DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Durban, el tastet indi a Sud-Àfrica

2 comentaris

Per Nadal vaig anar a Durban, a uns 600 quilòmetres al sud-est de Jozi, a la costa de l’Índic. Nadal és estiu aquí i aquesta ciutat la principal destinació del turisme local, atret per la proximitat de la regió del Gauteng (què són sis hores al volant per a un país més de quatre cops de la mida d’Alemanya?) i sobretot per un clima benigne que ni tan sols a l’hivern fa que la temperatura de l’aigua del mar es refredi.
Hi vaig anar sola, amb un autocar que va sortir mitja hora tard de l’estació de Joburg perquè alguns passatgers no van sortir cagats ni pixats de casa i van adonar-se’n quan ja estàvem tots acomodats. Van baixar sense que es tallessin per les queixes del conductor, que va esperar fins que va arribar l’últim pixapins. Les te[oriques vuit hores per cobrir la distància entre les dues ciutats es van convertir al final en 10. Jo vaig intentar saber si em tornarien part dels diners del bitllet (uns 40 euros anar i tornar) i els meus interlocutors encara deuen estar rient de la meva ocurrència. Al final vaig desistir i ni per anar ni a la tornada (nou hores de durada) vaig presentar cap reclamació. Allò de donde fueres haz lo que vieres, o alguna cosa semblant.
A Durban vaig arribar molt motivada. Tenia ganes de deixar Jozi (i que les divinitats em perdonin) i fer platjeta, sola, i tot i que havia contactat amb algun voluntari de l’organització on hi estic, la veritat és que em vaig portar fatal amb ells perquè vaig anar totalment a la meva, passant d’ells. Aquestes coses que no s’han de fer però que sobre el terreny penses, si estic tan a gust sola i en comunió amb la ciutat perquè haig de trencar l’encant? Cert és que vaig intentar ser bona quedant un vespre amb un voluntari, un sud-africà d’origen indi que en un moment donat em demana pel meu DJ favorit. Treieu-me d’aquí, vaig pensar abans de tornar abans d’hora al hostel on estava. Ja arriba un moment a la vida en què has de fer realment allò que et ve de gust. I punt.
El primer dia a la ciutat el vaig dedicar al downtown i a veure quins transports tenia per anar a veure alguna platja als afores. Decepció total en aquest últim punt. Al centre d’informació turística, la noia que atenia el públic em diu que no està “autoritzada” per ni tan sols apuntar-me les línies d’autobusos que fan aquest servei perquè l’administració considera que són un risc per a un estranger. Davant la meva sorpresa li dic que sóc major d’edat fa uns quants anys i que lògicament assumeixo totes les responsabilitats i acabo protestant perquè em tracta com una simple turista quan jo estic vivint a Jozi, vaja, que ja sóc una Jozinauta. Ni por esas. Passo de tot i com em trobo bé a la ciutat, em resigno a no veure en aquesta ocasió les platjes paradisíaques del sud o del nord de Durban. En una altra vida, em conformo. Com he canviat!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Així que me echo a las calles, que diu la meva amiga Anna,i el centre m’agrada. M’agrada molt. Els colors dels edificis, la gentada al carrer que camina sense presses ni estrés, els colors de les robes que vesteixen. Tot m’encanta des del principi. Sóc i em sento realment feliç per aquells carrers en què hi ha molta gent d’origen indi, coloureds en l’argot Apartheid.
Hi ha molta botiga pels carrers amples on m’ha deixat el taxi que he agafat al costat del hostel, en un dels turons del barri de Berea i que, a diferència dels de Joburg, tenen un encarregat de cobrar i t’evita així el tràfic de bitllets amunt i avall del vehicle. Això sí, com a Joburg, la gent també demana parada “after robot”, que és com es coneixen aquí els semàfors. Crec que si algun dia es fes una pel·lícula sobre els taxis s’hauria de titular “After robot” perquè és la banda sonora dels viatges.
No sembla que estigui a l’Àfrica, ni a la Sud-Àfrica que conec de Jozi, amb poc color ambiental. Durban és llum, molta llum, edificis d’estil musulmà, pintats de colors pastels i amb alguns altres clàssics, gairebé victorians que recorden la presència anglesa. I un petit parc al centre ple de gent que pren la fresca mentre menja un entrepà o senzillament passa les hores de calor a l’ombra d’un arbre.
Durban és la capital de KwaZulu-Natal, la terra dels guerrers zulús a qui els portuguesos van afegir el Natal perquè Vasco da Gama va trepitjar la ciutat per primer cop un dia de Nadal de finals del segle XV. Però l’autèntica petjada l’han deixat els milers de treballadors de la Índia que Londres va enviar al segle XIX a la colònia africana com a mà d’obra barata per a les plantacions de canya de sucre. Se’ls oferia contracte de cinc anys amb condicions paupèrrimes però la gran majoria decidia quedar-s’hi. Normal. I aquí va el meu apunt. Qui torna als populosos carrers indis tenint l’Àfrica clima tropical i sobretot una densitat de població, m’imagino, que als nivells de les Garrigues? Jo, no. A més, el paisatge de Durban hauria de ser en aquella època impressionant. Ho és ara. Amb palmeres per tot arreu, com si es tractés d’una jungla, els arbres i les plantes creixen per tot arreu. Quina frondositat,mare meva!

En un turó a uns pocs quilòmetres del centre hi ha el Jardí Botànic, una autèntica meravella que aporta pau i frescor a una ciutat tan viva. Com era vigílies de Nadal, els jardiners havien fet un pessebre molt graciós, aprofitant unes maniquís de moda i transvestir-les dels tres reis d’Orient i Sant Josep, amb barba inclosa. Contravenint les recents indicacions del Vaticà en què negaven la presència del bou i la mula, els catxondos dissenyadors van situar els animals per donar escalfor a la Mare de Déu, també una nina de mides de passarel·la i el nen Jesús, un babymocosete de l’any 70 despentitat i borni. Al costat, uns angelets i un arbre de Nadal fets d’avets. Tot molt quitx però entranyable i nadalenc.
Els altres dies em vaig dedicar gairebé en cos i ànima a l’art d’estar a la platja. Un gustàs pensar que a 17 de desembre els teus compatriotes estan gelats de fred amoïnats pels regals i tu, amagant panxa i trepitjant sorra calenta. Cal avisar que l’Índic té marea i no és recomanable triar la primera línia per fer la migdiada. Només en cas que algú vulgui ser mullada per una onada traicionera. Llavors, endavant, segur que trobareu algun grup de surfistes de 70 anys disposats a ajudar-vos i recollir les vostres motxilles xopes d’aigua salada.
Les platjes de Durban com a tal, ni fu ni fa. Vull dir que quan una ha crescut en la de Sant Salvador, al Vendrell, li costa trobar-ne una que la superi. Durban no és l’excepció. Digue’m que n’hi ha les platges del sud per a turistes i estrangers blancs i les del nord, per a locals. Jo vaig començar per les de turistes.
Àvida com estava de tocar sorra, em va faltar temps per treure’m sabates i samarreta però aquí vaig parar en adonar-me’n que la majoria d’homes i dones anaven tapats! Vaja, que les negres, per exemple, ensenyen més carn quan van vestides al mall que quan prenen banys de mar. Curiós.
La platja que tothom m’havia recomanat és la d’Ushaka. No deixa de ser una Coma-ruga, amb molta extensió de sorra. Per a mi, res de l’altre món però cal dir que s’hi estava bé perquè hi havia relativament poca gent i menys encara que jugués a pales o pilotes. Molts es feien fotos, segurament per a Facebook, amb posturetes impossibles que si es veiessin amb ulls aliens es posarien vermells.
A les platges del nord, les dels autòctons, hi havia molta més gent. Em va sorprendre la quantitat de dones amb burka i vel integral a la platja. Ja les havia vist al mall o fins i tot conduint però gairebé em vaig alegrar que la cobertura no els impedís passar una estona a la sorra amb la família i fins i tot atrevir-se a jugar a les pales.
Potser la sorpesa més gran a la platja va ser veure com amb un mar en calma hi havia tan poca gent a l’aigua. Després te n’adones que es concentren just als punts on està autoritzat el bany, senyalitzats amb uns suros flotants i vigilats per salvavides. Fora d’aquells espais d’uns 10 metres d’amplada, la buidor. I era graciós veure la munió de gent mirant tots cap a les petites onades que s’atrevien a aixecar-se arran de la vora del mar. I, com dèia, pocs banyadors i diria que cap bikini. Però ni homes ni dones llueixen cossos al sol. Ni tan sols els nens. Ells es posen samarreta i banyador de cama llarga i elles es cobreixen amb pantalons o vestits llargs. Negres, blancs i indis. Tots.
Una cosa realment lletja de Durban és el passeig marítim. Però com tot, li acabes trobant el punt. A les platges del nord hi ha unes piscines enormes on la gent es banyava com si els anés la vida. N’hi havia de públiques i gratuïtes, brutes, cal dir-ho tot, i unes tancades i de pagament, amb menys aglomeracions i sense material surant. La façana litoral lletja, amb edificis alts, sense cap gràcia. A mi em recordava en part, al nou front litoral del Poblenou, on acaba Bac de Roda però sense el glamour ni disseny dels seus edificis.
La guia que duia recomanava no anar per lliure en la visita a la ciutat. Un altre cop et planteges si en els cinc dies que hi vaig estar voltant al meu aire he tingut una enorme sort de no patir cap desgràcia però de seguida penses que tothom acaba contagiat de la psicosi de la seguretat, com si fos un efecte virus, qui s’atreveix a ser el primer a contradir o matisar la cantarella que Sud-Àfrica és perillosa? Jo ho intento.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

2 thoughts on “Durban, el tastet indi a Sud-Àfrica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s