DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


Deixa un comentari

La tele que veig

La tele sud-africana és com la de qualsevol altre país: dolenta. La cadena pública, la SABC té fins a tres cadenes que juntes no en fan una. A casa només rebem dos d’aquests canals i la feina és meva per estar-me més de 15 minuts sense tocar el comandament. La graella està farcida de programes ben coneguts per nosaltres:  culebrots locals, concursos tipus Perdidos en la Selva, South Africa’s got talent, algun documental antic sobre la natura del país…

Els culebrots són també com a tot arreu, que si una família malvada contra una altra, la història de dues lesbianes o dúna parella on ell és musulmà i ella cristiana… La majoria de personatges són negres, com a la realitat del país, i barregen l’anglès amb les seves llengües minoritzades. Tot està subtitutlat a l’anglès, fet que s’agraeix perquè a mi de vegades encara se’m fa difícil entendre alguns negres, no sé si és perquè tenen un so com més gutural o la seva pronunciació però són els que em costen més encara ara.

La majoria de pel·lícules són americanes, d’aquelles que no veuries mai als Verdi i, en canvi, estarien setmanes a les cartelleres de La Maquinista o Heron City. Això sí, els del departament de continuïtat deixen passar tots els títols de crèdit, fins l’última línia. Per contra, cada 15 minuts hi ha un tall publicitari.

Segurament aquestes tallades són més pronunciades a láltra cadena que sintonitza la vella tele de casa. Es tracta de la privada E. Veure una pel·lícula és desesperant perquè pots tenir sis o set interrupcions tranquil·lament. La sort és que aquí el prime time comença entre les set i les 8 de la tarda, així que a les 10 de la nit ja saps com acaba la pel·li.

La tele pública intenta ser sensible amb el multilingüisme del país i, per la tarda, cada hora tens mitja hora d’informatiu amb almenys quatre llengües: afrikaans, xhosa, zulu i anglès. És cert que a Sud-Àfrica hi ha 11 llengües oficials però ja voldríem molts que la tele que paguem entre tots tingués la mateixa sensibilitat.

El capítol dels anuncis mereix menció també. Fent una anàlisi gens científica però basada en el pur empirisme i experiència pròpia, hi ha tres grans sectors que acaparen la majoria de la publicitat televisiva: assegurances mèdiques,  seguretat i cadenes de menjar ràpid. I així és el país. Obsessionat amb la seguretat personal i privada, amb carències del sistema sanitari públic i boig per una hamburguesa i dos litres de Coca-cola.

Anuncis