DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui


Deixa un comentari

El desencant afrikaaner per la democràcia

Em sap greu però encara ara dedico molt de temps amb els meus amics i coneguts afrikaaners plantejant-lis dubtes, preguntes i comentaris sobre l’Apartheid. És com si a un basc només li preguntessis per ETA. Jo crec que t’engegaria. Aquí de moment, encara em responen i fins i tot hi ha dies que la conversa és molt animada i sucosa. Em va passar l’altre dia amb dos afrikaaners al voltant dels 40, és a dir, que han viscut la meitat de la seva vida essent la raça superior i privilegiada només pel fet de ser d’origen europeu: un ja el coneixia, es diu Mark i és tatuador professional, i l’altre, de cognom Joubert, era el primer cop que el veia, programador informàtic interessat amb el ioga. Era un diumenge després de dinar, de molta calor i amb la meva amiga Koi vam anar a petar a casa del tatuador, que viu en una caseta senzilla però agradable i una piscina envejable. És amic del programador informàtic, que de fet, viu a la caseta del costat i comparteixen la piscina. Vull dir que viuen bé. Són professionals que tenen un nivell de vida superior a la mitjana del país però que tampoc no estan acostumats als luxes d’amics seus afrikaaners, amb millors cases, cotxes i sous.
No sé com vam començar la conversa però recordo que els vaig preguntar si havien votat la Constitució del 1994 en què l’Apartheid quedava totalment mort i enterrat. “sí, clar, va ser un gran pas. Un gran dia”, em diuen tots dos sense dubtar. Potser va ser la calor, la cervesa o el vi que bebíem però el Joubert no es va reprimir i va continuar: “I ara em penedeixo”.

QUÈ????? Estupor, vergonya aliena, por d’estar amb un racista. La meva cara reflectia tot això i més i li vaig dir que s’expliqués perquè el comentari feia mal sentir-lo. El Mark va fer seva la frase del veí-amic i va admetre que ell de vegades també tenia aquesta sensació d’haver-se equivocat votant a favor de la Constitució, si bé va insistir que l’Apartheid li semblava un episodi repugnant que no tenia sentit mantenir-lo. En aquest punt, com per justificar-se, va explicar que durant un temps havia tingut una nòvia negra per a disgust dels seus pares i que no podien anar junts a hotels, per exemple. La història va durar poc, com a bons Romeus i Julietes.
Llavors?, vaig voler continuar amb la conversa. Si era injust perquè us penediu del vot, vaig preguntar. “Ara tots vivim pitjor”, va deixar anar en Joubert. Home, que et diguin això asseguts en una terrasseta d’una casa amb piscina i un jardí més gran que molts dels pisos que coneixem no et deixa de sorprendre i de qüestionar-te com vivien aquesta gent quan allò del règim de Pretòria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


No he tingut temps de mirar i contrastar la informació que em van donar però el Mark i el Joubert asseguraven que els índexs de criminalitat i violència durant l’Apartheid eren insignificants, potser perquè la gent tenia por i el càstig era superior al d’ara però que tothom caminava sense por pel carrer. Més arguments sobre la precarització de la vida és que hi ha més atur, el nivell de la sanitat pública ha caigut tan baix que ja només hi van els pobres de solemnitat, igual que passa amb l’escola pública i la majoria de serveis públics. Desmuntant l’Apartheid.
Però la majoria de la població no tenia drets, exclamava jo, els tenien controlats fins al punt de prohibir-lis moure’s lliurement o decidir on vivien. “I ara, què et penses? Poden votar però què més tenen?”, em responien.
L’atur entre els negres, replicaven, és altíssim i això que, asseguraven, les estadístiques governamentals no comptabilitzen els “petits emprenedors”, com la nomenclatura oficial anomena els que es posen al carrer amb una caixa de cartró a vendre, literalment, quatre tomàquets i quatre ganxitos a un rand (0,10 euros) cada unitat. “Quant han de vendre per tenir un sou decent?” La pregunta me l’he plantejada milers de vegades quan passo per davant d’un d’aquests negocis o li compro a la senyora del costat de casa que faci calor o caigui una tronada de por està asseguda sobre una caixa de plàstic fins a les 9 del vespre cada dia, que serien com les 11 de la nit en una traducció horària aproximada. Són moltes hores fora de casa per a tanta poca caixa, és la meva conclusió, si del rand que em cobra el tomàquet o el plàtan (el mango val a cinc rands la unitat) n’ha de descomptar el cost o el preu de la benzina per anar a buscar-los. Misèria i companyia. Per això quan jo li compro fruita per valor de 20 rands em fa cada dia l’onada i repeteix el thanks fins incomodar-me.
La solució, reflexionava l’afrikaaner Joubert passa per crear un estat propi, gestionat per “europeus d’origen però on tinguin cabuda altres races si s’avenen a la nostra manera de fer”. Toma castanya, això em sona però amb varietats de races que espanta! El Martin, un altre afrikaaner que es va afegir més tard deia que no, que això és inviable però coincidia amb els seus amics que la majoria dels negres no són treballadors ni tenen ganes de prosperar. Explicava el seu cas particular. És enginyer i té contractar (no sé en quin grau ni condicions) a un home que, en principi li cuida la casa i viu en un petit annex a l’habitatge principal.

Assegura que el va contractar fa anys i que un dia sense previ avís es va presentar amb la dona i una filla petita. I allà estan tots tres, encara que , també sense preguntar, una cunyada es passa alguna temporada amb ells. El noi deia que va acceptar ampliar la família i que en aquests anys ha volgut pagar-li millor, fent-se càrrec de l’educació de la nena però que a canvi només ha rebut falta de compromís. “El sou ha anat pujant i la seva feina ha anat baixant”, es lamentava afegint que un dia s’atiparà i els fotrà a tots al carrer i llavors se n’adonaran que han perdut molt. Indignat destacava que el treballaodr es lleva més tard que ell i no se li acut fer una feina si prèviament no li han demanat. El mateix dèia dels operaris que treballen a l’obra que està fent a KwaZulu-Natal. “Treballen poc i has d’estar a sobre i si se’ls mor un cosí tercer d’una cosina llunyana no es presenten a la feina. Aixó no pot ser”, afirmava.
Sou uns racistes, vaig dir i em sap greu tenir-vos com amics. De cap de les maneres, deien. “Nosaltres volem viure bé i amb la corrupció dels polítics actuals (majoria negra, lògicament) és impossible, perquè paguem molts impostos i no serveixen per a res, hi ha més delinqüència, més pobresa i inseguretat”. El raonament també em resulta familiar, molt familiar.

Anuncis


Deixa un comentari

Una frivolitat del gimnàs

He començat a Sud-Àfrica a anar al gimnàs. Tot un món. Aquí puc lluir com a marca tot el meu arsenal Quechua que em vaig emportar per anar de safari i que, per sort, és reciclable a la cinta i les màquines. No hi ha Decathlon i ja sé que per a molts seria una bona notícia perquè evita que així no anem tots uniformats però és que l’alternativa són les botigues d’esports, de marques bones, ergo cares. Així que aquí la gent va al gym amb samarretes tècniques d’una qualitat excessiva per fer abdominals o amb les que jo dic d’un altre món és possible, com les que porta vacances rere vacances la meva amiga Carme, incapaç de fer draps d’una samarreta de cotó del Setem de l’any del Naranjito.
Com deia el gimnàs és un món. Jo vaig al Virgin Active del costat del Cresta Mall, pijo car però és que no tinc alternativa. No tinc cotxe i la seva ubicació és ideal perquè puc anar caminant tant des de casa com des de la feina. I aquí ja es deu notar que sóc estrangera. Entrar al recinte del gimnàs a peu, tenint un pàrquing gratuït i vigilat és poc menys que un sacrilegi. Els vigilants ja em coneixen perquè sóc l’única que creua la barrera sense motoritzar.
Segurament és perquè tothom va amb el cotxe fins a la mateixa porta del gimnàs és que els vestidors tenen tan poca afluència de públic. La majoria de gent arriba amb el seu xandall, la seva ampolla d’aigua i la tovalloleta per eixugar-te la suor que els rètols del gimnàs et demanen que portis si vols ser un “good mate” amb la resta de socis, i ni passen pel vestidor. Deixen els trastos al costat de la màquina on s’exerciten i cap a casa, suats i bruts. Vaja, cap al cotxe.
Curiosament, el vestidor del meu gimnàs és gairebé patrimoni de les sòcies negres. Després parlaré de la sauna, on les blanques som una minoria silenciosa. Jo és entrar en aquella sala i pensar en l’Òscar Nebreda i els seus dibuixos de dones en bikini d’El Jueves. Sempre ric suposant que potser algun dia va visitar aquell vestidor, va veure els culs i els pits descomunals de les negres i es va inspirar a l’hora de fer el retrat de les seves xonis a la platja. És per veure-ho. Et puja la moral en un moment i et venen al cap allò de “no estamos tan mal”.
Les blanques són superrecatades, adolescents, joves i grans. La immensa majoria d’elles es canvia la roba com si amagués un tresor, fent malabarismes perquè no els hi caigui la tovallola o amagant-se a les cabines privades. En canvi, les negres són més naturals i mostren els seus poderosos cosos sense contemplacions, amb alguna excepció contagiada per la nyonyeria blanca.
A la sauna, algun dia et trobes alguna blanca, que per norma general o es porta el banyador de la piscina o se’l posa per a l’ocasió. Per a les compatriotes negres, la sauna no és sinònim de tapar-se, ja prou calor fa dins com per haver d’aguantar una peça de roba. He preguntat el perquè d’aquests costums i la meva jefa, una coloured de Zimbaue que fa 20 anys es va instal·lar a Jozi, em diu que hi ha moltes blanques que encara tenen manies d’estar amb negres en un lloc tan íntim.
La recateria és tal que a la piscina no és estrany veure dones blanques -i algun home esporàdicament- banyant-se amb samarreta. Pocs usuaris negres a l’aigua es veuen, la veritat, donant la raó als que sostenen que els negres no són amics de la natació. “El que passa és que als townships on viuen els negres no hi ha piscines públiques”, em va dir un dia el Bento de la feina, sociòleg de formació, per rebatre aquesta teoria sense base científica.


1 comentari

Pistorius, el cas

El cas Pistorius m’ha permès reenganxar-me al periodisme actiu i professional. No sé quant durarà però realment estic disfrutant. Ja se sap que molts cops els periodistes vivim de les desgràcies alienes. Però realment aquest crim del Blade runner ho té tot per ser una autèntica història que donarà moltes alegries als plumilles que tinguin la sort de cobrir el judici. Jo de moment m’he de conformar amb les vistes per sol·licitar la fiança. Però és tant diferent els processos que estem assistint cada dia a un tastet de per on pot anar la instrucció i el procés judicial. On verra.
Doncs gràcies al Pistorius vaig tornar anar a Pretòria. Una ciutat que vaig veure un ja llunyà diumenge d’octubre en els últims esplendors de la jacaranda. Pel Pistorius hi vaig tornar un dimarts feiner. Hi vaig anar amb un company periodista valencià que viu al costat de casa. Hora punta. A les sis del matí sortim de Cresta, N1 i cap al nord. Els cinc carrils, i en algun tram sis, van plens de cotxes.
Entrem a Pretòria ben d’hora. Abans de les 7.30 ja veiem moviment a la Cort de la Magistratura, una mena de jutjats d’instrucció interpreto per fer l’equivalència amb el dret hispànic. Per ser tan aviat, els carrers estan pleníssims de gent que deuen d’anar cap a la feina o a estudiar. Però hi ha molta gent. I van depressa, a bon pas, com si fossin les 11 del matí, coincidim amb el Marcel. Clar, després tampoc t’estranyes que a les 9 del vespre els bars i carrers ja faci estona que estan buits. Sud-Àfrica funciona a ritme solar. Ara que els dies ja comencen a ser més curts, clareja poc abans de les sis del matí i es fosc a les 7.15 del vespre. No hi ha els estius catalans, on la llum solar s’allarga fins més enllà de les 9.
L’expectació mediàtica per Pistorius ha omplert els carrers dels voltants dels jutjats de cotxes i unitats mòbils. Ens costa aparcar perquè no hi ha cap carrer gratis i els cartells anuncien que pots estar de màxim només dues hores. Jo sincerament crec que és suficient però per sort el Marcel pensa que al ritme africà ens passarem tot el dia. Gairebé encerta perquè deixem Pretòria passades les 4 de la tarda. Llarga jornada.
Com ell s’ha comprat un Mercedes i l’ha disfressat amb una bandera sud-africana i una banya vermella al morro del davant, que forma part d’una campanya per salvar el rinoceront, ens atrevim aparcar de franc en un carrer principal, pensant que avui la policia té massa feina dins dels jutjats com per sortir a patrullar i posar multes. Hem estat de sort. Jo crec sincerament que la bandera, que porta a la finestra posterior de l’esquerra, imposa massa i els agents pensaran que el cotxe pertany a algun jefasso de l’ANC, el partit omnipresent a tot arreu que pocs s’atreveixen a tocar.
Entrem als jutjats. Un edifici atrotinat, fosc, amb elements antics, no sabria dir si anys 60 o 70. Però en tot cas, més tronats que els vells d’instrucció del Passeig Lluís Companys! Ens fan pujar al quart pis perquè allà faran una breu xerrada per a la munió de premsa de tot el món que ha vingut a cobrir la vista. Alguns havien trucat prèviament per acreditar-se però la majoria són allà perquè han vingut. Jo entre ells, clar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Tres persones, una de les quals és el blanc i sembla que el cap de tots ells, ens diuen que no hi cabem tots. La sala té capacitat per a 60 places però ha d’entrar la família Pistorius, que només ells ja formen més d’un equip de futbol, públic i la premsa. Es fan un embolic de com seleccionen la gent. Que si em doneu l’acreditació, que si entren els primers, que si tu calla, que si ara me’n vaig i no entra ningú… No sabien que es muntaria aquell cacau?
És l’hora de la vista i encara estem embolicats de qui entra. La gent està nerviosa perquè tots els mitjans estan expectants de què passarà amb en Pistorius. Haig de dir que la decisió de la fiança és una vista pública i l’acusat està present en tot moment. Jo, sincerament, crec que és massa transparent aquest sistema judicial i poc protector amb els inculpats. Allò de la pena del telenotícies en estat pur.
Jo no entrava ni de conya però per aquelles coses estic al davant de tot quan arriba una amb una targeta de visita de The New York Times i li diu a la que s’encarrega de filtrar les entrades que ella ha d’anar a dins perquè escriu al superdiari. I jo que m’hi encaro, li dic que ha arribat l’última i que ara no pot venir presumint de mitjà que jo també treballo per a un diari molt important. Al final la fan entrar…. i a mi al darrere perquè m’he queixat que ella sí i jo no. Ja sóc a dins!!
Una sala amb cadires pel públic, un banc per als acusats on seurà Pistorius, la taula de la defensa i les acusacions i l’estrat del jutge. Molt com si fóssim als Estats Units o al Regne Unit.Fins i tot ens fan aixecar quan entra el jutge. Asseguts al terra, els estrets passadissos, a qualsevol lloc, al costat de la defensa o dels set funcionaris que hi ha sota l’estrat hi ha un periodista. I dos sketch artist, els dibuixants dels acusats, com el dret anglosaxó.
El jutge adverteix que no vol que passi com la sessió anterior que havent prohibit fotos i filmar en Pistorius un cop comença la vista, a l’endemà veu portades de mig món amb la imatge del campió plorant. Tothom diu que li farà cas. Fa entrar el Pistorius, que no va emmanillat i porta un elegant vestit blau fosc, i les càmeres es disparen. No way. El magistrat s’enfada però ni els fa sortir de la sala ni res. Després els càmeres es comporten.
La sessió comença amb l’exposició dels fets, segons el fiscal, que li rebat la defensa (fins a sis membres a l’equip! Què deu cobrar aquest advocat?). El Pistorius no deixa de ploriquejar i en alguns moments sembla que resi. Imposa. Ell i la seva família que seu just al seu darrere. Tots tenen el mateix nas, no poden dir que no són de la mateixa sang. Fa cosa mirar-los, sobretot a la germana que plora molts cops i s’agafa de la mà d’una rossa embarassada. El germà li posa una mà a l’esquena del Pistorius per tranquil·litzar-lo quan arrenca a plorar en sentir el nom d’ella o detalls sobre aquella nit.
Hi ha fins a tres pauses a la vista, dues de les quals perquè en Pistorius es calmi i parli amb el seu germà i advocats. “Sorry”, diu quan el jutge li pregunta si pot continuar. Impressiona. Com la vida pot canviar en tant poc de temps. El jutge ajorna fins al dia següent la decisió. S’acaba la sessió i comença la feina. Estic contenta, molt contenta.
A les 4, quan sortim del jutjat ja no hi ha rastre de tota la gent que hem trobat aquest matí i ens sorprèn com als voltants de l’edifici hi ha desenes de rodamons, dormint, demanant diners, jo crec que vivint. La ciutat es buida dels que venen a treballar o a fer algun encàrrec i queda a mans dels més pobres de la societat. Això al mig de la ciutat, de la capital d’un país ric. Així t’expliques que les ciutats siguin territori prohibit per a la majoria de la gent, que no vol trepitjar els downtown ni que els paguin.


1 comentari

Si avui és divendres, toca la Bafana Bafana

El futbol, el soccer que els agrada dir als sud-africans, és l’esport rei entre els negres. Els blancs prefereixen la pilota ovalada del rugby o l’interminable cricket, on un partit pot durar dies! Fins i tot en això la societat post-Apartheid està dividida i s’ha mogut poc en els 19 anys de democràcia. Però hi ha hagut intents i encara n’hi ha per aproximar gustos o, almenys, que se sentin els colors de la selecció dels diversos esports com a propis, més enllà dels gustos personals de cadascú.
La primera ocasió va arrivar el 1995, tan sols un any després que Nelson Mandela arribés a la presidència del país. Sud-Àfrica organitzava la Copa Mundial de Rugby, que sobre el paper només interessava a la minoria blanca -afrikaaners i anglesos-, en xifres, poc menys del 10% de la població. Durant la segregació, la selecció nacional, coneguda com els Springboks, havia estat la imatge del règim i per tant, els negres fugien com la pesta de donar-li cap soport i, al contrari, despertava una gran antipatia per als colors verd i groc de la samarreta amb el simpàtic bambi que dóna nom a l’equip.
Però els de Mandela van acceptar el repte i àvids per unir el país, van fer l’impossible perquè els negres adoptessin els colors i sortissin al carrer a donar suport.

El Bento arriba a l'oficina amb la samarreta de la Bafana Bafana, un divendres de febrer

El Bento arriba a l’oficina amb la samarreta de la Bafana Bafana, un divendres de febrer

La història és l’argument del llibre de John Carlin, “Invictus”, que Clint Eastwood va posar cara en la pel·lícula del mateix títol. Ras i curt, el nou règim, amb Mandela al cap davant com a pare intel·lectual de l’intent, sembla que se´n va sortir amb èxit i la majoria de la població va esclatar en alegria pels carrers dels townships quan, no sé si per bons o contagiats per aquest ampli suport, els Springboks van arribar a la final contra Nova Zelanda, el rival invencible. Fins a les hores. Aquell dia, la victòria sud-africana va suposar no només guanyar la copa sinó la victòria moral d’un país que tot just acabava d’abolir les lleis que prohibien matrimonis mixtos o la barreja de races als autobusos o als lavabos.
És indubtable que la història té la seva èpica però la veritat és que només he conegut un nen negre, que va a una escola de majoria blanca, fanàtic del cricket, i només els negres s’emocionen quan dic que sóc de Barcelona i especulen si veig sovint el Messi o l’Iniesta. Als blancs, la millor lliga del món i el club que és més que un club els deixa totalment freds però no els qüestionis cap regla del rugby si vols mantenir certa relació.
I amb això que el 2010 Sud-Àfrica torna a ser el centre del món esportiu i es converteix en la seu de la Copa Mundial de Futbol, del soccer. L’esport més popular del món permet al país ser un aparador per vendre’s i esborrar la imatge de país violent i racista. Per a la competició, s’inverteixen molts milions per fer estadis, com el de Soweto, on Espanya es va convertir en la millor del món, un fet que aquí recorden amb certa simpatia.
Durant el mes que va durar el torneig, el Govern inicia una campanya a la inversa que la que s’havia fet el 1995. Ara del que es tracta és que els blancs s’interessin pel joc dels 10 tios darrere una pilota i un altre que intenta evitar que li marquin gol.
I aquesta és la història del Soccer Friday, una iniciativa que encara dura i que anima els sud-africans a posar-se la samarreta de la selecció, que han anomenat Bafana Bafana (noi, noi, en català normatiu), groga i amb les ratlles verdes, al revés que els Springboks. Dono fe que la idea té seguiment. El de la foto és el meu company de l’oficina Bento Marcos, de Mozambic amb sis anys de residència a Sud-Àfrica, dona i dues criatures del país, que un divendres de febrer va venir a treballar amb aquesta samarreta de Bafana Bafana. I això que són mals temps per a l’equip perquè fa poques setmanes va quedar eliminat contra Mali a quarts a la Copa d’Àfrica, jugant a casa perquè Sud-Àfrica n’ha estat l’amfitriona. El campionat va perdre tot l’interès local quan la derrota però pel què expliquen van ser els immigrants els que van aportar el caliu. El diumenge que va guanyar Nigèria, els compatriotes del meu barri, a falta de cotxe per voltar pels carrers, van treure les vuvuzelas i es van fer un fart de fer soroll.
Fa poc, abans que el Bento vingués amb samarreta de futbol, un divendres vaig anar al mall de Cresta pel matí a fer uns encàrrecs. Em va sorprendre la quantitat de gent disfressada de Bafana Bafana. Sobretot quan al banc vaig trobar un senyor ja gran amb trajo a ratlles i la samarreta groga canari. No entenia què passava i em vaig imaginar que la selecció havia jugat la nit anterior i havia guanyat.
En arribar a l’oficina vaig fer el comentari i el Bento i la Dzentra van dir a l’hora “It’s Soccer Friday”, com la cosa més normal. Aquesta és la història.


2 comentaris

Durban, el tastet indi a Sud-Àfrica

Per Nadal vaig anar a Durban, a uns 600 quilòmetres al sud-est de Jozi, a la costa de l’Índic. Nadal és estiu aquí i aquesta ciutat la principal destinació del turisme local, atret per la proximitat de la regió del Gauteng (què són sis hores al volant per a un país més de quatre cops de la mida d’Alemanya?) i sobretot per un clima benigne que ni tan sols a l’hivern fa que la temperatura de l’aigua del mar es refredi.
Hi vaig anar sola, amb un autocar que va sortir mitja hora tard de l’estació de Joburg perquè alguns passatgers no van sortir cagats ni pixats de casa i van adonar-se’n quan ja estàvem tots acomodats. Van baixar sense que es tallessin per les queixes del conductor, que va esperar fins que va arribar l’últim pixapins. Les te[oriques vuit hores per cobrir la distància entre les dues ciutats es van convertir al final en 10. Jo vaig intentar saber si em tornarien part dels diners del bitllet (uns 40 euros anar i tornar) i els meus interlocutors encara deuen estar rient de la meva ocurrència. Al final vaig desistir i ni per anar ni a la tornada (nou hores de durada) vaig presentar cap reclamació. Allò de donde fueres haz lo que vieres, o alguna cosa semblant.
A Durban vaig arribar molt motivada. Tenia ganes de deixar Jozi (i que les divinitats em perdonin) i fer platjeta, sola, i tot i que havia contactat amb algun voluntari de l’organització on hi estic, la veritat és que em vaig portar fatal amb ells perquè vaig anar totalment a la meva, passant d’ells. Aquestes coses que no s’han de fer però que sobre el terreny penses, si estic tan a gust sola i en comunió amb la ciutat perquè haig de trencar l’encant? Cert és que vaig intentar ser bona quedant un vespre amb un voluntari, un sud-africà d’origen indi que en un moment donat em demana pel meu DJ favorit. Treieu-me d’aquí, vaig pensar abans de tornar abans d’hora al hostel on estava. Ja arriba un moment a la vida en què has de fer realment allò que et ve de gust. I punt.
El primer dia a la ciutat el vaig dedicar al downtown i a veure quins transports tenia per anar a veure alguna platja als afores. Decepció total en aquest últim punt. Al centre d’informació turística, la noia que atenia el públic em diu que no està “autoritzada” per ni tan sols apuntar-me les línies d’autobusos que fan aquest servei perquè l’administració considera que són un risc per a un estranger. Davant la meva sorpresa li dic que sóc major d’edat fa uns quants anys i que lògicament assumeixo totes les responsabilitats i acabo protestant perquè em tracta com una simple turista quan jo estic vivint a Jozi, vaja, que ja sóc una Jozinauta. Ni por esas. Passo de tot i com em trobo bé a la ciutat, em resigno a no veure en aquesta ocasió les platjes paradisíaques del sud o del nord de Durban. En una altra vida, em conformo. Com he canviat!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Així que me echo a las calles, que diu la meva amiga Anna,i el centre m’agrada. M’agrada molt. Els colors dels edificis, la gentada al carrer que camina sense presses ni estrés, els colors de les robes que vesteixen. Tot m’encanta des del principi. Sóc i em sento realment feliç per aquells carrers en què hi ha molta gent d’origen indi, coloureds en l’argot Apartheid.
Hi ha molta botiga pels carrers amples on m’ha deixat el taxi que he agafat al costat del hostel, en un dels turons del barri de Berea i que, a diferència dels de Joburg, tenen un encarregat de cobrar i t’evita així el tràfic de bitllets amunt i avall del vehicle. Això sí, com a Joburg, la gent també demana parada “after robot”, que és com es coneixen aquí els semàfors. Crec que si algun dia es fes una pel·lícula sobre els taxis s’hauria de titular “After robot” perquè és la banda sonora dels viatges.
No sembla que estigui a l’Àfrica, ni a la Sud-Àfrica que conec de Jozi, amb poc color ambiental. Durban és llum, molta llum, edificis d’estil musulmà, pintats de colors pastels i amb alguns altres clàssics, gairebé victorians que recorden la presència anglesa. I un petit parc al centre ple de gent que pren la fresca mentre menja un entrepà o senzillament passa les hores de calor a l’ombra d’un arbre.
Durban és la capital de KwaZulu-Natal, la terra dels guerrers zulús a qui els portuguesos van afegir el Natal perquè Vasco da Gama va trepitjar la ciutat per primer cop un dia de Nadal de finals del segle XV. Però l’autèntica petjada l’han deixat els milers de treballadors de la Índia que Londres va enviar al segle XIX a la colònia africana com a mà d’obra barata per a les plantacions de canya de sucre. Se’ls oferia contracte de cinc anys amb condicions paupèrrimes però la gran majoria decidia quedar-s’hi. Normal. I aquí va el meu apunt. Qui torna als populosos carrers indis tenint l’Àfrica clima tropical i sobretot una densitat de població, m’imagino, que als nivells de les Garrigues? Jo, no. A més, el paisatge de Durban hauria de ser en aquella època impressionant. Ho és ara. Amb palmeres per tot arreu, com si es tractés d’una jungla, els arbres i les plantes creixen per tot arreu. Quina frondositat,mare meva!

En un turó a uns pocs quilòmetres del centre hi ha el Jardí Botànic, una autèntica meravella que aporta pau i frescor a una ciutat tan viva. Com era vigílies de Nadal, els jardiners havien fet un pessebre molt graciós, aprofitant unes maniquís de moda i transvestir-les dels tres reis d’Orient i Sant Josep, amb barba inclosa. Contravenint les recents indicacions del Vaticà en què negaven la presència del bou i la mula, els catxondos dissenyadors van situar els animals per donar escalfor a la Mare de Déu, també una nina de mides de passarel·la i el nen Jesús, un babymocosete de l’any 70 despentitat i borni. Al costat, uns angelets i un arbre de Nadal fets d’avets. Tot molt quitx però entranyable i nadalenc.
Els altres dies em vaig dedicar gairebé en cos i ànima a l’art d’estar a la platja. Un gustàs pensar que a 17 de desembre els teus compatriotes estan gelats de fred amoïnats pels regals i tu, amagant panxa i trepitjant sorra calenta. Cal avisar que l’Índic té marea i no és recomanable triar la primera línia per fer la migdiada. Només en cas que algú vulgui ser mullada per una onada traicionera. Llavors, endavant, segur que trobareu algun grup de surfistes de 70 anys disposats a ajudar-vos i recollir les vostres motxilles xopes d’aigua salada.
Les platjes de Durban com a tal, ni fu ni fa. Vull dir que quan una ha crescut en la de Sant Salvador, al Vendrell, li costa trobar-ne una que la superi. Durban no és l’excepció. Digue’m que n’hi ha les platges del sud per a turistes i estrangers blancs i les del nord, per a locals. Jo vaig començar per les de turistes.
Àvida com estava de tocar sorra, em va faltar temps per treure’m sabates i samarreta però aquí vaig parar en adonar-me’n que la majoria d’homes i dones anaven tapats! Vaja, que les negres, per exemple, ensenyen més carn quan van vestides al mall que quan prenen banys de mar. Curiós.
La platja que tothom m’havia recomanat és la d’Ushaka. No deixa de ser una Coma-ruga, amb molta extensió de sorra. Per a mi, res de l’altre món però cal dir que s’hi estava bé perquè hi havia relativament poca gent i menys encara que jugués a pales o pilotes. Molts es feien fotos, segurament per a Facebook, amb posturetes impossibles que si es veiessin amb ulls aliens es posarien vermells.
A les platges del nord, les dels autòctons, hi havia molta més gent. Em va sorprendre la quantitat de dones amb burka i vel integral a la platja. Ja les havia vist al mall o fins i tot conduint però gairebé em vaig alegrar que la cobertura no els impedís passar una estona a la sorra amb la família i fins i tot atrevir-se a jugar a les pales.
Potser la sorpesa més gran a la platja va ser veure com amb un mar en calma hi havia tan poca gent a l’aigua. Després te n’adones que es concentren just als punts on està autoritzat el bany, senyalitzats amb uns suros flotants i vigilats per salvavides. Fora d’aquells espais d’uns 10 metres d’amplada, la buidor. I era graciós veure la munió de gent mirant tots cap a les petites onades que s’atrevien a aixecar-se arran de la vora del mar. I, com dèia, pocs banyadors i diria que cap bikini. Però ni homes ni dones llueixen cossos al sol. Ni tan sols els nens. Ells es posen samarreta i banyador de cama llarga i elles es cobreixen amb pantalons o vestits llargs. Negres, blancs i indis. Tots.
Una cosa realment lletja de Durban és el passeig marítim. Però com tot, li acabes trobant el punt. A les platges del nord hi ha unes piscines enormes on la gent es banyava com si els anés la vida. N’hi havia de públiques i gratuïtes, brutes, cal dir-ho tot, i unes tancades i de pagament, amb menys aglomeracions i sense material surant. La façana litoral lletja, amb edificis alts, sense cap gràcia. A mi em recordava en part, al nou front litoral del Poblenou, on acaba Bac de Roda però sense el glamour ni disseny dels seus edificis.
La guia que duia recomanava no anar per lliure en la visita a la ciutat. Un altre cop et planteges si en els cinc dies que hi vaig estar voltant al meu aire he tingut una enorme sort de no patir cap desgràcia però de seguida penses que tothom acaba contagiat de la psicosi de la seguretat, com si fos un efecte virus, qui s’atreveix a ser el primer a contradir o matisar la cantarella que Sud-Àfrica és perillosa? Jo ho intento.


4 comentaris

Un afrikaaner a la Jozi negra

El downtown de Joburg és territori negre per excel·lència. Hi ha blancs que hi treballen a les oficines dels bancs o companyies que es mantenen al centre, malgrat que molts empresaris van decidir fa unes dècades seguir les passes dels veïns blancs. Fer les maletes i mudar-se als suburbis del nord i en especial a Sandton, el barri de negocis més important de la ciutat.

Crec que ja he explicat moltes vegades que els blancs passen del downtown, de fet com molts negres. Al·leguen que allà  no hi ha cap atracció que els pugui fer abandonar els seus barris residencials. En certa manera hi estic d’acord, tot i que com a turista acabada d’arribar a mi sí que m’atrau.

Fet aquest aclariment, fa uns dies que li vaig proposar a un afrikaane que fa gairebé dues dècades que va deixar d’anar al downtown tornar-hi amb mi. Jo volia veure amb els seus ulls els carrers plens de negres, els edificis majestuosos que ara són poc menys que una ruïna. La veritat és que em pensava que em costaria molt convèncer-lo però em va sorprendre gratament quan va acceptar la proposta. La seva raó era saber què m’interessava a mi d’una ciutat que fa 20 anys va deixar de ser “cosmopolita i europea” per ser un punt caòtic i brut. Tracte fet.

En una cosa en què el xaval no va accedir de cap de les maneres és en pujar a un taxi. Tampoc era qüestió que anés incòmode. Així que em va venir a buscar amb el seu supermercedes i abans de submergir-nos en els carrers plens de gent vam fer una parada per esmorzar al Neibourgood Market de Braamfontein com els pijos que som, de fet, jo sóc allò del quiero i no puedo però ell encara no ha patit la crisi a les seves carns.

Braamfontei, fronterer al dowrown, és un barri ¨nou¨em va explicar, que es va anar buidant de blancs quan l’Apartheid va permetre que la gent visqués on vulgués o on pugués. Malgrat tot, encara és una zona on es pot trobar multiculturalitat als carrers i principalment al voltant de la Juta Street s’han mantingut bars, restaurants, cafès i galeries d’art que segurament han evitat la degradació total del barri.

El mercat on vam esmorzar és en un edifici amb terrat, on el visitant pot triar el tipus de menjar i seure en una de les taules comunes que hi ha i assaborir cerveses o vins del país, una paella o una pizza italiana. El lloc estava ple com un ou, de blancs sud-africans i algun turista i negres molt però que molt fashion. A mi m’agrada, la veritat, i sempre vaig pensar que si tenia visites les hi portaria.

Agafades les forces vam acordar que iniciaríem el tour amb el seu Joburg. Sempre des del cotxe perquè l’afrikaaner no volia cridar “el perill”, em va reconèixer perquè feia uns anys parat en un semàfor del centre i amb les finestres obertes un tio li va posar un ganivet al pit i li va robar. Però essent ros, amb un cotxàs, xaval, estàs demanant a crits que t’atraquin. D’acord

La següent parada va ser a la plaça Beyers Naudé, un home peculiar, segons em va explicar el meu amic. Un afrikaaner molt conservador, líder religiós de la seva comunitat que en ple règim segregacionista decideix marxar a viure a Alexandra, un dels townships més pobres de Jozi. A mi el lloc m’encanta perquè és una plaça molt ampla, on la gent fa ús dels bancs en dies de sol. Allà hi ha la Biblioteca Nacional, un edifici d’estil clàssic. El noi va voler entrar-hi admirant l’estructura i els materials amb què es va construir. Cal dir que és enginyer civil i es fixa en si és granit o cartró pedra i apunta que “ara ja no es construeix així, amb aquests materials de tanta qualitat”. Cadascú té les seves manies.

D’allà vam caminar, sí, amb els peus, pels voltants de la plaça. Jo que sóc una enamorada de Jozi m’encantava veure com cada cop ell estava més emocionat, més content de tornar a veure els edificis, les places que durant anys havien estat part de la seva rutina, ja que fins que va acabar la Universitat venia al centre amb els seus pares per anar a comparar a botigues bones i ja de més gran, per anar de marxa.

Fins i tot va treure el mòbil, com un turista qualsevol. És cert que el paisanaje li interessava poc o gens i el seu objectiu era reviure el paisatge, els edificis. Jo li vaig ensenyar un dels meus preferits, que jo havia cregut que era un teatre però resulta que era l’oficina principal de correus fins que un incendi la va destruir i ara és un lloc fantasmagòric, amb les parets interiors ennegrides però amb l’estructura exterior neta i pulida.

Encuriosit com algunes actuacions han transformat edificis d’estil clàssic, afegint una ornamentació de ferro o de vidre, es notava que aquell matí de dissabte es va tornar a sentir orgullós de la seva ciutat. Aquí la gent no s’estima Joburg, sempre treuen el costat lleig, la pobresa, la brutícia, la inseguretat i pocs se n’adonen del potencial. Cert que els hi cal un Barcelona, posa’t guapa i una carretada de milions per rentar-li la cara però la bellesa hi és.

El millor moment per a mi va ser quan em va ensenyar el seu edifici preferit, el que li agradava des de petit perquè s’imaginava que hi vivia algun superheroi, com si fos la seva petita Gotham city. Molt tendre. És un edifici blanc nuclear, amb unes columnes a la part superior i estil clàssic, que ara ha quedat aïllat perquè, segons explicava, es van anar ensorrant les altres estructures que l’envoltaven.

La sorpresa va ser que la porta del darrere estava obert i vam poder entrar-hi i pujar fins al terrat. Increïble però cert perquè hi havia seguretat a l’entrada principal que no sé com ens va detectar mitja hora després i, sorprenentment, el guàrdia va estar explicant-nos que feia cinc anys havien acabat la restauració però que només la primera de les nou plantes estava ocupada. La resta, per llogar. Pisos enormes sense tabics, amb molta llum i moltes possibilitats. I no és cap mentida immobiliària.

El meu amic es va emocionar encara més imaginat-se allà la seva oficina i assegurava que no li importaria venir al centre per treballar, tot i que després recordava que durant la transició democràtica, cap el 1995, estava treballant en un edifici al costat de Park Station i va presenciar un atemptat amb morts.  Jo, en canvi, vaig veure el pis dels meus somnis, com quan a les pelis entren en un espai diafan i buit i  l’escena posterior ja el tenen tot moblat.

No lluny d’allà ell va trobar una altra oficina ideal. Un edifici circular, blanc i més o menys clàssic, situat en una cantonada en un solar buit i pelat que ara es fa servir de pàrking.

Acabada la seva part, el vaig conduir a la meva Jozi, la dels voltant de Brsee, Plein, Jeppe streets. No vam baixar del cotxe, of course, però ja vaig tenir prou que de veure que allò no era per a ell, que li desagradava veure com havia degenerat la seva ciutat. Segurament jo pensaria el mateix de Martorell o Barcelona però aquí com hi ha el component racial fas la lectura diferent i et planteges si serà un racista. Suposo que una mica sí que ho és.

I ens vam topar amb la JAG, la Johannesburg Art Gallery. Li va agafar un subidon i tant sí com no va voler entrar. Ni se’n recordava de quan va ser la seva última vegada entre aquelles sales. I allà el noi es va acabar ja d’emocionar quan la senyora que s’encarrega d’atendre els visitants li va dir que la JAG és el museu més gran de tot l’hemisferi sud i que exhibeix menys del 10% de tot el fons catalogat perquè ni hi ha prou espai ni el que hi ha està condicionat per garantir una bona conservació de les obres. No s’ho podia creure i em mirava com dient, veus, ja t’ho deia que vam ser una ciutat cosmopolita, preocupats per l’art i la bellesa, no com ara en què ni l’Ajuntament ni el Govern estatal està interessat en invertir un rand, segons les paraules de la treballadora.

A cada Miró, Picasso, Tolousse-Lautrec, Manet o Renoir només li sortia un “fantastic”. Era maco veure que tota la seva reacció també duia una dosi molt gran d’orgull, no només per la mostra artística. Fins i tot es va comprar el catàleg del museu i un sobre un artista negre, que li va recomanar la senyora del museu. Haig de dir que l’entrada a la JAG és gratuïta però el dissabte al matí els visitants no superaven la desena.

A la JAG vam coincidir amb un jove de Califòrnia, que viatjava sol i el meu amic, friendly com la majoria de sud-africans, el va convidar a juntar-se amb nosaltres. Va ser interessant. El xaval és policia en un poble al costat de San Francisco i estava molt interessat amb tot el tema de seguretat o social del país i aquí el meu amic ens va fer les explicacions oportunes i admetia que aquells van ser temps d’emocions a flor de pell i d’esperances.

Vam acabar el tour en el Constitution Hill però com era molt tard ja només vam poder entar al Constitutional Court, el Constitucional sud-africà encarregat de vetllar pel compliment d’una norma que va costar més de dos anys en aprovar. En una sala sense grans pretensions es va signar la primera Constitució democràtica del país, el 1996, que havia estat aprovada per la gran majoria dels ciutadans per acceptar la fi de la segregació. L’afrikaaner assegura que és un text amb molt bona base per evitar que es tornin a fer els mateixos errors i que es va inspirar en lleis alemanyes, el màxim grau de confiança, vaja.

Després d’aquesta immersió al downtown el meu amic ens va fer pujar al seu cotxe i ens va ensenyar el que per a ell és el millor barri de la ciutat. A cinc minuts del centre, a sobre d’un turonet, desenes de cases de disseny i en mig de jungles perquè allò ja no es pot considerar jardins privats. Haig de reconèixer que el downtown em tira molt però quan vaig saber que  un amic de l’escola de l’afrikaaner viu en aquell barri de ricatxos, per un moment, vaig ser feliç. La imaginació és lliure i gratuïta, de moment. I en el fons tots portem un afrikaaners a dins.