DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Joburg pot ser i és estressant. Més de set milions de persones i milions de cotxes cremen benzina per les incomptables carreteretes, carreteres autovies de fins a vuit carrils acaben amb la paciència de molts. És una ciutat amb molt de terreny i hi veus solars per tot arreu però és una llàstima que no s’hagi sabut o volgut aprofitar per fer una planificació urbanística que aporti certa calma a la bogeria d’una de les grans metròpolis del planeta.

És cert que si mires un mapa o el satèl·lit del google maps sembla una ciutat verda. Enc erta manera ho és perquè té enormes àrees verdes repartides per la ciutat però li falta, segons la meva visió eurocèntrica, algun parc de barri on poder descansar de tan brogit. Però no, si pel carrer veus un munt d’arbres no et pots fer il·lusions que serà una petita reserva de calma. No. Segurament serà un aparcament o un complexe residencial però en cap cas trobaràs un banc on llegir tranquil·lament un llibre, per exemple. També és cert que en algun dels escassos parcs hi ha bancs i la gent local s’estima més seure a la gespa. No és país per a bancs Sud-Àfrica.

Però un d’aquests grans espais verds és el Jardí Botànic d’Emmarentia, al nord de la ciutat, i per dir la veritat, un dels botànics de Joburg. No és lluny de casa meva, a cop de taxi, uns 10 minuts. Al costat. El primer cop que hi vaig anar va ser a finals d’agost, quan l’hivern sud-africà encara no havia marxat. Com el jardí apuntava maneres hi he tornat fa poc, en plena primavera.

Són més de 80 hectàrees de verd, d’arbres enormes ara plens de fulles i en el seu màxim explendor. Una de les entrades principals és al costat de Beyers Naudé, una de les grans artèries de la ciutat. Però la frondositat de la vegetació protegeix dels sorolls. A l’altra banda, Emmerentia, un dels barris residencials de Joburg farcit de cases amb jardins exhuberants, de rics blancs, vaja.

L’estampa un diumenge de sol i calor seca és de felicitat. Grups d’amics amb les cadires de càmping fent pícnics, famílies intentant fer volar estels o alguna parella buscant un espai d’intimitat. Una postal clàssica, on abunden els blancs i sorprententment vaig veure molts musulmans i hindús.

Hi ha un racó de roses molt particular. No pels exemplars que s’hi mostren en un jardí tipus francès amb escales i canlas d’aigua sinó pel tipus de gent que hi havia. Jo hi vaig anar a la tarda i em vaig trobar amb grans grups d’hindús només d’homes que se saludaven afectuosament.

Fent-la petar sota l'ombra de dos enormes arbres, a Windsor

Fent-la petar sota l’ombra de dos enormes arbres, a Windsor

Un dels llacs del Botànic

Un dels llacs del Botànic

Un racó ombrívol

Un racó ombrívol

Palmera, jacaranda i altres arbres al meu carrer, a Windsor West

Palmera, jacaranda i altres arbres al meu carrer, a Windsor West

Tapís d'arbres al Botànic d'Emmarentia

Tapís d’arbres al Botànic d’Emmarentia

Anuncis


Deixa un comentari

Descalços a l’escola

No, no parlaré de misèria. Dissortadament la imatge més usual de l’Àfrica negra és la de la misèria amb totes les seves cares però a Sud-Àfrica els contrastos i les paradoxes estan a l’ordre del dia. Vull parlar d’una estampa que em va sorprendre ja durant els primer dies d’estar per aquí. Era agost (hivern per aquestes latituds) i podies veure nens descalços sortint de l’escola. La sorpresa és que ni es veien pobres ni eren negres o d’una tribu remota i rara que no hagués descobert el calçat. Eren blancs com suecs, rossos fils d’or, anaven vestits pulidament, sortien d’escoles privades i es dirigien a un cotxe d’alta gamma. Continuo veient a aquests rossets sense sabates sortint de l’escola, del gimnàs o passejant pel centre comercial. No tinc cap foto però n’he vist dotzenes.

Llavors? La primera explicació que em van donar és que els pares són seguidors d’un corrent educatiu que creu que les sabates oprimeixen els nens i els limiten a l’hora d’aprendre i de motivar-se però navegant per internet he vist que alguns podòlegs asseguren que evitar les sabates fins els 12-13 anys es guanya en mobilitat i fortalesa muscular. Dubto que cap d’aquests nens es passegi sense sabates pels carrers sud-africans, plens de terra, de vidres trencats i brossa, de rajoles trencades i forats sorpresa. Aquí, caminar és camina poc per l’exterior. Com tampoc es veuen moltes sabates amb talons impossibles que omplen els aparadors de les botigues.

La gran majoriadels descalços són afrikaaners però el moviment també és conegut i tolerat a Austràlia, Nova Zelanda, Hawai o en la cultura dels amish.


Deixa un comentari

La ciutat del nom maleït

Per fi he anat a Pretòria, una de les quatre capitals sud-africanes. La ciutat acull les seus del Govern i aquí es troben la majoria de les ambaixades. Johannesburg és el nucli financer. Totes dues ciutats es troben a la regió de Gauteng (la primera G es pronuncia com a una J espanyola), que suma un PIB com el d’Egipte, tot i que centenars de milers de residents viuen en condicions de miseria. A Cape Town hi ha el Parlament i a Bloemfontein, a Free State, els òrgans judicials.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anem per feina que sempre m’embolico.  El nom prové del boer fundador, Andries Pretorius, però per a mi va associat a l’Apartheid. Recordo allò del ¨règim de Pretòria¨ quan es volien referir a alguna maldat del Govern racista i des de llavors sempre m’ha semblat un nom tenebrós. Tampoc no ajuda allò de la guardia pretoriana i l’Operació Pretòria . En fi, que Pretòria es planteja canviar de nom i passar-se a dir Tshwane,  tots som iguals. De moment estan en procés de debat i Tshwane és ara per ara la nomenclatura oficial per a la seva regió metropolitana i es pot veure aquest topònim als cotxes de les patrulles policials.

Pretòria és a uns 70 quilòmetres de Johannesburg, a uns 1.400 metres del nivell del mar (300 menys que Jozi), que fa que sigui una mica més calorosa. En dono fe. El dia que hi vaig anar feia molta calor però la visita va valer la pena perquè l’octubre i una mica del novembre és el mes del jacaranda, un arbre que quan floreix llueix unes floretes liles molt maques. N’hi ha per tot arreu fins al punt que a la capital se la coneix com a The Jacaranda City.

Hi vaig arribar, com no, en trans port públic. Primer un taxi des de casa fins a Park Station, al centre de Joburg. I d’allà vaig agafar el Gautrain, (es pronuncia amb J casetellana) un tren modern i molt ràpid que va a l’aeroport i uneix les dues grans capitals. El bitllet em va costar a l’anada 60 rands, sis euros, i per tornar, 40. En total, 10 euros més dos dels taxis. Mitja hora per trajecte.

Volia agafar el tren de rodalies però tothom me’l va desaconsellar per motius de seguretat i vaig descartar l’autobús perquè, al·lucina vecina, és 40 rands més car que el tren, més lent i menys comfortable. Relament el Gautrain no sembla sud-africà: puntual, còmode. Un encert però que fa que pensar. Com a tot arreu es primen les inversions per a uns quants, mentre que les rodalies de Jozi són borregueros.

El viatge permet veure com urbanitzacions de luxe conviuen amb poblats de xaboles, una imatge més pròpia de la Índia que crec que seria o és impossible a casa nostra.

Confesso que vaig veure poc de Pretòria. Feia molta calor i no tenia ganes de patejar la ciutat sense rumb perquè em vaig oblidar el mapa a casa i no hi havia una oficina de turisme oberta. Allà em vaig trobar amb un conegut que té cotxe i hi vam pujar fins a Union Buildings, el recinte d’edificis governamentals, situat en un turonet. Des d’allà tens una imatge de la ciutat, del seu skyline (res de l’altre món) i del color de la jacaranda esquitxat per tot arreu. No em va emocionar per a disgust d’un sud-africà que no entén que no trobi beautiful el recinte.

El centre de Pretòria gira al voltant de Church Square, una plaça quadrada força gran, amb una escultura dels boers que van fundar la ciutat al segle XVII en fugir dels anglesos a Cape Town. De fet, la capital continua essent molt afrikaaner, i molts dels rètols estan en anglès i afrikaans.

A primer cop d’ull, i en diumenge, Pretòria és molt més tranquil·la que Jozi. Res a veure. Hi havia gent pel carrer però sense l’estrés de Joburg, sense el trànsit ferotge, sense gent atrafegada, sinó que vaig veure estampes dels pocs bancs que hi ha estaven plens de gent prenent el sol o descansant després d’una jornada de compres perquè aquí els horaris comercials són set de set dies.

Segurament el que més em va agradar és la visita al Museu d’Història Natural. Hi vaig entrar perquè tenia una hora i mitja per agafar el tren i per una curiositat museística. Dos euros d’entrada per veure un museu d’un museu. És com anar a un museu de fa 100 anys, dels primers museus, amb animals dissecats o recreacions de plàstic de dinosaures o peixos, il·lustracions antigues, vitrines d’una altra època… Jo crec que han de fer una pel·lícula ambientada allà, de por o de riure, no sé què seria millor.

Continuo enganxada a Jozi!