DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Què poc costa ser ric

1 comentari

La caseta rosa és la del vigilant de la casa, a Melville

La caseta rosa és la del vigilant de la casa, a Melville

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No ho sé si és que estic en fase de màxima alerta i he activat l’antropòloga innocent que tots tenim però crec que no havia vist mai tants cotxes d’alta gamma, 4×4 i Mercedes com a Jozi. Un dels jocs que m’agrada practicar quan m’espero als semàfors per creuar és endevinar la raça dels conductors. Poques vegades m’equivoco. Són els blancs els que majoritàriament se les gasten amb cotxes que semblen tancs, encara que lògicament també hi ha negres. Sorprèn quan veus algun blanc al voltant d’un cotxe tronat i no tant quan un negre porta un Audi de cilindrada impossible.

I digues quin cotxe portes i et diré en quin barri vius. Segur que els cotxassos aquests els aparquen en un garatge d’una de les incomptables urbanitzacions que hi ha al nord de Jozi. Jo visc per aquesta àrea més rica però lògicament el meu barri és de paràmetres similars a qualsevol barriada catalana però al mateix districte et trobes mansions amb uns jardins cuidadíssims.

L’altre dia les meves amigues afrikaaners van fer un sopar per ensenyar-me les receptes de la seva infantesa. Molt bo tot però el que m’interessa és la casa de l’amfitriona. Realment no és de les més grans que he visitat durant la meva estada a Jozi, ni molt menys. Però jo crec que seria impossible a Barcelona. La casa en qüestió és al barri de Parkwood, una mena de Gràcia per l’ambient però que es més comparable a Sant Cugat o Vallvidrera pel tipus d’habitatge que hi ha.

Aquesta amiga meva treballa en una ONG alemanya que pretén ajudar a implantar energies alternatives a Sud-Àfrica. No sé el seu sou però no és la cap. Una treballadora amb un sol sou a Catalunya pot tenir una casa així? Ho dubto. Viu de lloguer i es planteja comprar la caseta, que no és molt gran i només té una planta però té un jardí amb cactus i arbres que tots la voldríem, i calcula que hauria de pagar 1,6 milions de rands, uns 160.000 euros. Em sembla barat, fins i tot amb l’esclat de la bombolla immobiliària.

Sempre que he anat a una casa de blancs m’han deixat amb complexe de pobretona. Fins i tot un dels afrikaaners té una família (negra, clar) vivint amb ell que li fan la feina i viuen en una caseta independent. Tela. Ja em fa vergonya fer el comentari que em surt quan entro en aquests mini palaus. “Nice house, very nice”, cortesia pura. I passo a fer el comentari made in Marta de “you are rich or what?”.

La resposta és sempre la mateixa. “No, no, però aquí no és tan car viure bé com a Europa”. Serà això perquè jo, sempre responc el mateix també, no tinc cap amic, conegut o saludat que visqui tan còmodament amb dos Mercedes al garatge i una piscina per refrescar-s’hi. Clar que aquí no tenen problemes de sòl, primer perquè el país és enorme per als 45 milions d’habitants i hi ha solars per tot arreu i després que Jozi és en una enorme plana amb petits turonets, no hi ha barreres naturals per al creixement.

Haig de passar sovint per aquests barris de ricatxos o bé per necessitat o perquè m’he perdut i sempre trobo algun negre amable que treballa en una de les cases de jardiner, de paleta, de vigilant que m’ennorta (m’encanta aquesta expressió que crec que li agafo a la meva amiga Lola o Anna, ara no ho sé).

No hi he pogut fer foto però és una de les que tinc pendents. Grups de treballadors asseguts a les portes exteriors o a la gespa que envolten aquestes cases dinant o fent-la petar. No sé què cobraran però dubto que arribi a un salari mínim interprofessional. Són els mateixos negres que et trobes al taxi o als autobusos que van a Soweto. Ser pobre a Sud-Àfrica també costa poc.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

One thought on “Què poc costa ser ric

  1. Doncs jo no he vist mai tants cotxes de luxe nous de trinca, últims models i lluents (no el típic Mercedes atrotinat de l’any de la Picó que veus en altres països africans) com a Nigèria. La diferència és que allà els propietaris són tots negres… però comprenc perfectament això de sentir-te una pobretona, era quan ens miraven amb cara de menyspreu a les quatre blanquetes amb pinta d’okupes… És clar que en aquells moments només havíem de mirar a les barraques als costats de les carreteres per on passaven aquests cotxassos per adonar-nos que tampoc no teníem dret a dir-nos pobres… Son aquests maleïts extrems entre pobres i rics (al marge del color de la pell) al que sembla que ara també ens estem encaminant aquí…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s