DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

El(s) meu(s) dia (dies) de sort

2 comentaris

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si al final resultarà que sóc una tia valenta o…  una esbojarrada. Ho dic perquè són dos dels adjectius que més haig de sentir quan a un local li dic que sóc una assidua del centre de Jozi. Al principi tothom coincideix en mi que la ciutat ens agrada però de seguida posen una cara entre estranya i alarmada quan els hi dic que el que realment m’atrau no són els incomptables suburbis que han anat creixent trinxant el territori sinó el downtown.

Ja fa uns quants anys que vaig abandonar les grans ciutats patrimoni de la humanitat com les meves preferides i he adoptat les més caòtiques. Sóc més de Bilbao que de Donostia, més de Anvers que Bruixes. Així que el centre de Jozi encaixa a la perfecció en allò que jo demando a les ciutats. Em fa por anar a Cape Town i haver de fer-li el salt a Joburg.

Anem al fet que sóc valenta o inconscient (realment, cap de les dues definicions duen els meus cognoms). M’han arribat a dir que “els negres” em mataran, em robaran, em violaran i no sé quants altres delictes cometran en la meva persona si torno a trepitjar el centre. I no només és una advertència del blanc ric. Algun negre també m’ha advertit que els carrers del centre no són zona per a dona blanca i més si va sola. És el meu cas perquè algun cop que hi he anat acompanyada m’he convençut que és millor anar al meu aire. Però del més sorprenent són els avisos que m’han fet un bulgar i un algerià, amb 15 i 3 anys de residència sud-africana que veuen la majoria negra amb una mania irracional. Jo ja els he dit que a Catalunya ells serien els apestats. És una batalla perduda que normalment acaba amb un “has estat de sort, fins ara” o “no tornis a anar-hi que va ser el teu dia de sort”.

Potser sí que tenen raó i allò és pitjor que el Far West o Somàlia i jo estic temptant la sort cada cop que bado pels seus carrers. És cert que les estadístiques situen Jozi i Sud-Àfrica com a llocs violents i amb alta sensació d’inseguretat. Jo, de moment, hauré tingut sort perquè només m’he topat amb gent de bona fe, que m’ha ajudat a trobar un carrer o a donar-me conversa a canvi de res. I amb un somriure d’orella a orella. Que hi ha nois dolents? Segur. I com diria el clàssic, aquí hi ha a la Xina Popular.

No he conegut ningú que hi vagi per gust al downtown. “Fa més de 20 anys que no el veig. No s’hi m’ha perdut res”, em diu un afrikaaner que quan era estudiant sovintejava bars i restaurants cèntrics. No és perquè sigui blanc i ros perquè ni negres, ni blancs ni coloureds que estan al meu voltant es deixen caure per aquells carrers i em responen que no hi ha botigues especials ni cap pol d’atracció. “No, no, no”, em contestala noia que neteja l’oficina, negra, de classe molt baixa i que podria encaixar en el perfil dels que hi viuen o hi van per algun motiu.

Segurament tenen raó. Jo tampoc vaig mai a la Mina o a Via Trajana perquè no hi ha res aparentment que valgui la pena l’esforç del viatge. Així, els que t’hi trobes són negres, sense grans luxes i algun blanc (0,001%?) que generalment o té alguna patologia mental o dependència a alguna substància, per utilitzar terminologia mèdica patillera.

Això no suposa que la gent t’assetgi pel fet de ser blanca. Potser sí que s’estranyen quan preguntes el preu de la mongeta tendra o descanses en els seus parcs però, com dic, sempre m’han dit paraules agradables i en molt poques ocasions m’han demanat diners, per exemple.

És tan l’enrenou que es forma en un dels mercats que hi ha a sobre de les vies del tren que un dia em va passar un cotxe per sobre dels peus. Literal. Em va agafar tan per sorpresa perquè vaig badar i no vaig pensar que els cotxes et venen per la dreta, que de la meva boca no va sortir ni un gemec, ni un crit, ni una queixa. En estat de shock total. El que anava amb mi ni es va adonar i això que vaig estar com un quart d’hora sense poder articular paraula, de l’ensurt que m’havia endut. Perquè dolor, el que es diu dolor, no vaig sentir gaire i encara que em pensava que hauria perdut les ungles o trencat algun dit, res. Hores després me’n vaig anar a una festa i aquí no ha passat res.

Al centre hi vaig normalment amb taxi. Tinc com dues parades marcades. Al  voltant del Mandela Bridge si em moc per Newtown, Oriental Plaza o la suposada sofisticació de Juta Street. L’altra és al final de la línia, a l’encreuament de Klein amb Plein Streets, al meollo total. Recordo el primer dia que hi vaig anar. El meu primer diumenge a Sud-Àfrica, sense saber què em trobaria perquè una altra cosa que tinc molt és no documentar-me gaire dels llocs on vaig. No és per deixar-me sorprendre, no, és per desídida.

Em va agradar però reconec que si hi vaig estar dues o tres hores vaig tornar a casa feta caldo (per cert, una expressió que no es diu en castellà com he pogut comprovar recentment. Si el #Wertgonya té raó. És “hecha polvo”), realment amb sobredosi de colors, gent i moviments a la retina i sorolls a l’oïda.

Ara ja he après a dosificar-me i he trobat algun punt amic, un abric on estar-me una estona al marge de tant brogit: el Joubert Park és un imprescindible, el miniparc que hi ha davant del Worker’s Museum, la plaça de la City Library o algun bar de la Gandhi Square.

Fotogràficament, el centre de Jozi és una mina. No hi ha un edifici igual, sembla que cada arquitecte hagi fet la seva obra sense importar-li què hi tenia al costat. Res. I són autèntiques moles, o animals de quatre potes com els defineix la Marta, una jove arquitecta de Madrid que ha vingut a treballar en la planificació urbanística de Pretòria i comparteix amb mi el gust per Jozi.

Molts són edificis senyorials, construïts durant les primeres dècades del segle XX, quan Johannesburg era, encara ho és, un important centre de negocis de les mines que envolten la ciutat. Són edificis amb regust clàssic.

A mitjans dels 60 i 70 es van començar a aixecar els gratacels que estructures la silueta de la ciutat i que acullen les seus de bancs i empreses multinacionals que fan negoci amb els metalls preciosos i els diners que s’hi generen. Dels 60 és el Carlton Center, una torre de 223 metres, l’edific més alt de l’Àfrica. Ara, a banda d’oficines hi ha un centre comercial però el més interessant és que per nomes 15 rands (1,5 euros més o menys) es pot accedir al pis 50, Top Africa li diuen, i des d’allà es té una vista panoràmica de la ciutat. És recomanable perquè allà dalt ets conscient de què és Jozi, amb un downtown petit en comparació de l’inabastable extensió de tots els barris i suburbis. La ciutat està sobre una gran plana amb petits turonets que és on normalment s’han instal·lat els més rics. Com més amunt vius, més ric ets.

De mitjans dels 70 és el Ponte Tower, a Hillbrow, que juntament amb la Hillbrow Tower de telecomunicacions es veu gairebé des de tots els punts de l’àrea metropolitana. És un edifici d’habitatges rodó coronat per una publicitat de Vodacom, amb 54 places que presumeixo que ha de tenir unes vistes espectaculars. Aviat ho sabré perquè la intrèpida arquitecta madrilenya acaba de mudar-s’hi i ja m’ha cursat la invitació. Ella viu a la planta 52! Diu que hi viuen més de 3.000 persones (no em puc imaginar les reunions de l’escala) i que està envoltada de mesures de seguretat.

A mi, el que més m’agrada és el Anglo-American-Platinum-Building, un edifici quadrat amb dues enormes cares pintades a la façana que delluny semblen un grafiti però resulta que és la seu de la poderosa propietària de les mines. L’skyline de Jozi m’agrada des de la M-1, des de alguns dels turonets que envolten la ciutat o des de la Beyers Naude.

El centre és un punt de petit comerç. Com no, hi ha totes les grans cadenes Pick n’Pay, Edgars, Wallworth però la vidilla per a mi l’aporten els centenars de botiguetes al carrer, de mercats a l’aire lliure on pots trobar des de les perruques que tota negra deu tenir a casa per anar variant d’imatge, a roba i sabates i menjar. Jo sempre que hi vaig, carrego amb verdura o fruita perquè els preus són molt més barats que al centre comercial del meu barri. No hi ha color per preu i per qualitat. Comerç de proximitat, sempre. Aquí i allà.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

2 thoughts on “El(s) meu(s) dia (dies) de sort

  1. I tant que ho ets, de valenta… I també d’esbojarrada, de curiosa i de moltes coses més… Espero que puguis gaudir de molts més dies de sort (òbviament amb les precaucions lògiques) i que ens vagis explicant els teus descobriments… Per cert, a quant va el quilo de mongeta tendra??? Quina enveja, sana això sí, em fas… M’encanta la imatge-grafiti que has triat per al perfil… Té un no sé què de tu mateixa… El posat elegant, potser???

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s