Per Nadal vaig superar la prova que tothom em deia que em faria canviar la meva querència per Jozi. Les meves amigues Lola i Anna van venir a passar el Nadal amb mi i vam decidir baixar fins a Cape Town. Realment va estar molt bé. Però, la meva idea que prefereixo Jozi va quedar intacta. És cert que és una ciutat diferent a la resta de les que hi ha a Sud-Àfrica: molta gent caminant pels carrers, terrasses a les avingudes principals i un clima i una vegetació que recorda el Garraf. És una ciutat maca. L’encant de Cape Town, capital de la regió del Western Cape i seu del Parlament sud-africà, és el seu voltant natural i una mica assalvatjat.
Clar que allà hi vam anar com a les turistes que som. Amb una guia a la mà, ganes de veure-ho tot però sense agobiar-nos massa. No és el mateix que dir, jo visc a Jozi, vaig amb autòctons o tinc molts caps de setmana per anar a llocs nous que t’aconsellen o et topes per casualitat o que t’imagines que poden estar bé. No hi ha color com s’encara la ciutat.
També condiciona que jo m’imaginava la ciutat com gairebé un poble de pescadors. I res de res. És una senyora ciutat, amb gairebé quatre milions de persones, alguns gratacels al dowtown i una extensió enorme amb suburbs, townships i urbanitzacions. Li diuen la Mother Town, la ciutat mare, perquè al segle XV es va convertir en un centre estratègic comercial de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i allà hi van arribar els centreeuropeu que fugien de les reformes religioses de Luter. Una colla de carques a qui se’ls deia Boeers, els afrikaaners que han conservat fins ara un idioma relativament nouque barreja anglès, alemany i holandès. També hi ha afrikaaners que provenen de França i mantenen cognoms com Joubert, Roux o Du Plessis, tot i que culturalment són afrikaaners i parlen afrikaans. Aquí es van instal·lar aquesta colla que a mi em recorden molt els seus cosins que van marxar a Amèrica també buscant la puresa de Crist i són uns fanàtics religiosos. Els francesos van fer una cosa bona. Van exportar l’art de la vinicultura i ara el Western Cape és la gran àrea dels vins, que competeixen directament amb els catalans o francesos. Dono fe que són molt però que molt bons, amb una àmplia oferta de preus.
Cape Town va ser la gran capital sud-africana fins a la febre d’or de Joburg del segle XVII-XIX i per això, holandesos i anglesos, que controlaven la ciutat, van portar població de les seves colònies a l’Àsia – indis, malasis, indonesis-, que s’hi van quedar i han donat a la ciutat una composició racial diferent. Aquí, la meitat de la població és coloured. seguit de negres, una tercera part, i un 20% de blancs.
Els boeers es van barallar durant anys amb els anglesos que havien conquerit aquesta terra i van protagonitzar dues guerres. A mitjans del segle XVII un altre cop rebotats se’n van anar cap a l’interior del país i entre d’altres, van fundar Pretòria. De fet, Pretòria és molt més afrikaaners que Jozi, construïda pels anglesos arran del descobriment d’or i de les mines de diamants. La capital, Cape Town i la regió del Free State són els tres punts afrikaaners per excel·lència, fins al punt que pots trobar no blancs que tenen l’afrikaans com la seva primera llengua. És el cas del meu cap. Un coloured capetonià que va aprendre anglès a l’escola. Curiós.
Cape Town és a 1.200 quilòmetres de Jozi i són la nit al dia. No sé si ho explicat algun cop però Cape Town és a Barcelona com Jozi és a Madrid. Per tot. A Cape Town tenen un clima mediterrani, equil·librat, mar, i els seus habitants un amor i orgull a la ciutat que em recorda molt als barcelonins. Hi ha una voluntària a l’associació de Cape Town, l’auntie Lindie, que quan li toca venir a Joburg li agafen tots els mals i sempre critica el temps, per fred, per tòrrid, per sec, per humit o la manera de viure de la gent, perquè corren massa, perquè no treballen o perquè no caminen. Mai una paraula amable. I als de Jozi, en canvi, els costa horrors reconèixer les bondats de la seva capital. Hi viuen i prou però sense cap emoció. Avui una companya de la feina em deia que vol saber què veig perquè m’agradi tant Jozi perquè a ella la por la paralitza per anar més enllà del seu barri. És una coloured de Zimbawe que porta més d’una dècada aquí però estic segura que jo conec molt més la ciutat que ella. No en tinc cap dubte. Li he promès que la portaré a la Ponte Tower, a Hillbrow, perquè ha quedat fascinada per les fotos nocturnes des de la planta 51. Una altra més.
Tornant al viatge a Cape Town. A la ciutat vam estar ben poc perquè ens atreia més la natura i la platja. El que vaig veure de la ciutat em va agradar. Un enorme parc amb una avinguda principal on la gent seia a la fresca, places amb terrasses plenes de gent menjant i prenent alguna cosa, carrers cèntrics amb botigues ben posades i sense rastre de brutícia. En principi, res a objectar. Hi ha una mena de Marmàgnum però molt més gran. No podia faltar el mall. Aquí és el Waterfront, un lloc del qual els locals se senten especialment contents però que no deixa de ser un enorme centre comercial ple de restaurants de tots els tipus i de gent de totes les races, religions, colors i manera de vestir. Allò és més variat que l’ONU.
Així que la major part del temps vam estar voltant amb el cotxe. De fet, Cape Town és en una península banyada per l’Atlàntic. Jo tota la vida havia cregut que es trobava al Cap de Bona Esperança, on suposava que Àfrica acabava en punta. Decepció en saber que el que ensenyen a l’escola no és ben bé cert. El Cape of Good Hope és espectacular, amb una costa ferèstega, com si fos la del País Basc o la Costa Brava però molt més salvatge i dura. És un parc nacional amb algun far, com el de Cape Point, tot i que durant segles els mariners s’han deixat entre les roques els vaixells. Anant cap a la punta, vam trobar unes zebres pastant tranquil·lament, i ens vam poder apropar molt.
Les aigües que envolten el cap aquest són fredes, tot i que vam intentar banyar-nos just al solstici d’estiu. El 26 de desembre, fum fum, fum. L’Atlàntic és brutalment fred, aquí, a Namíbia, Carolina del Nord o França.
En canvi, una mica més a l’est de Cape Town es troba un altre cap, l’Agulhas Cape, batejat pels portuguesos, que és on oficialment es barregen les aïgues atlàntiques amb les de l’Índic i, en principi, la temperatura és molt més agradable i més estable durant tot l’any. No ho vam poder comprovar perquè el dia que hi vam anar feia una ventada que realment no venia de gust mullar-se els peus per molt que una fita t’indicava que estaves a la Tip of Africa, la punta més al sud del continent i on el mapa dóna la volta. El que tota la vida jo havia cregut que era Good Hope i Cape Town. Però no, de fet, són dos punts llunyants, potser distanciats per un centenar de quilòmetres. Així que havíem estat en pocs dies a la Tip i al Top of Africa al Carlton Center de Jozi.
Però el que marca Cape Town és la Table Mountain, que protegeix la ciutat. És una gran mola de roca, que la major part del temps en què vam ser per allà estava coronada per unes boires. No vam ser capaces de pujar a peu i vam intentar accedir en cotxe però no vam agafar l’aeri perquè les boires impedien veure res. És un parc nacional que arriba fins a les platges.
Capítol apart mereix el menjar. Només vam tastar seafood. A Joburg és molt car i escasseja l’oferta de peix fresc. Parlo dels llocs on vaig a comprar jo. Quan pregunto si mengen peix tothom diu que no perquè és car. D’acord, les platges estan lluny però avui en dia això encara és un factor insalvable? Vaja, mengem kiwis de Nova Zelanda o mangos de vés a saber on. Em recorda les històries de la meva mare que quan era petita no coneixien a Areny el peix fresc o la verdura del costat de la costa.
Hi ha tanta varietat de races i cultures que han conviscut durant anys que la cuina ha quedat barrejada. En comú tenen el gust pel picant i les espècies, que van aportar indis i malasis. No s’ha de deixar d’anar a Cape Town, està clar però encara Jozi continua essent la meva ciutat. Sense cap dubte.
DeTelobisAJozi 