DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

La memòria històrica (I)

Deixa un comentari

Recordo perfectament el dia que Nelson Mandela va sortir de la presó. Era un diumenge i a casa, per variar, menjàvem arròs i vèiem com aquell negre alt que s’havia passat 27 anys engarjolat el rebien com un autèntic heroi. Eran els últims moments de l’Apartheid polític, un règim instaurat oficialment el 1941 però que no va ser altra cosa que l’oficialitzaciò  i legalitzaciò d’unes pràctiques discriminatòries contra la immensa majoria de la població, l’única autòctona, que feia segles que es portaven a terme. La història de la segregació racial a Sud-Àfrica és prou coneguda, així com la transicióa un sistema democràtic que va fer que l’abril del 1994 els negres puguessin votar per primer cop i el país escollís Mandela, Madiba per als seus. Ho explica molt bé el gran John Carlin a Invictus, que abans de pel·lícula amb un Morgan Freeman impressionant com a Mandela, va ser llibre.

Amb aquestes nocions me’n vaig anar fa poc al Museu de l’Apartheid, un recinte enorme als afores de Jozi, en el mateix recinte que el Gold Reef City, el parc d’atraccions de la ciutat on hi havia una mina, i al costat un casino. Quan vaig baixar del taxi me’n vaig anar directa cap a on anava molta gent i vaig fer cua. Em va emocionar veure com gent gran negra anava al museu. Ailas! Quan vaig demanar entrada, la taquillera em va mirar i em va preguntar si jo volia entrar al casino. Casino? No, no, al Museu. Just traspassar la carretera. Sorpresa. Allà ni un negre i crec que pocs blancs locals sinó que la majoria érem turistes o expatriats. Com em diu el de Soweto de l’oficina, els negres ho vam patir i no ens cal recordar-ho perquè és  dolorós.

I més si per recordar-ho has de pagar 60 rands, sis euros, perquè la prevenda del carnet de periodista aquí no cola. El tiquet d’entrada té el seu què. Al·leatòriament te’n donen un on en classifiquen com a blanc o no-blanc i que t’obliga a passar per una o una altra porta. Impressiona i això que a mi em va situar al bàndol dels forts. La benvinguda va a càrrec d’unes fotos amb les cares de gent que va patir presó i represàlies per lluitar contra l’Apartheid. No ens enganyem, la majoria negres o coloured.

Jo m’hi vaig estar més de tres hores i mitja. Senzillament no pots deixar de llegir els cartellets que t’expliquen tant les penúries dels perseguits i matxacats per un règim boig com la dels torturadors i ideòlegs dels principis que sacralitzaven que els blancs són superiors a qualsevol altra raça i que negres, mestissos o indis eren considerats poc més que animals, útils per a l’enrequiment d’uns pocs. Allà veus cadascuna de les lleis i decrets que formalitzaven l’Apartheid, que va durar fins el 1994!!!, tot i que, per exemple, els indis van tenir abans representació parlamentària abans perquè se’ls va permetre presentar-se a les eleccions i seure al Parlament. Per als negres, l’oportunitat no arribaria fins fa 18 anys. De fet, a la tele fan ara un programa, Born free, sobre aquesta generació.

El règim dividia els ciutadans com a blancs-europeus i no-blancs, on s’encabien negres, colored, indis i altres races. El racisme estava en totes les capes i àmbits de la societat, escoles, transport, parcs, platges per a cada raça. Per descomptat, estaven prohibits els matrimonis i parelles mixtes i moltes de les que s’hi atrevien a desafiar el règim marxaven cap a Zimbawe o Zàmbia, que no és que allà estigués ben vist però no era il·legal.

El règim donava carnets detallant la raça de cadascú i de tant en tant, la policía feia redades per supervisar si la classificació s’adaptava a l’aparença del sospitós. En alguna ocasió, quan veien que no quadrava el coloured passava a negre, per exemple, perquè a la zona d’on era originari no hi havia mestissos. Cap blanc va passar a ser negre però algun coloured sí que va poder demostrar que era blanc o va enganyar els oficials i va passar a viure com un white. Un luxe perquè no hi havia pobres perquè l’Estat vetllava per ells. No pas ara. Veus algun blanc, sobre tot borratxo o drogaddicte si és jove, demanant en els semàfors.

Un altra cosa que va fer el règim és idear un urbanisme d’acord amb la normativa vigent. Afrikaaners i anglesos, que s’havien enfrontat en dues guerres, van consensuar una política urbanística que arraconava els no-blancs. Milions de negres van ser desplaçats dels centres de les ciutats als afores, als getos, townships, i així es van construir suburbis com Soweto o Alexandra, suficientment lluny dels blancs però tampoc en excés perquè puguessin anar a treballar.

Cap el final de l’Apartheid, m’expliquen, que alguns blancs pobres o progres volien anar a viure als townships o als barris negres perquè eren molt més barats i el règim els hi posava moltes traves.

Una de les parts més emocionants del museu és la de la repressió policial. En exhibició hi ha un Casspir, una mena de tanc amb que la policia entrava als guetos, i repartia òsties i trets a tort i dret. A Soweto, per exemple, el 1976 van provocar una matança arran de la mort d’un nen de 13 anys. La mà dura va durar fins entrada la dècada dels 90 i va dur a milers de negres i algun blanc a la presó. El museu recrea les cel·les d’aïllament i les sales de tortura i déxecució, com una habitació plena de forques penjades al sostre, realment impactants.

Hi havia el dia que hi vaig anar una exposició temporal sobre Mandela. Noto molt d’afecte cap a ell, tant de blancs com de negres però ara, als 94 anys, ja no pinta res i el seu partit, l’ANC, és un cau de corrupció, tot i que no sembla que la seva majoria parlamentària perilli. Conec una afrikaaner votant de l’ANC que em deia que li fa por que a Sud-Àfrica hi hagi una guerra tribal, entre negres, perquè l’actual president del país i líder del partit, Jacob Zuma, està en hores molt baixes de popularitat i credibilitat i és el primer zulú en presidir el Govern. Ella estava molt desil·lusionada amb en Zuma i, com molta altra gent, confia que al desembre, el Congrés de l’ANC no l’esculli com cap de cartell. De Mandela destacaven les seves facetes com a camarada de l’oposició il·legalitzada, el seu caràcter, el lideratge social i polític, l’estadista, el presoner i el negociador amb un seguit de videos, fotografies i objectes personals. És un personatge entranyable, la veritat, que veient-lo en els vídeos em va fer recordar al Paqual Maragall.

Pel carrer veus alguna samarreta que commemora els 18 anys de democràcia però, com sempre dic, l’Apartheid social i econòmic continua ben viu. Avui mateix han fet públic el cens del 2011 i revela un fet que es veu a simple vista. Le dades són esfereïdores:  les famílies blanques ingressen sis cops més que les negres; dos milions de negres viuen en xaboles i caldran altres 50 anys perquè els negres puguin igualar el sou dels blancs. Molt optimista em sembla aquesta previsió.

La bona notícia és que una de les meves noves amigues afrikaaners es dedica a assessorar sobre polítiques d’igualtat laboral perquè les empreses apliquen les lleis de discriminació positiva. L’empresa es diu White Zulu i la veritat és que té una web molt visual

He trobat aquest article a El Mundo sobre aquestes qüestions, més elaborat i més contrastat que aquest senzill post.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s