DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Hillbrow, cosmopolita encara

1 comentari

Algun dia rebré reconeixement públic de la municipality de Jozi. Dec ser de les estrangeres (els autòctons ni juguen ni volen jugar a aquesta categoria) que més fa per la rehabilitació de la imatge del downtown. També sóc una pesada que només fa que dir-ho en aquest blog. Vull parlar de Hillbrow, un barri a tocar del CBD (Center Business District) que jo associacio amb el centre i que té una mala fama entre locals i foranis que fa feredat. El primer cop que hi vaig anar desconeixia aquesta marca negativa i fins i tot vaig afagar la càmera reflex. Es veu que vaig fer mal fet perquè el millor que em podia haver passat, entre tots els crims de la Humanitat tipificats pel Tribunal de l’Haia és que em robessin a punta de pistola.
El barri comença al nord del Joubert Park pel sud, diguem, i pel Constitution Hill al nord, i fa frontera amb altres perles com Berea i Yeoville. Es pot dir que Hillbrow és avui en dia una àrea que qualsevol associaria a l’Àfrica negra no rural. Això què vol dir? Gent, no, gentada pels carrers, brutícia a cada cantonada, parades de qualsevol cosa a les voreres i animació fins i tot quan el sol marxa i a la Sud-Àfrica que em moc jo habitualment s’aconsella no treure el nas ni per la finestra, com aquell qui diu, no sigui que formem part de les estadístiques del Ministeri de l’Interior. Fins i tot té un ring de boxa, en una cantonada, com si fos una benzinera. Me’l vaig trobar per casualitat. De fet, és un club de boxa, amb quatre cadires al voltant, sense portes, fet que et permet veure l’activitat des del carrer. El dissabte que hi vaig passar jo hi havia competició infantil. Em va resultar penós veure a nens de 10-12 anys preparant-se amb uns pantalons rampoines i posant-se les benes ronyoses al voltant dels punys. No em vaig quedar per veure cap combat. Em va semblar obscè, tot i que estic segura que la tasca social és importantíssima per donar valors de disciplina i esforç a la canalla del barri.
Els cops que hi he anat sola, ho he fet a plena llum del dia. I, toco fusta, no he tingut mai cap problema. Et miren? sí. Et diuen coses? Hi sister, are you ok? Res greu.
El Martin, la meva wikipèdia parlada sobre la Jozi de fa dues dècades, no es cansa mai de dibuixar-me el Hillbrow de quan era universitari. “Cosmopolitan”, sempre diu. Com li agrada la paraula i presumir que la seva ciutat era un tros d’Europa i de les tendències més cool del moment! Jo sempre li acabo recordant que no pot ser Europa una ciutat africana. Em mira com si em vulgués matar, o com diu el Marcel, com si estigués a punt de renyar-me per parlar d’aquesta manera.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Hillbrow era abans de l’Apartheid un barri blanc, amb cases residencials i que a mitjans dels 70 i 80 va començar a edificar alts edificis que avui dia conviuen jo crec que harmoniosament. Però en aquestes dues dècades, el barri ha deixat de ser blanc per ser totalment negre i els edificis i cases s’han anat degradant i sobreocupant, i ara Hillbrow és, com deia, la fotografia africana per excel·lència. De fet, es fa difícil imaginar-se vida blanca. Ara continua essent cosmpolita però amb color negre. S’hi ha instal·lat la immigració africana, nigerians, zimbawes i congolesos, sobretot que creen reticències entre els negres sud-africnas, que no dubten a aconsellar-te que no entris a Hillbrow i menys si ets una dona i vas sola.
Però l’autèntic descobriment de Hillbrow és la Ponte Tower. Construït el 1973, és l’edifici de pisos més alt de la ciutat. De planta circular i amb un celobert ample al mig que fa que entri llum als pisos per tot arreu, està coronat per un anunci lluminós de Vodacom que durant la nit fa de far des de molts punts de la ciutat. És juntament amb la torre de telecomunicacions un dels dos dels punts centrals de l’skyline. Donen caràcter al Jozi que m’agrada. Dic descobriment perquè conec una madrilenya arquitecta, la Marta, que treballa des de fa uns mesos a Joburg i va deixar la tranquil·litat de l’hotel a Melrose Arch, barri pijo d’expatriats, per traslladar-se a Ponte. És una llàstima que ja tingui el bitllet per tornar a casa perquè els dijous fa un sopar amb els veïns de planta que s’ha convertit en una cita dels espanyols a Jozi i dels meus amics afrikaaners, fascinats per la torre, tot i que després reneguen de Hillbrow i els seus negres habitants. Però s’entén aquesta atracció.
La Marta viu a la planta 51, de 54 plantes. La vista des del seu pis i, sobretot, des del d’un dels seus veïns, és espectacular. De nit, les llums fan del downtown un autèntic espectacle perquè la brutícia i misèria es difuminen i la ciutat llueix com si fos un modest Hong Kong o Nova York. Quan la van construir, la torre era un símbol de modernitat i de riquesa. Fa poc vaig conèixer una parella de gais afrikaaners que l’havien estrenat però van fer les maletes quan van començar arribar els primers negres i Hillbrow va deixar de ser el racó cosmopolita ple d’europeus expatriats que venien a Jozi a treballar. Durant anys, Ponte va quedar buida i després es van instal·lar ocupes però no amb k sinó pobres de solemnitat en busca d’un sostre, convertint-la en un cau de misèria i brutícia. Fa poc, la va comprar una immobiliària i la va rehabilitar. Encara hi estan treballant, i el pàrking és un escenari bèl·lic, com si estigués sense acabar, amb treballadors de seguretat vivint entre els cotxes.
Entrar a Ponte és una feina complicadíssima. No deu ser fàcil gestionar-la. Hi viuen unes 3.000 persones, que es diu aviat, però hi ha desenes de pobles molt més petits amb ajuntaments i cartipaci municipal. L’accés és tan complicat com entrar a un país. No et demanen visat però a la garita hi ha un guarda de seguretat permanent que et reclama una identificació i, el dia que està de mala gaita, fa baixar el veí a qui vens a visitar a buscar-te. Quan hi hem anat, li hem de passar a la Marta la matrícula del cotxe amb la que vindrem perquè el guarda de l’aparcament ens obri la barrera i després, al hall hem d’ensenyar el passaport, o no, segons el dia, o donar tota les explicacions perquè ens deixi passar pels torns. Els veïns tenen accés a través de la identificació dactil·lar. Més sofisticat que entrar a la Model de Barcelona.
La primera nit que ens vam presentar amb el Marcel i el Martin va ser còmic. Principis de mes, desenes de veïns que feien mudança amb matalassos i trastos cap amunt i cap avall. Tot negres, molts de Nigèria o Zimbaue. A les plantes superiors només hi ha blancs, que se senten atrets per la vitalitat del barri però que en el fons viuen en la seva bombolla. Com més alta és la planta, hi ha menys pisos per replà i més cars són. La Marta paga pel pis uns 6000 rands, gens barat per la mitjana del país però és que a Barcelona o Londres seria el doble o el triple. L’edifici és circular i al mig té un gran celobert. Al perímetre exterior estan els pisos, amb una habitació completa als extrems i la cuina i el menjador al mig. Són una monada. Jo li dic a la Marta que és per a pijos-progres, que no renuncien a la comoditat dels rics però volen viure com el populatxo. Li fa gràcia perquè no havia sentit mai aquesta expressió.
Els sopars del dijous consisteixen a passar de casa d’un veí a un altre per menjar i beure. Et sembla que estàs en una pel·li del Woody Allen, com t’imagines que ha de ser un apartament de Manhattan. M’encanta perquè tant el Martin com l’Anamari, afrikaaners sense cap contacte amb el downtown negre, els ha faltat temps per apuntar-se als sopars, suposo perquè els deu quedar el remanent de la Ponte blanca i moderna. Els entenc. Ponte impressiona per fora i t’atrapa per la planta 51.

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

One thought on “Hillbrow, cosmopolita encara

  1. Molt interessant, com sempre. Gràcies, Marta, llegir-te és un al·licient i un consol per a una servidora que, em temo, es quedarà un altre any sense viatjar… Les fotos des de la torre, espectaculars. M’ha quedat la curiositat de veure com són els pisos per dins… Bé, això, i les ganes d’entrar en aquell bar tan curiós a prendre’m una birra!! Salut!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s