, està clar. A més, m’he trobat que moltes famílies o escoles també tenen fax a casa i el correu electrònic és secundari, fins al punt que séstimen més que els enviïs un fax a un mail. També raros raros.