DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Un afrikaaner a la Jozi negra

4 comentaris

El downtown de Joburg és territori negre per excel·lència. Hi ha blancs que hi treballen a les oficines dels bancs o companyies que es mantenen al centre, malgrat que molts empresaris van decidir fa unes dècades seguir les passes dels veïns blancs. Fer les maletes i mudar-se als suburbis del nord i en especial a Sandton, el barri de negocis més important de la ciutat.

Crec que ja he explicat moltes vegades que els blancs passen del downtown, de fet com molts negres. Al·leguen que allà  no hi ha cap atracció que els pugui fer abandonar els seus barris residencials. En certa manera hi estic d’acord, tot i que com a turista acabada d’arribar a mi sí que m’atrau.

Fet aquest aclariment, fa uns dies que li vaig proposar a un afrikaane que fa gairebé dues dècades que va deixar d’anar al downtown tornar-hi amb mi. Jo volia veure amb els seus ulls els carrers plens de negres, els edificis majestuosos que ara són poc menys que una ruïna. La veritat és que em pensava que em costaria molt convèncer-lo però em va sorprendre gratament quan va acceptar la proposta. La seva raó era saber què m’interessava a mi d’una ciutat que fa 20 anys va deixar de ser “cosmopolita i europea” per ser un punt caòtic i brut. Tracte fet.

En una cosa en què el xaval no va accedir de cap de les maneres és en pujar a un taxi. Tampoc era qüestió que anés incòmode. Així que em va venir a buscar amb el seu supermercedes i abans de submergir-nos en els carrers plens de gent vam fer una parada per esmorzar al Neibourgood Market de Braamfontein com els pijos que som, de fet, jo sóc allò del quiero i no puedo però ell encara no ha patit la crisi a les seves carns.

Braamfontei, fronterer al dowrown, és un barri ¨nou¨em va explicar, que es va anar buidant de blancs quan l’Apartheid va permetre que la gent visqués on vulgués o on pugués. Malgrat tot, encara és una zona on es pot trobar multiculturalitat als carrers i principalment al voltant de la Juta Street s’han mantingut bars, restaurants, cafès i galeries d’art que segurament han evitat la degradació total del barri.

El mercat on vam esmorzar és en un edifici amb terrat, on el visitant pot triar el tipus de menjar i seure en una de les taules comunes que hi ha i assaborir cerveses o vins del país, una paella o una pizza italiana. El lloc estava ple com un ou, de blancs sud-africans i algun turista i negres molt però que molt fashion. A mi m’agrada, la veritat, i sempre vaig pensar que si tenia visites les hi portaria.

Agafades les forces vam acordar que iniciaríem el tour amb el seu Joburg. Sempre des del cotxe perquè l’afrikaaner no volia cridar “el perill”, em va reconèixer perquè feia uns anys parat en un semàfor del centre i amb les finestres obertes un tio li va posar un ganivet al pit i li va robar. Però essent ros, amb un cotxàs, xaval, estàs demanant a crits que t’atraquin. D’acord

La següent parada va ser a la plaça Beyers Naudé, un home peculiar, segons em va explicar el meu amic. Un afrikaaner molt conservador, líder religiós de la seva comunitat que en ple règim segregacionista decideix marxar a viure a Alexandra, un dels townships més pobres de Jozi. A mi el lloc m’encanta perquè és una plaça molt ampla, on la gent fa ús dels bancs en dies de sol. Allà hi ha la Biblioteca Nacional, un edifici d’estil clàssic. El noi va voler entrar-hi admirant l’estructura i els materials amb què es va construir. Cal dir que és enginyer civil i es fixa en si és granit o cartró pedra i apunta que “ara ja no es construeix així, amb aquests materials de tanta qualitat”. Cadascú té les seves manies.

D’allà vam caminar, sí, amb els peus, pels voltants de la plaça. Jo que sóc una enamorada de Jozi m’encantava veure com cada cop ell estava més emocionat, més content de tornar a veure els edificis, les places que durant anys havien estat part de la seva rutina, ja que fins que va acabar la Universitat venia al centre amb els seus pares per anar a comparar a botigues bones i ja de més gran, per anar de marxa.

Fins i tot va treure el mòbil, com un turista qualsevol. És cert que el paisanaje li interessava poc o gens i el seu objectiu era reviure el paisatge, els edificis. Jo li vaig ensenyar un dels meus preferits, que jo havia cregut que era un teatre però resulta que era l’oficina principal de correus fins que un incendi la va destruir i ara és un lloc fantasmagòric, amb les parets interiors ennegrides però amb l’estructura exterior neta i pulida.

Encuriosit com algunes actuacions han transformat edificis d’estil clàssic, afegint una ornamentació de ferro o de vidre, es notava que aquell matí de dissabte es va tornar a sentir orgullós de la seva ciutat. Aquí la gent no s’estima Joburg, sempre treuen el costat lleig, la pobresa, la brutícia, la inseguretat i pocs se n’adonen del potencial. Cert que els hi cal un Barcelona, posa’t guapa i una carretada de milions per rentar-li la cara però la bellesa hi és.

El millor moment per a mi va ser quan em va ensenyar el seu edifici preferit, el que li agradava des de petit perquè s’imaginava que hi vivia algun superheroi, com si fos la seva petita Gotham city. Molt tendre. És un edifici blanc nuclear, amb unes columnes a la part superior i estil clàssic, que ara ha quedat aïllat perquè, segons explicava, es van anar ensorrant les altres estructures que l’envoltaven.

La sorpresa va ser que la porta del darrere estava obert i vam poder entrar-hi i pujar fins al terrat. Increïble però cert perquè hi havia seguretat a l’entrada principal que no sé com ens va detectar mitja hora després i, sorprenentment, el guàrdia va estar explicant-nos que feia cinc anys havien acabat la restauració però que només la primera de les nou plantes estava ocupada. La resta, per llogar. Pisos enormes sense tabics, amb molta llum i moltes possibilitats. I no és cap mentida immobiliària.

El meu amic es va emocionar encara més imaginat-se allà la seva oficina i assegurava que no li importaria venir al centre per treballar, tot i que després recordava que durant la transició democràtica, cap el 1995, estava treballant en un edifici al costat de Park Station i va presenciar un atemptat amb morts.  Jo, en canvi, vaig veure el pis dels meus somnis, com quan a les pelis entren en un espai diafan i buit i  l’escena posterior ja el tenen tot moblat.

No lluny d’allà ell va trobar una altra oficina ideal. Un edifici circular, blanc i més o menys clàssic, situat en una cantonada en un solar buit i pelat que ara es fa servir de pàrking.

Acabada la seva part, el vaig conduir a la meva Jozi, la dels voltant de Brsee, Plein, Jeppe streets. No vam baixar del cotxe, of course, però ja vaig tenir prou que de veure que allò no era per a ell, que li desagradava veure com havia degenerat la seva ciutat. Segurament jo pensaria el mateix de Martorell o Barcelona però aquí com hi ha el component racial fas la lectura diferent i et planteges si serà un racista. Suposo que una mica sí que ho és.

I ens vam topar amb la JAG, la Johannesburg Art Gallery. Li va agafar un subidon i tant sí com no va voler entrar. Ni se’n recordava de quan va ser la seva última vegada entre aquelles sales. I allà el noi es va acabar ja d’emocionar quan la senyora que s’encarrega d’atendre els visitants li va dir que la JAG és el museu més gran de tot l’hemisferi sud i que exhibeix menys del 10% de tot el fons catalogat perquè ni hi ha prou espai ni el que hi ha està condicionat per garantir una bona conservació de les obres. No s’ho podia creure i em mirava com dient, veus, ja t’ho deia que vam ser una ciutat cosmopolita, preocupats per l’art i la bellesa, no com ara en què ni l’Ajuntament ni el Govern estatal està interessat en invertir un rand, segons les paraules de la treballadora.

A cada Miró, Picasso, Tolousse-Lautrec, Manet o Renoir només li sortia un “fantastic”. Era maco veure que tota la seva reacció també duia una dosi molt gran d’orgull, no només per la mostra artística. Fins i tot es va comprar el catàleg del museu i un sobre un artista negre, que li va recomanar la senyora del museu. Haig de dir que l’entrada a la JAG és gratuïta però el dissabte al matí els visitants no superaven la desena.

A la JAG vam coincidir amb un jove de Califòrnia, que viatjava sol i el meu amic, friendly com la majoria de sud-africans, el va convidar a juntar-se amb nosaltres. Va ser interessant. El xaval és policia en un poble al costat de San Francisco i estava molt interessat amb tot el tema de seguretat o social del país i aquí el meu amic ens va fer les explicacions oportunes i admetia que aquells van ser temps d’emocions a flor de pell i d’esperances.

Vam acabar el tour en el Constitution Hill però com era molt tard ja només vam poder entar al Constitutional Court, el Constitucional sud-africà encarregat de vetllar pel compliment d’una norma que va costar més de dos anys en aprovar. En una sala sense grans pretensions es va signar la primera Constitució democràtica del país, el 1996, que havia estat aprovada per la gran majoria dels ciutadans per acceptar la fi de la segregació. L’afrikaaner assegura que és un text amb molt bona base per evitar que es tornin a fer els mateixos errors i que es va inspirar en lleis alemanyes, el màxim grau de confiança, vaja.

Després d’aquesta immersió al downtown el meu amic ens va fer pujar al seu cotxe i ens va ensenyar el que per a ell és el millor barri de la ciutat. A cinc minuts del centre, a sobre d’un turonet, desenes de cases de disseny i en mig de jungles perquè allò ja no es pot considerar jardins privats. Haig de reconèixer que el downtown em tira molt però quan vaig saber que  un amic de l’escola de l’afrikaaner viu en aquell barri de ricatxos, per un moment, vaig ser feliç. La imaginació és lliure i gratuïta, de moment. I en el fons tots portem un afrikaaners a dins.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

4 thoughts on “Un afrikaaner a la Jozi negra

  1. Martin, eh? I amb un supermercedes? I amb amics al barri de mansions amb megajardins, eh? Doncs, avisa’m si trobes un per a mi, reina… Acuérdate de las “probres”!!!! Que potser ja va sent hora de què em deixi de hippies morts de gana… Trobo a faltar els teus “Ay nena, cuánto te falta”…

  2. nena, a mi no em vas fer aquesta ruta pel downtown, veig que hi ha classes i classes..i segur que hauria trobat una goma d’esborrar al museu per a la Gerique!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s