DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


2 comentaris

Al·leluia

No sé quants anys feia que no anava a missa. Molts, si deixo de banda els funerals. Segurament podria parlar de dècades, de quan de nena anava cada diumenge amb la meva amiga Montse i el mossèn o les beates ens fotien fora per fer massa xivarri. El què més m’agradava eren les cançons i el que li deien donar la pau. Però em vaig allunyar de capellans i qualsevol fe sobrehumana i fins aquí hem arribat.

Finalment, després de gairebé sis mesos a Sud-Àfrica he anat a una església, un acte que cada diumenge fan milions i milions de sud-africans, que disposen d’un amplíssim ventall de religions, com si no vulguessin quedar-se sense excuses per no ser creients. La gran majoria, prop del 90% practiquen el cristianisme amb desenes de variants per a mi desconegudes, i musulmans i hindús són gairebé residuals.

Anem al tema. Diumenge 6 de gener, dia de reis. Aprofitant que passo el cap de setmana a Kempton Park amb la meva amiga Mary, em convida a anar amb la seva família, de fet la seva filla  i el brasiler que té en acollida. Gairebé sense falta, hi van cada setmana tots junts però avui la Mary em diu que és un dia especialment concorregut perquè és el primer diumenge de l’any i molts s’hi apropen per tenir un bon començament del 2013. I no s’equivoca, no. L’església és un megaedifici modern, com gairebé totes les sud-africanes, amb un immens pàrking tancat amb una tanca, al més pur estil del país.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Quan hi arribem ja és gairebé ple de cotxes i de gent mudada com si anessin de casament. Diu que l’església té capacitat per a més de 5.000 persones i avui fins i tot posen pantalles a l’exterior. Brutal. No puc evitar pensar com estaran les esglésies catalanes a aquella mateixa hora. Per sort, més buides.     El tinglado és enorme. El recinte compta amb l’església pròpiament, que no deixa de ser una aula magna amb escenari inclòs, platea i palcs; una botiga on per 150 rands (15 euros) es venen els sermons en DVD o CD i llibres sobre els carismàtics. També hi ha una “església per a nens”, on els més petits tenen una celebració adaptada. Quan els pares els deixen, l’organització els posa un penjoll amb un número que sortirà a les pantalles de circuit tancat si hi ha algun problema perquè els progenitors els vagin a veure.

Dintre de la gran sala, també hi ha un racó habilitat tancat amb un finestral de vidreon els pares poden anar-hi si els fills comencen a plorar. Tot està pensadíssim. Hi ha un equip d’acomodadors que organitza i distribueix la gent a mesura que va arribant, com als grans actes. Mentre tothom s’asseu “la coral” amenitza l’espera. Els músics i cantants seran l’ànima del servei d’avui que el ministre o pastor ha titulat, “Una nova estació, noves oportunitats”, basant-se amb el llibre de Josua.

Comença la celebració en qüestió. Un seguit de cançons amb més ritme que la Lady Gaga fan que tota la platea segueixi el ritme cantant, aplaudint o ballant. És un espectacle de gospel, d’autèntic show religiós, amb unes lletres que parlen de coses alegres, fins al punt que una pensa que es tracta de cançons d’amor que qualsevol ràdioformula podria passar per antena sense xirriar. Som al món per viure bé, per ser bons però per gaudir de tot el què déu ens ha posat. I sembla que la gent s’ho creu perquè pocs es resisteixen a deixar-se anar, com si estiguessin en un concert. Molts dels assistent porten la Bíblia per seguir el sermó però, com la Tomy, la filla de 27 anys de la Mary, prefereix llegir-la a través de la seva Blackberry i al costat tinc una dona amb vestit tradicional africà que s’ha passat a l’Ipad. Visca la revolució digital.

Després de gairebé una hora de cançons, que si no se saben es poden seguir a través d’un servei de karaoke a les pantalles gegants del costat de l’escenari, arriba la dona del pastor per donar la benvinguda als assistents. El seu marit li pren el relleu i es passa més de mitja hora xerrant, entre anglès i shoto, amb servei de traducció simultània i tot. És un autèntic showman, com els telepredicadors de la tele, realment té un gran coneixement del concepte ritme per no caure en l’avorriment.

Diu coses tan normals com que és un bon moment per al canvi, per deixar enrere les coses que no funcionen, i anima la gent a acceptar els canvis i a agafar de bona gana les oportunitats que trobaran. És realment bo fent la seva feina i els assistents responen a les seves paraules aixecant una mà en senyal que hi estan d’acord, cridant amen o fins i tot xiulant, fets inaudits per a una de cultura catòlica. Demana que durant una setmana els feligresos facin dejú i només prenguin aigua o alguna fruita al vespre. Un dejú depuratiu després de tanta carn nadalenca. I diu en mig de les rialles de tots, que no passa res per no menjar sucs i sucres ni carn ni pap durant uns pocs dies, que tranquils, que ningú es morirà. És molt bo.

La celebració dura 2 hores i 15 minuts. Un temps que a mi se´m fa molt curt perquè em passo molta estona mirant com la gent està disfrutant, com s’emociona i canta i com es deixa que els nens campin per la platea sense que sigui cap drama. El Joao, el fill brasiler de la Mary em diu que en aquesta església les celebracions són curtes perquè és una església relativament moderna però que algun amic seu de l’escola va a sermons de quatre o cinc hores. Poca feina. No cal dir que ell i jo som els únics blancs. Aquí només hi ha negres. Una dona al meu costat aprofita per alletar la seva filla, mentre les dones que porten mini es tapen amb mocadors (l’organització en té preparats per a les que no el porten de casa) per al sermó. Fins i tot jo em tapo l’escot amb un mocador que em deixa la Mary. A la sortida, un camió blindat de diners. Per què? pregunto.

La Tomy m’explica que calcula que cada diumenge es poden recollir un milió de rands en donatius i vendes de la botiga (cal treure un zero per convertir els rands en euros). Està tot dit. Un espectacle molt lucratiu.

Anuncis


2 comentaris

Els europeus sou uns bruts

Tenir contacte amb altres cultures i races facilita que es trenquin alguns tòpics però alhora te n’adones que ningú s’escapa de construir una imatge col·lectiva de l’altre. Jo, per exemple, he hagut d’esborrar la foto que m’havia fet dels negres sorollosos. És cert que, en família, poden tenir un to de veu alt però en un lloc públic,  com el centre comercial o el taxi, no se sent ni una mosca.

Però el què realment em va sorprendre és que els sud-africans ens consideren uns bruts als europeus. El món al revés. El primer contacte que vaig tenir amb aquesta creença va ser just aterrada. L’encarregada de fer les orientacions d’arrivada dels participants en els programes d’intercanvi insistia als europeus que, si us plau, es dutxessin cada dia. La recomanació em va deixar patidifusa però un cop ja habituada he tornat a sentir aquesta cantarella ja no com a receptora del missatge sinó com a simple oeint. La mateixa dona no es cansa de repetir entre els adolescents que passaran un any escolar amb famílies locals que no li tinguin por a l’aigua, que passin diàriament al menys un cop per la dutxa i es canviïn de roba. La professional s’esforçava en assenyalar que els africans i els negres en particular són molt nets.

Jo al·lucinava, ho admeto, tot i que després he viscut en les meves pròpies carns que és cert, que hi ha molts europeus rossets del nord d’Europa que són mandrosos no només a l’hora d’obrir l’aixeta cada matí sinó per canviar els llençols o els draps de cuina. Fa poc vam tenir un problema amb un adolescent francès, a qui la seva família d’acollida va rebutjar, entre d’altres coses, perquè es negava a dutxar-se cada dia. Amb aquests casos es fa difícil desmuntar el tòpic.

Però el que m’ha fet escriure aquesta entrada és una conversa amb la meva amiga Mary, que em va convidar a casa seva, a Kempton Park. Ella, molt generosa i africana com és, em va obrir les seves portes, em va portar a la festa d’aniversari d’un nebot seu i de la seva filla i com ja es feia tard em va dir de quedar-me a dormir. Reconec que jo tinc molt interioritzat allò de no molestis més del compte que ens ha inculcat la meva mare. I per no donar-li més feina amb tovalloles no em vaig dutxar al matí següent. I li vaig donar peu a posar-nos a parir a tots els europeus. Ella té alguna experiència perquè ha acollit diversos estudiants.

La Mary m’explicava horroritzada que els europeus no es dutxem cada dia i que només llevar-nos esmorzem sense haver-nos rentat ni les mans o que rentem els draps de cuina a la mateixa bugada que la nostra roba.

¨Nosaltres els negres¨, dèia la Mary, ¨som nets perquè hem viscut en llocs molt petits amb molta gent¨. I explicava el seu cas. Els seus pares i els set germans vivien en una modesta casa amb tres habitacions (que no dormitoris) i allà la cuina i el menjador durant el dia acollien els llits dels fills durant la nit. Amb aquest panorama, la família s’havia de llevar ben d’hora per recollir tots els matalassos, tornar a recuperar la cuina per fer l’esmorzar, rentar-se per anar a treballar o l’escola. ¨Hem de ser nets a la força¨, conclou la meva amiga.

En la nostra defensa europea jo li revatia que per ser net no cal malbaratar l’aigua com fan ells. Si es continua mantenint l’actual consum el 2025 Sud-Àfrica patirà restriccions, auguren les previsiones. Dono fe que malgasten aigua, que no tenen manies en  deixar aixetes obertes o en banyar-se enlloc de dutxar-se.

La mateixa dona que s’encarrega de les orientacions dels estudiants europeus que arriben a  Sud-Àfrica fa la xerrada als sud-africans que van a Europa. Al·lucinant les seves paraules. Recordo les advertències que els va fer als nois que anaven a Itàlia. “Mireu què fa la família perquè allà no es dutxen cada dia”, els va dir com a gran consell abans d’embarcar cap a Roma. Els nois estaven preocupats perquè estarien uns mesos sense poder-se banyar, omplint la banyera amb litres d’aigua. De fet, en aquella taula jo era l’única que preferia la dutxa al bany.