DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


Deixa un comentari

El Poblenou de Jozi

Vull explicar una mica els barris de Jozi. El downtown, ja ho he escrit mil vegades, és el meu preferit, per diferent, ambient, gentada, vitalitat. Però enganxat al bullici dels seus carrers hi ha Newtown, del qual també soc una assídua.

Newtown agrada els locals perquè s’està remodelant i hi ha baretos i restaurants de moda que atrauen un públic que mai trepitjaria el centre. Es pot dir que el Mandela Bridge fa de pasarel·la a aquest barri que a mi em recorda al Poblenou de Barcelona però és que fins i tot comparteixen nom.

Com el barceloní, el de Jozi va ser un important nucli industrial. Aquí es van instal·lar bòviles aprofitant que el sòl argilós i majoristes. M’imagino que seria un continu d’anar i venir de gent i transport però la vitalitat industrial es va anar apagant i el barri, com el del Poblenou, el van deixar deteriorar fins que ja només quedaven els que no podien permetre’s una altra zona.

I també com va passar al Poblenou, ara l’Ajuntament de Joburg desenvolupa un pla per rentar-li la cara al barri i mantenir i recuperar els edificis antics com a patrimoni de la ciutat. Poc a poc, amb inversió s’han obert noves places i s’han obert equipaments culturals fins convertir la zona en un barri cool. A mi m’agrada perquè hi ha poques coses que no m’agraden i, com diu la meva amiga Lola, sóc eclèctica o no tinc criteri. Total, que m’agrada però no hi he trobat l’ambient intel·lectual o alternatiu que tothom diu que hi ha. És cert que ENCARA no hi he anat de nit. Imperdonable.

Els museus dels Treballadors i el de l’Àfrica, el de la Cervesa són atraccions de dia, diríem, mentre que el Market Theatre i els locals de restauració són per als noctàmbuls. Els dos primers museus i el teatre aprofiten edificis antics i remodelats, cal dir que amb força encert.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El de l’Àfrica i el teatre són en un antic mercat, amb estructura de ferro i maó vista, porta per porta, i els dels Treballadors aprofita les cases dels capataços i els empleats d’una empresa per fer un repàs de les condicions dels treballadors de fa un segle o menys i permet mostrar les habitacions i les dutxes.

El Museum Africa té certa gràcia, tret de l´espai dedicat a la geologia, que no em va interessar gens. Fa un repàs des de la prehistòria fins a les lluites contra l´Apartheid i la igualtat social del col.lectiu gai molt emotiu, amb plafons explicant històries de gent valenta que va intentar plantar cara a un règim no només masclista sinó ultraconservador.

Fins el 12 de desembre hi havia una exposició sobre com la música dels negres ha  influït en la creació del rock, soul, jazz, salsa o rap. La mostra em va captivar, tant pel contingut, jo que la meva cultura musical es redueix als meus i punt, com per la presentació amb vídeos musicals i explicatius sobre com la música va ser un instrument, com passa arreu, contra l´Apartheid. Allà hi havia des de Nina Simone i Jimi Hendrix a Miriam Makeba, que va haver d´exiliar-se als Estats Units, així com totalment desconeguts per a mi com Ben Sharpa, Hugh Masekela al costat de la força de la Celia Cruz o l´entranyable Compay Segundo. Només un retret. Ja que es tractava de les influències negres, perquè el comissariat de la mostra no ha inclòs el grandiós Santiago Auserón o el seu amic Juan Perro, que sempre s´ha caracteritzat per submergir-se en les arrels negres de la música. Serà la visió de la fanàtica que porto a dins però ja no els hi costava posar-lo al costat del Elvis Presley, únic blanc que hi vaig veure. Absència total del negre que més discos ha venut, fins i tot un cop mort continua acumulant rècords, Michael Jackson.

No lluny del museu hi ha l’Oriental Plaza, un centre comercial recomanat a totes les guies de la ciutat amb fama de barat i de trobar tot el que es busca. N’hi ha oferta per parar un tren tot i que abunda la moda india de colors llampants que dificulta posar-se aqueta roba descontextualitzada. El millor, per a mi, les samoses, molt barates i gustoses.

Anuncis


Deixa un comentari

I encara menys costa ser pobre

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

M’espero en un pàrking que arribi un company de l’oficina. El cotxe mal aparcat crida l’atenció de la noia que s’encarrega d’apuntar les matrícules ja que els primers 15 minuts són gratuïts perquè es considera que fas una recollida de passatger. No fot bronca sinó que em diu que com porto molt de temps parada surti i torni a entrar, sinó la seva supervisora li acabarà tocant el crustó. Li faig cas i quan em recol·loco, ella que està avorrida ve al meu costat i comencem a parlar d’on vius, quina llengua parles…. Coses banals que una estrangera pregunta i l’hi pregunten. No sé com li acabo ensenyant quatre paraules en francès. Amb la broma, el col·lega porta una hora de retard. Africa time, que li diuen.

A l’aparcament entren cotxassos conduïts per blancs i negres que recullen amics o familiars arribats directament de l’aeroport amb el Gautrain, el tren ràpid que uneix Pretòria i Jozi i l’aeroport internacional. Són els ricatxos de què parlava a l’anterior entrada.

La noia, de la qual no sé el nom però no té més de 20 anys, viu a Soweto i és originària de Limpopo, província rural i pobra al nord del país que fa frontera amb Zimbawe, no té estudis ni diners per formar-se. Em confessa que està cansada perquè porta sis dies treballant 12 hores diàries i es queixa que sovint la gent no la tracta bé. Però m’ho explica rient o somrient, sense males cares, com dient, és això i punt. Igual que quan em diu que per 23-25 dies treballats al mes cobra, al canvi, 320 euros, quantitat a la qual n’ha de restar 40 perquè la companyia l’obliga a agafar un transport especial. Podria anar en un autobús que li costaria la meitat, es lamenta, però no li permeten.

M’ho explica tot això a l’estació de Rosebank, un dels suburbis residencials amb aquelles cases ben protegides amb grans mesures de seguretat, arbres que fan de mur per a mirades indiscretes de l’exterior. Poques hores abans, jo camino perduda per aquest mateix barri. Hi trobo una negra d’uns 50-60 anys que sembla que té pressa però no dubta en acompanyar-me fins al carrer que busco. En el camí que fem plegades em resumeix la seva vida. Viu al barri, d’interna i tot i que avui és el seu dia de festa s’afanya per arribar a casa per preparar una amanida. La seva “senyora” l’acaba de trucar que al final vindrà a dinar i que li vagi parant la taula. Jo intento que ella es queixi dient-li que quina llàstima, que si ella ara estava tan bé ha de córrer… Res, la senyora, la mama, ho accepta. M’imagino l’escena a Catalunya, que el jefe et truqui que has d’anar a currar el dia que tens festa. Segur que hi vas però et cagues en tota la seva família, si més no per desfogar-te.

Al novembre, el Govern va publicar el cens referent al 2011 i destaca que els negres trigaran uns 50 anys, dues generacions, a assolir els sous dels blancs, i que aquests últims guanyen fins a sis cops més de mitjana, que els seus compatriotes. Els negres representen al voltant del 80% de la població i els blancs, poc més del 10%. Molt optimista és aquesta estadística. Els pobres continuen tenint una educació molt deficitària. A la premsa i la gent al carrer coincideix que les escoles públiques on majoritàriament van negres tenen pocs recursos com per competir amb l’excel·lència de les privades.

No sé si el model educatiu sud-africà és el futur però aquí està claríssim que la privada és l’escola dels qui seran algú en aquesta vida. Fa uns dies van marxar quatre nanos de 15 anys a passar una temporada a Itàlia i comentaven amb cert temor entre ells que anirien a escoles públiques, gairebé com un trauma. Tots són rics a Sud-Àfrica, amb pares amb professions liberals i empresaris que es poden permetre pagar milers de rands per a un intercanvi escolar.

També recentment vam anar a visitar una família que acull una adolescent catalana d’intercanvi. La casa ja prometia: tres plantes, piscina privada, seguretat per totes bandes de la urbanització. El pare no recordo què era però la mare és professora d’infantil en una escola d’elit, això sí, que cobra 80 euros mensuals. Quan vam sortir de la visita, la meva companya de l’oficina estava indgnada. “Què poden ensenyar en aquesta escola per aquesta quantitat mensual?”, em preguntava i sense esperar resposta encertava. “Hi ha molts negres per a qui els 80 euros són el pressupost familiar per menjar”, reflexionava. Què poc que costa ser pobre a Sud-Àfrica.

I aquests dels que parlo no són els pàries de la societat. Acabo d’arribar de Park Station, l’estació central de la capital, on arriben els trens i els autobusos de les províncies. Com a totes les estacions s’hi aplega el millor de cada casa. És un lloc de negres i d’algun turista jovenet que no pot o no vol pagar-se un bitllet d’avió. Mentre esperava una alemanya he vist desenes de nois demanant per menjar a les portes dels restaurants de fast-food i d’altres intentant guanyar-se la vida portant les maletes i les bosses dels viatgers.

Són pobres però més llestos que la fam. La gana els hi obliga. T’arrenquen la bossa de la mà i sense temps de reaccionar te la col·loquen en un carretó. A l’alemanya li volien fer pagar 40 rands (4 euros per un minut) i al final ella li n’ha donat 50 perquè no tenia canvi, mentre jo intentava regatejar perquè em sembla un abús. És un abús però, ben mirat, per això és alemanya, turista i jove. Si la Merkel ho sabés que va regalant els diners tan fàcilment.


1 comentari

Què poc costa ser ric

La caseta rosa és la del vigilant de la casa, a Melville

La caseta rosa és la del vigilant de la casa, a Melville

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No ho sé si és que estic en fase de màxima alerta i he activat l’antropòloga innocent que tots tenim però crec que no havia vist mai tants cotxes d’alta gamma, 4×4 i Mercedes com a Jozi. Un dels jocs que m’agrada practicar quan m’espero als semàfors per creuar és endevinar la raça dels conductors. Poques vegades m’equivoco. Són els blancs els que majoritàriament se les gasten amb cotxes que semblen tancs, encara que lògicament també hi ha negres. Sorprèn quan veus algun blanc al voltant d’un cotxe tronat i no tant quan un negre porta un Audi de cilindrada impossible.

I digues quin cotxe portes i et diré en quin barri vius. Segur que els cotxassos aquests els aparquen en un garatge d’una de les incomptables urbanitzacions que hi ha al nord de Jozi. Jo visc per aquesta àrea més rica però lògicament el meu barri és de paràmetres similars a qualsevol barriada catalana però al mateix districte et trobes mansions amb uns jardins cuidadíssims.

L’altre dia les meves amigues afrikaaners van fer un sopar per ensenyar-me les receptes de la seva infantesa. Molt bo tot però el que m’interessa és la casa de l’amfitriona. Realment no és de les més grans que he visitat durant la meva estada a Jozi, ni molt menys. Però jo crec que seria impossible a Barcelona. La casa en qüestió és al barri de Parkwood, una mena de Gràcia per l’ambient però que es més comparable a Sant Cugat o Vallvidrera pel tipus d’habitatge que hi ha.

Aquesta amiga meva treballa en una ONG alemanya que pretén ajudar a implantar energies alternatives a Sud-Àfrica. No sé el seu sou però no és la cap. Una treballadora amb un sol sou a Catalunya pot tenir una casa així? Ho dubto. Viu de lloguer i es planteja comprar la caseta, que no és molt gran i només té una planta però té un jardí amb cactus i arbres que tots la voldríem, i calcula que hauria de pagar 1,6 milions de rands, uns 160.000 euros. Em sembla barat, fins i tot amb l’esclat de la bombolla immobiliària.

Sempre que he anat a una casa de blancs m’han deixat amb complexe de pobretona. Fins i tot un dels afrikaaners té una família (negra, clar) vivint amb ell que li fan la feina i viuen en una caseta independent. Tela. Ja em fa vergonya fer el comentari que em surt quan entro en aquests mini palaus. “Nice house, very nice”, cortesia pura. I passo a fer el comentari made in Marta de “you are rich or what?”.

La resposta és sempre la mateixa. “No, no, però aquí no és tan car viure bé com a Europa”. Serà això perquè jo, sempre responc el mateix també, no tinc cap amic, conegut o saludat que visqui tan còmodament amb dos Mercedes al garatge i una piscina per refrescar-s’hi. Clar que aquí no tenen problemes de sòl, primer perquè el país és enorme per als 45 milions d’habitants i hi ha solars per tot arreu i després que Jozi és en una enorme plana amb petits turonets, no hi ha barreres naturals per al creixement.

Haig de passar sovint per aquests barris de ricatxos o bé per necessitat o perquè m’he perdut i sempre trobo algun negre amable que treballa en una de les cases de jardiner, de paleta, de vigilant que m’ennorta (m’encanta aquesta expressió que crec que li agafo a la meva amiga Lola o Anna, ara no ho sé).

No hi he pogut fer foto però és una de les que tinc pendents. Grups de treballadors asseguts a les portes exteriors o a la gespa que envolten aquestes cases dinant o fent-la petar. No sé què cobraran però dubto que arribi a un salari mínim interprofessional. Són els mateixos negres que et trobes al taxi o als autobusos que van a Soweto. Ser pobre a Sud-Àfrica també costa poc.

El(s) meu(s) dia (dies) de sort

2 comentaris

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si al final resultarà que sóc una tia valenta o…  una esbojarrada. Ho dic perquè són dos dels adjectius que més haig de sentir quan a un local li dic que sóc una assidua del centre de Jozi. Al principi tothom coincideix en mi que la ciutat ens agrada però de seguida posen una cara entre estranya i alarmada quan els hi dic que el que realment m’atrau no són els incomptables suburbis que han anat creixent trinxant el territori sinó el downtown.

Ja fa uns quants anys que vaig abandonar les grans ciutats patrimoni de la humanitat com les meves preferides i he adoptat les més caòtiques. Sóc més de Bilbao que de Donostia, més de Anvers que Bruixes. Així que el centre de Jozi encaixa a la perfecció en allò que jo demando a les ciutats. Em fa por anar a Cape Town i haver de fer-li el salt a Joburg.

Anem al fet que sóc valenta o inconscient (realment, cap de les dues definicions duen els meus cognoms). M’han arribat a dir que “els negres” em mataran, em robaran, em violaran i no sé quants altres delictes cometran en la meva persona si torno a trepitjar el centre. I no només és una advertència del blanc ric. Algun negre també m’ha advertit que els carrers del centre no són zona per a dona blanca i més si va sola. És el meu cas perquè algun cop que hi he anat acompanyada m’he convençut que és millor anar al meu aire. Però del més sorprenent són els avisos que m’han fet un bulgar i un algerià, amb 15 i 3 anys de residència sud-africana que veuen la majoria negra amb una mania irracional. Jo ja els he dit que a Catalunya ells serien els apestats. És una batalla perduda que normalment acaba amb un “has estat de sort, fins ara” o “no tornis a anar-hi que va ser el teu dia de sort”.

Potser sí que tenen raó i allò és pitjor que el Far West o Somàlia i jo estic temptant la sort cada cop que bado pels seus carrers. És cert que les estadístiques situen Jozi i Sud-Àfrica com a llocs violents i amb alta sensació d’inseguretat. Jo, de moment, hauré tingut sort perquè només m’he topat amb gent de bona fe, que m’ha ajudat a trobar un carrer o a donar-me conversa a canvi de res. I amb un somriure d’orella a orella. Que hi ha nois dolents? Segur. I com diria el clàssic, aquí hi ha a la Xina Popular.

No he conegut ningú que hi vagi per gust al downtown. “Fa més de 20 anys que no el veig. No s’hi m’ha perdut res”, em diu un afrikaaner que quan era estudiant sovintejava bars i restaurants cèntrics. No és perquè sigui blanc i ros perquè ni negres, ni blancs ni coloureds que estan al meu voltant es deixen caure per aquells carrers i em responen que no hi ha botigues especials ni cap pol d’atracció. “No, no, no”, em contestala noia que neteja l’oficina, negra, de classe molt baixa i que podria encaixar en el perfil dels que hi viuen o hi van per algun motiu.

Segurament tenen raó. Jo tampoc vaig mai a la Mina o a Via Trajana perquè no hi ha res aparentment que valgui la pena l’esforç del viatge. Així, els que t’hi trobes són negres, sense grans luxes i algun blanc (0,001%?) que generalment o té alguna patologia mental o dependència a alguna substància, per utilitzar terminologia mèdica patillera.

Això no suposa que la gent t’assetgi pel fet de ser blanca. Potser sí que s’estranyen quan preguntes el preu de la mongeta tendra o descanses en els seus parcs però, com dic, sempre m’han dit paraules agradables i en molt poques ocasions m’han demanat diners, per exemple.

És tan l’enrenou que es forma en un dels mercats que hi ha a sobre de les vies del tren que un dia em va passar un cotxe per sobre dels peus. Literal. Em va agafar tan per sorpresa perquè vaig badar i no vaig pensar que els cotxes et venen per la dreta, que de la meva boca no va sortir ni un gemec, ni un crit, ni una queixa. En estat de shock total. El que anava amb mi ni es va adonar i això que vaig estar com un quart d’hora sense poder articular paraula, de l’ensurt que m’havia endut. Perquè dolor, el que es diu dolor, no vaig sentir gaire i encara que em pensava que hauria perdut les ungles o trencat algun dit, res. Hores després me’n vaig anar a una festa i aquí no ha passat res.

Al centre hi vaig normalment amb taxi. Tinc com dues parades marcades. Al  voltant del Mandela Bridge si em moc per Newtown, Oriental Plaza o la suposada sofisticació de Juta Street. L’altra és al final de la línia, a l’encreuament de Klein amb Plein Streets, al meollo total. Recordo el primer dia que hi vaig anar. El meu primer diumenge a Sud-Àfrica, sense saber què em trobaria perquè una altra cosa que tinc molt és no documentar-me gaire dels llocs on vaig. No és per deixar-me sorprendre, no, és per desídida.

Em va agradar però reconec que si hi vaig estar dues o tres hores vaig tornar a casa feta caldo (per cert, una expressió que no es diu en castellà com he pogut comprovar recentment. Si el #Wertgonya té raó. És “hecha polvo”), realment amb sobredosi de colors, gent i moviments a la retina i sorolls a l’oïda.

Ara ja he après a dosificar-me i he trobat algun punt amic, un abric on estar-me una estona al marge de tant brogit: el Joubert Park és un imprescindible, el miniparc que hi ha davant del Worker’s Museum, la plaça de la City Library o algun bar de la Gandhi Square.

Fotogràficament, el centre de Jozi és una mina. No hi ha un edifici igual, sembla que cada arquitecte hagi fet la seva obra sense importar-li què hi tenia al costat. Res. I són autèntiques moles, o animals de quatre potes com els defineix la Marta, una jove arquitecta de Madrid que ha vingut a treballar en la planificació urbanística de Pretòria i comparteix amb mi el gust per Jozi.

Molts són edificis senyorials, construïts durant les primeres dècades del segle XX, quan Johannesburg era, encara ho és, un important centre de negocis de les mines que envolten la ciutat. Són edificis amb regust clàssic.

A mitjans dels 60 i 70 es van començar a aixecar els gratacels que estructures la silueta de la ciutat i que acullen les seus de bancs i empreses multinacionals que fan negoci amb els metalls preciosos i els diners que s’hi generen. Dels 60 és el Carlton Center, una torre de 223 metres, l’edific més alt de l’Àfrica. Ara, a banda d’oficines hi ha un centre comercial però el més interessant és que per nomes 15 rands (1,5 euros més o menys) es pot accedir al pis 50, Top Africa li diuen, i des d’allà es té una vista panoràmica de la ciutat. És recomanable perquè allà dalt ets conscient de què és Jozi, amb un downtown petit en comparació de l’inabastable extensió de tots els barris i suburbis. La ciutat està sobre una gran plana amb petits turonets que és on normalment s’han instal·lat els més rics. Com més amunt vius, més ric ets.

De mitjans dels 70 és el Ponte Tower, a Hillbrow, que juntament amb la Hillbrow Tower de telecomunicacions es veu gairebé des de tots els punts de l’àrea metropolitana. És un edifici d’habitatges rodó coronat per una publicitat de Vodacom, amb 54 places que presumeixo que ha de tenir unes vistes espectaculars. Aviat ho sabré perquè la intrèpida arquitecta madrilenya acaba de mudar-s’hi i ja m’ha cursat la invitació. Ella viu a la planta 52! Diu que hi viuen més de 3.000 persones (no em puc imaginar les reunions de l’escala) i que està envoltada de mesures de seguretat.

A mi, el que més m’agrada és el Anglo-American-Platinum-Building, un edifici quadrat amb dues enormes cares pintades a la façana que delluny semblen un grafiti però resulta que és la seu de la poderosa propietària de les mines. L’skyline de Jozi m’agrada des de la M-1, des de alguns dels turonets que envolten la ciutat o des de la Beyers Naude.

El centre és un punt de petit comerç. Com no, hi ha totes les grans cadenes Pick n’Pay, Edgars, Wallworth però la vidilla per a mi l’aporten els centenars de botiguetes al carrer, de mercats a l’aire lliure on pots trobar des de les perruques que tota negra deu tenir a casa per anar variant d’imatge, a roba i sabates i menjar. Jo sempre que hi vaig, carrego amb verdura o fruita perquè els preus són molt més barats que al centre comercial del meu barri. No hi ha color per preu i per qualitat. Comerç de proximitat, sempre. Aquí i allà.