Joburg pot ser i és estressant. Més de set milions de persones i milions de cotxes cremen benzina per les incomptables carreteretes, carreteres autovies de fins a vuit carrils acaben amb la paciència de molts. És una ciutat amb molt de terreny i hi veus solars per tot arreu però és una llàstima que no s’hagi sabut o volgut aprofitar per fer una planificació urbanística que aporti certa calma a la bogeria d’una de les grans metròpolis del planeta.
És cert que si mires un mapa o el satèl·lit del google maps sembla una ciutat verda. Enc erta manera ho és perquè té enormes àrees verdes repartides per la ciutat però li falta, segons la meva visió eurocèntrica, algun parc de barri on poder descansar de tan brogit. Però no, si pel carrer veus un munt d’arbres no et pots fer il·lusions que serà una petita reserva de calma. No. Segurament serà un aparcament o un complexe residencial però en cap cas trobaràs un banc on llegir tranquil·lament un llibre, per exemple. També és cert que en algun dels escassos parcs hi ha bancs i la gent local s’estima més seure a la gespa. No és país per a bancs Sud-Àfrica.
Però un d’aquests grans espais verds és el Jardí Botànic d’Emmarentia, al nord de la ciutat, i per dir la veritat, un dels botànics de Joburg. No és lluny de casa meva, a cop de taxi, uns 10 minuts. Al costat. El primer cop que hi vaig anar va ser a finals d’agost, quan l’hivern sud-africà encara no havia marxat. Com el jardí apuntava maneres hi he tornat fa poc, en plena primavera.
Són més de 80 hectàrees de verd, d’arbres enormes ara plens de fulles i en el seu màxim explendor. Una de les entrades principals és al costat de Beyers Naudé, una de les grans artèries de la ciutat. Però la frondositat de la vegetació protegeix dels sorolls. A l’altra banda, Emmerentia, un dels barris residencials de Joburg farcit de cases amb jardins exhuberants, de rics blancs, vaja.
L’estampa un diumenge de sol i calor seca és de felicitat. Grups d’amics amb les cadires de càmping fent pícnics, famílies intentant fer volar estels o alguna parella buscant un espai d’intimitat. Una postal clàssica, on abunden els blancs i sorprententment vaig veure molts musulmans i hindús.
Hi ha un racó de roses molt particular. No pels exemplars que s’hi mostren en un jardí tipus francès amb escales i canlas d’aigua sinó pel tipus de gent que hi havia. Jo hi vaig anar a la tarda i em vaig trobar amb grans grups d’hindús només d’homes que se saludaven afectuosament.
Fent-la petar sota l’ombra de dos enormes arbres, a Windsor
Un dels llacs del Botànic
Un racó ombrívol
Palmera, jacaranda i altres arbres al meu carrer, a Windsor West
Tapís d’arbres al Botànic d’Emmarentia
DeTelobisAJozi 