DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

El desencant afrikaaner per la democràcia

Deixa un comentari

Em sap greu però encara ara dedico molt de temps amb els meus amics i coneguts afrikaaners plantejant-lis dubtes, preguntes i comentaris sobre l’Apartheid. És com si a un basc només li preguntessis per ETA. Jo crec que t’engegaria. Aquí de moment, encara em responen i fins i tot hi ha dies que la conversa és molt animada i sucosa. Em va passar l’altre dia amb dos afrikaaners al voltant dels 40, és a dir, que han viscut la meitat de la seva vida essent la raça superior i privilegiada només pel fet de ser d’origen europeu: un ja el coneixia, es diu Mark i és tatuador professional, i l’altre, de cognom Joubert, era el primer cop que el veia, programador informàtic interessat amb el ioga. Era un diumenge després de dinar, de molta calor i amb la meva amiga Koi vam anar a petar a casa del tatuador, que viu en una caseta senzilla però agradable i una piscina envejable. És amic del programador informàtic, que de fet, viu a la caseta del costat i comparteixen la piscina. Vull dir que viuen bé. Són professionals que tenen un nivell de vida superior a la mitjana del país però que tampoc no estan acostumats als luxes d’amics seus afrikaaners, amb millors cases, cotxes i sous.
No sé com vam començar la conversa però recordo que els vaig preguntar si havien votat la Constitució del 1994 en què l’Apartheid quedava totalment mort i enterrat. “sí, clar, va ser un gran pas. Un gran dia”, em diuen tots dos sense dubtar. Potser va ser la calor, la cervesa o el vi que bebíem però el Joubert no es va reprimir i va continuar: “I ara em penedeixo”.

QUÈ????? Estupor, vergonya aliena, por d’estar amb un racista. La meva cara reflectia tot això i més i li vaig dir que s’expliqués perquè el comentari feia mal sentir-lo. El Mark va fer seva la frase del veí-amic i va admetre que ell de vegades també tenia aquesta sensació d’haver-se equivocat votant a favor de la Constitució, si bé va insistir que l’Apartheid li semblava un episodi repugnant que no tenia sentit mantenir-lo. En aquest punt, com per justificar-se, va explicar que durant un temps havia tingut una nòvia negra per a disgust dels seus pares i que no podien anar junts a hotels, per exemple. La història va durar poc, com a bons Romeus i Julietes.
Llavors?, vaig voler continuar amb la conversa. Si era injust perquè us penediu del vot, vaig preguntar. “Ara tots vivim pitjor”, va deixar anar en Joubert. Home, que et diguin això asseguts en una terrasseta d’una casa amb piscina i un jardí més gran que molts dels pisos que coneixem no et deixa de sorprendre i de qüestionar-te com vivien aquesta gent quan allò del règim de Pretòria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


No he tingut temps de mirar i contrastar la informació que em van donar però el Mark i el Joubert asseguraven que els índexs de criminalitat i violència durant l’Apartheid eren insignificants, potser perquè la gent tenia por i el càstig era superior al d’ara però que tothom caminava sense por pel carrer. Més arguments sobre la precarització de la vida és que hi ha més atur, el nivell de la sanitat pública ha caigut tan baix que ja només hi van els pobres de solemnitat, igual que passa amb l’escola pública i la majoria de serveis públics. Desmuntant l’Apartheid.
Però la majoria de la població no tenia drets, exclamava jo, els tenien controlats fins al punt de prohibir-lis moure’s lliurement o decidir on vivien. “I ara, què et penses? Poden votar però què més tenen?”, em responien.
L’atur entre els negres, replicaven, és altíssim i això que, asseguraven, les estadístiques governamentals no comptabilitzen els “petits emprenedors”, com la nomenclatura oficial anomena els que es posen al carrer amb una caixa de cartró a vendre, literalment, quatre tomàquets i quatre ganxitos a un rand (0,10 euros) cada unitat. “Quant han de vendre per tenir un sou decent?” La pregunta me l’he plantejada milers de vegades quan passo per davant d’un d’aquests negocis o li compro a la senyora del costat de casa que faci calor o caigui una tronada de por està asseguda sobre una caixa de plàstic fins a les 9 del vespre cada dia, que serien com les 11 de la nit en una traducció horària aproximada. Són moltes hores fora de casa per a tanta poca caixa, és la meva conclusió, si del rand que em cobra el tomàquet o el plàtan (el mango val a cinc rands la unitat) n’ha de descomptar el cost o el preu de la benzina per anar a buscar-los. Misèria i companyia. Per això quan jo li compro fruita per valor de 20 rands em fa cada dia l’onada i repeteix el thanks fins incomodar-me.
La solució, reflexionava l’afrikaaner Joubert passa per crear un estat propi, gestionat per “europeus d’origen però on tinguin cabuda altres races si s’avenen a la nostra manera de fer”. Toma castanya, això em sona però amb varietats de races que espanta! El Martin, un altre afrikaaner que es va afegir més tard deia que no, que això és inviable però coincidia amb els seus amics que la majoria dels negres no són treballadors ni tenen ganes de prosperar. Explicava el seu cas particular. És enginyer i té contractar (no sé en quin grau ni condicions) a un home que, en principi li cuida la casa i viu en un petit annex a l’habitatge principal.

Assegura que el va contractar fa anys i que un dia sense previ avís es va presentar amb la dona i una filla petita. I allà estan tots tres, encara que , també sense preguntar, una cunyada es passa alguna temporada amb ells. El noi deia que va acceptar ampliar la família i que en aquests anys ha volgut pagar-li millor, fent-se càrrec de l’educació de la nena però que a canvi només ha rebut falta de compromís. “El sou ha anat pujant i la seva feina ha anat baixant”, es lamentava afegint que un dia s’atiparà i els fotrà a tots al carrer i llavors se n’adonaran que han perdut molt. Indignat destacava que el treballaodr es lleva més tard que ell i no se li acut fer una feina si prèviament no li han demanat. El mateix dèia dels operaris que treballen a l’obra que està fent a KwaZulu-Natal. “Treballen poc i has d’estar a sobre i si se’ls mor un cosí tercer d’una cosina llunyana no es presenten a la feina. Aixó no pot ser”, afirmava.
Sou uns racistes, vaig dir i em sap greu tenir-vos com amics. De cap de les maneres, deien. “Nosaltres volem viure bé i amb la corrupció dels polítics actuals (majoria negra, lògicament) és impossible, perquè paguem molts impostos i no serveixen per a res, hi ha més delinqüència, més pobresa i inseguretat”. El raonament també em resulta familiar, molt familiar.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s