DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

La banda sonora sud-africana

Deixa un comentari

Confesso que buscar noves experiències musicals em fa força mandra. Escolto molta música però es pot dir que sempre és la mateixa. Fa com dos o tres anys vaig carregar l’Ipod de cançons i allà segueixen. Així que al gimnàs, al carrer o a casa no passo de la carpeta dels que més m’agraden o les mes escoltades. Malgrat aquesta limitació, estic oberta a nous suggeriments. Els de l’oficina i alguns amics de fora m’han obert la porta a música sud-africana i he pogut així ampliar el reportari que ja portava de casa, que es limitava a la gran Miriam Makeba i el seu Pata pata o Click song i els Ladysmith Black Mambazo que el 1986 van enregistrar un disc amb en Paul Simon.

Vull fer un petit recull dels músics que m’han anat mostrant per si algú s’anima a fer-se’ls seus.
El primer de la llista, per antiguitat és el Jeremy Loops, un xaval de 28 anys de Cape Town que vaig tenir la sort de descobrir quan portava aquí poc d’un mes i el vaig veure en directe al White Mountain Festival, a les muntanyes de Drakensberg. Recordo que hi va actuar cap a les 9 del vespre, feia molt de fred, plovia i jo estava a punt de retirar-me a la tenda de campanya però per sort li vaig donar una oportunitat. Vaig deixar la còmoda cadira de càmping i vaig anar a ballar perquè el seu ritme era d’aquests que t’animen.

En aquell mateix festival, em van parlar per primer cop d’un tal Rodríguez i del documental que ja triomfava a Sud-Àfrica entre els modernillos blancs de Searching for Sugar Man i que al maig actua al Primavera Sound de Barcelona. No és sud-africà però la seva història em va semblar brutal i tal i com em parlaven d’ell vaig saber que m’agradaria. Suposo que aquestes alçades molta gent ha vist la pel·li sobre aquest cantautor nord-americà que ara deu tenir uns 70 anys i que durant l’Apartheid els blancs el van agafar com a símbol de protesta i van comprar els seus discos sense que ell, a Detroit, s’assabentés.

De fet, l’home només va fer dos discos i gairebé es va retirar de la música sense saber que al país racista estava triomfant gràcies al boca orella. A mitjans dels 90 el van aconseguir portar a actuar i es veu que va ser un boom. Hi va tornar a mitjans del mes de febrer del 2013 però jo no hi vaig poder anar perquè no em van avisar que compraven entrades. No sé perquè els continuo considerant amics meus. En fi, que els concerts diu que van estar molt bé, tant per les cançons pròpies com per les versions d’altres autors.

L’últim descobriment és una altra cantautora, també de Cape Town i de 32 anys. Es diu Louise Carver i la vaig escoltar tornant d’un viatge llampec a Lesotho, un minúscul regne al mig de Sud-Àfrica, amb fronteres a les províncies de Free State, KwaZulu-Natal i Western Cape. És una mena de Amy McDonald o Russian Red. Té una versió molt maca de Weeping, un himne antiApartheid que Dan Heymann va escriure a mitjans dels 0′.

Menció a banda mereixen els clàssics afrikaaners. No és que siguin bons però realment m’agrada escoltar-los i de vegades em recorden al Tomeu Penya. Mira que és dur l’afrikaans, gens melós. La Juanita du Plessis (es una j suau) me la va descobrir el Marcel, amb tot el carinyo un friki d’aquesta cultura que li agrada el sakki-sakkie, un ball de saló tradicional que per a mi em semblen els balls del Salvatge Oest.

Una altra artista de les de tota la vida és la Sonja Herdholt o l’Steve Hofmeyr, aquest molt més jove, tocant els 50, amb una carrera també d’actor i una fama de latin lover al seu darrere.

També m’agraden els Gold Fish, que me’ls van posar en un CD de Pachà, la discoteca d’Eivissa, no sé si és que van estar allà o Pachà té alguna sucursal a Sud-Àfrica. El cas és que es deixen escoltar per omplir l’ambient perquè fan música instrumental, sobretot.

El panorama negre també es variat i li dec els descobriments al Kefiloe de l’oficina, un noi orgullós de viure a Soweto i de la seva cultura negra, tot i que de vegades em mata amb els seus comentaris en nom de la tradició. Em va ensenyar la música hip hopera de JuJu quan aquest raper va ser condemnat per haver matat quatre nens quan conduia el seu cotxe borratxo. La seva carrera musical ja s’ha acabat però aquí el deixo perquè entre els negres té gran tirada.

També he escoltat durant alguna tarda avorrida a loficina el Zuluboy però definitivament no és el meu estil.

Brenda Fassie, una altra  símbol Antiapartheid. Va morir el 2004 als 40 anys a causa d’un atac ocasionat per una sobredosi.

Més dones. La Busi Mhlongo, que es pronuncia a l’estil africà xhosa, impossible de reproduir fonèticament.

I per acabar trio un altre registre, la poetesa Gcina Mlophe.

Per descomptat que hi ha molts més, però aquí els que en algun moment han estat la banda sonora de la meva estada.  No puc oblidar l’himne d’Eddy Grant. Accepto suggeriments.

http://www.youtube.com/watch?v=l4ORA041LLI

Anuncis

Autor: Marta

De Telobis a Jozi. Per causa o gràcies a la crisi. El canvi de deixar el meu Martorell, de moment, paga la pena i Johannesburg, Jozi o Joburg per als autòctons, m´ha enganxat des del principi. Porto aquí dos mesos i trobo interessantíssima la societat sud-africana, per la seva complexitat social i racial després de dues dècades de democràcia. L’apartheid polític ha quedat enterrat però continua latent el social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s