DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Pistorius, el cas

1 comentari

El cas Pistorius m’ha permès reenganxar-me al periodisme actiu i professional. No sé quant durarà però realment estic disfrutant. Ja se sap que molts cops els periodistes vivim de les desgràcies alienes. Però realment aquest crim del Blade runner ho té tot per ser una autèntica història que donarà moltes alegries als plumilles que tinguin la sort de cobrir el judici. Jo de moment m’he de conformar amb les vistes per sol·licitar la fiança. Però és tant diferent els processos que estem assistint cada dia a un tastet de per on pot anar la instrucció i el procés judicial. On verra.
Doncs gràcies al Pistorius vaig tornar anar a Pretòria. Una ciutat que vaig veure un ja llunyà diumenge d’octubre en els últims esplendors de la jacaranda. Pel Pistorius hi vaig tornar un dimarts feiner. Hi vaig anar amb un company periodista valencià que viu al costat de casa. Hora punta. A les sis del matí sortim de Cresta, N1 i cap al nord. Els cinc carrils, i en algun tram sis, van plens de cotxes.
Entrem a Pretòria ben d’hora. Abans de les 7.30 ja veiem moviment a la Cort de la Magistratura, una mena de jutjats d’instrucció interpreto per fer l’equivalència amb el dret hispànic. Per ser tan aviat, els carrers estan pleníssims de gent que deuen d’anar cap a la feina o a estudiar. Però hi ha molta gent. I van depressa, a bon pas, com si fossin les 11 del matí, coincidim amb el Marcel. Clar, després tampoc t’estranyes que a les 9 del vespre els bars i carrers ja faci estona que estan buits. Sud-Àfrica funciona a ritme solar. Ara que els dies ja comencen a ser més curts, clareja poc abans de les sis del matí i es fosc a les 7.15 del vespre. No hi ha els estius catalans, on la llum solar s’allarga fins més enllà de les 9.
L’expectació mediàtica per Pistorius ha omplert els carrers dels voltants dels jutjats de cotxes i unitats mòbils. Ens costa aparcar perquè no hi ha cap carrer gratis i els cartells anuncien que pots estar de màxim només dues hores. Jo sincerament crec que és suficient però per sort el Marcel pensa que al ritme africà ens passarem tot el dia. Gairebé encerta perquè deixem Pretòria passades les 4 de la tarda. Llarga jornada.
Com ell s’ha comprat un Mercedes i l’ha disfressat amb una bandera sud-africana i una banya vermella al morro del davant, que forma part d’una campanya per salvar el rinoceront, ens atrevim aparcar de franc en un carrer principal, pensant que avui la policia té massa feina dins dels jutjats com per sortir a patrullar i posar multes. Hem estat de sort. Jo crec sincerament que la bandera, que porta a la finestra posterior de l’esquerra, imposa massa i els agents pensaran que el cotxe pertany a algun jefasso de l’ANC, el partit omnipresent a tot arreu que pocs s’atreveixen a tocar.
Entrem als jutjats. Un edifici atrotinat, fosc, amb elements antics, no sabria dir si anys 60 o 70. Però en tot cas, més tronats que els vells d’instrucció del Passeig Lluís Companys! Ens fan pujar al quart pis perquè allà faran una breu xerrada per a la munió de premsa de tot el món que ha vingut a cobrir la vista. Alguns havien trucat prèviament per acreditar-se però la majoria són allà perquè han vingut. Jo entre ells, clar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Tres persones, una de les quals és el blanc i sembla que el cap de tots ells, ens diuen que no hi cabem tots. La sala té capacitat per a 60 places però ha d’entrar la família Pistorius, que només ells ja formen més d’un equip de futbol, públic i la premsa. Es fan un embolic de com seleccionen la gent. Que si em doneu l’acreditació, que si entren els primers, que si tu calla, que si ara me’n vaig i no entra ningú… No sabien que es muntaria aquell cacau?
És l’hora de la vista i encara estem embolicats de qui entra. La gent està nerviosa perquè tots els mitjans estan expectants de què passarà amb en Pistorius. Haig de dir que la decisió de la fiança és una vista pública i l’acusat està present en tot moment. Jo, sincerament, crec que és massa transparent aquest sistema judicial i poc protector amb els inculpats. Allò de la pena del telenotícies en estat pur.
Jo no entrava ni de conya però per aquelles coses estic al davant de tot quan arriba una amb una targeta de visita de The New York Times i li diu a la que s’encarrega de filtrar les entrades que ella ha d’anar a dins perquè escriu al superdiari. I jo que m’hi encaro, li dic que ha arribat l’última i que ara no pot venir presumint de mitjà que jo també treballo per a un diari molt important. Al final la fan entrar…. i a mi al darrere perquè m’he queixat que ella sí i jo no. Ja sóc a dins!!
Una sala amb cadires pel públic, un banc per als acusats on seurà Pistorius, la taula de la defensa i les acusacions i l’estrat del jutge. Molt com si fóssim als Estats Units o al Regne Unit.Fins i tot ens fan aixecar quan entra el jutge. Asseguts al terra, els estrets passadissos, a qualsevol lloc, al costat de la defensa o dels set funcionaris que hi ha sota l’estrat hi ha un periodista. I dos sketch artist, els dibuixants dels acusats, com el dret anglosaxó.
El jutge adverteix que no vol que passi com la sessió anterior que havent prohibit fotos i filmar en Pistorius un cop comença la vista, a l’endemà veu portades de mig món amb la imatge del campió plorant. Tothom diu que li farà cas. Fa entrar el Pistorius, que no va emmanillat i porta un elegant vestit blau fosc, i les càmeres es disparen. No way. El magistrat s’enfada però ni els fa sortir de la sala ni res. Després els càmeres es comporten.
La sessió comença amb l’exposició dels fets, segons el fiscal, que li rebat la defensa (fins a sis membres a l’equip! Què deu cobrar aquest advocat?). El Pistorius no deixa de ploriquejar i en alguns moments sembla que resi. Imposa. Ell i la seva família que seu just al seu darrere. Tots tenen el mateix nas, no poden dir que no són de la mateixa sang. Fa cosa mirar-los, sobretot a la germana que plora molts cops i s’agafa de la mà d’una rossa embarassada. El germà li posa una mà a l’esquena del Pistorius per tranquil·litzar-lo quan arrenca a plorar en sentir el nom d’ella o detalls sobre aquella nit.
Hi ha fins a tres pauses a la vista, dues de les quals perquè en Pistorius es calmi i parli amb el seu germà i advocats. “Sorry”, diu quan el jutge li pregunta si pot continuar. Impressiona. Com la vida pot canviar en tant poc de temps. El jutge ajorna fins al dia següent la decisió. S’acaba la sessió i comença la feina. Estic contenta, molt contenta.
A les 4, quan sortim del jutjat ja no hi ha rastre de tota la gent que hem trobat aquest matí i ens sorprèn com als voltants de l’edifici hi ha desenes de rodamons, dormint, demanant diners, jo crec que vivint. La ciutat es buida dels que venen a treballar o a fer algun encàrrec i queda a mans dels més pobres de la societat. Això al mig de la ciutat, de la capital d’un país ric. Així t’expliques que les ciutats siguin territori prohibit per a la majoria de la gent, que no vol trepitjar els downtown ni que els paguin.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

One thought on “Pistorius, el cas

  1. Fantàstic… Vamos, a la Marta no le tose nadie, por mucho que sea del New York Times… Faltaría más… Enhorabona, guapa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s