DeTelobisAJozi

Qui entengui la vida, que plegui

Avui és d’aquells dies que et fa fins i tot mandra de respirar. I com sóc sostenible i ecològica, reciclo una col·laboració sobre música que els d’El País em van publicar ahir.  Està tot a l’article, fins i tot el links de vídeos. Val la pena escoltar els grups.

Anuncis


Deixa un comentari

La banda sonora sud-africana

Confesso que buscar noves experiències musicals em fa força mandra. Escolto molta música però es pot dir que sempre és la mateixa. Fa com dos o tres anys vaig carregar l’Ipod de cançons i allà segueixen. Així que al gimnàs, al carrer o a casa no passo de la carpeta dels que més m’agraden o les mes escoltades. Malgrat aquesta limitació, estic oberta a nous suggeriments. Els de l’oficina i alguns amics de fora m’han obert la porta a música sud-africana i he pogut així ampliar el reportari que ja portava de casa, que es limitava a la gran Miriam Makeba i el seu Pata pata o Click song i els Ladysmith Black Mambazo que el 1986 van enregistrar un disc amb en Paul Simon.

Vull fer un petit recull dels músics que m’han anat mostrant per si algú s’anima a fer-se’ls seus.
El primer de la llista, per antiguitat és el Jeremy Loops, un xaval de 28 anys de Cape Town que vaig tenir la sort de descobrir quan portava aquí poc d’un mes i el vaig veure en directe al White Mountain Festival, a les muntanyes de Drakensberg. Recordo que hi va actuar cap a les 9 del vespre, feia molt de fred, plovia i jo estava a punt de retirar-me a la tenda de campanya però per sort li vaig donar una oportunitat. Vaig deixar la còmoda cadira de càmping i vaig anar a ballar perquè el seu ritme era d’aquests que t’animen.

En aquell mateix festival, em van parlar per primer cop d’un tal Rodríguez i del documental que ja triomfava a Sud-Àfrica entre els modernillos blancs de Searching for Sugar Man i que al maig actua al Primavera Sound de Barcelona. No és sud-africà però la seva història em va semblar brutal i tal i com em parlaven d’ell vaig saber que m’agradaria. Suposo que aquestes alçades molta gent ha vist la pel·li sobre aquest cantautor nord-americà que ara deu tenir uns 70 anys i que durant l’Apartheid els blancs el van agafar com a símbol de protesta i van comprar els seus discos sense que ell, a Detroit, s’assabentés.

De fet, l’home només va fer dos discos i gairebé es va retirar de la música sense saber que al país racista estava triomfant gràcies al boca orella. A mitjans dels 90 el van aconseguir portar a actuar i es veu que va ser un boom. Hi va tornar a mitjans del mes de febrer del 2013 però jo no hi vaig poder anar perquè no em van avisar que compraven entrades. No sé perquè els continuo considerant amics meus. En fi, que els concerts diu que van estar molt bé, tant per les cançons pròpies com per les versions d’altres autors.

L’últim descobriment és una altra cantautora, també de Cape Town i de 32 anys. Es diu Louise Carver i la vaig escoltar tornant d’un viatge llampec a Lesotho, un minúscul regne al mig de Sud-Àfrica, amb fronteres a les províncies de Free State, KwaZulu-Natal i Western Cape. És una mena de Amy McDonald o Russian Red. Té una versió molt maca de Weeping, un himne antiApartheid que Dan Heymann va escriure a mitjans dels 0′.

Menció a banda mereixen els clàssics afrikaaners. No és que siguin bons però realment m’agrada escoltar-los i de vegades em recorden al Tomeu Penya. Mira que és dur l’afrikaans, gens melós. La Juanita du Plessis (es una j suau) me la va descobrir el Marcel, amb tot el carinyo un friki d’aquesta cultura que li agrada el sakki-sakkie, un ball de saló tradicional que per a mi em semblen els balls del Salvatge Oest.

Una altra artista de les de tota la vida és la Sonja Herdholt o l’Steve Hofmeyr, aquest molt més jove, tocant els 50, amb una carrera també d’actor i una fama de latin lover al seu darrere.

També m’agraden els Gold Fish, que me’ls van posar en un CD de Pachà, la discoteca d’Eivissa, no sé si és que van estar allà o Pachà té alguna sucursal a Sud-Àfrica. El cas és que es deixen escoltar per omplir l’ambient perquè fan música instrumental, sobretot.

El panorama negre també es variat i li dec els descobriments al Kefiloe de l’oficina, un noi orgullós de viure a Soweto i de la seva cultura negra, tot i que de vegades em mata amb els seus comentaris en nom de la tradició. Em va ensenyar la música hip hopera de JuJu quan aquest raper va ser condemnat per haver matat quatre nens quan conduia el seu cotxe borratxo. La seva carrera musical ja s’ha acabat però aquí el deixo perquè entre els negres té gran tirada.

També he escoltat durant alguna tarda avorrida a loficina el Zuluboy però definitivament no és el meu estil.

Brenda Fassie, una altra  símbol Antiapartheid. Va morir el 2004 als 40 anys a causa d’un atac ocasionat per una sobredosi.

Més dones. La Busi Mhlongo, que es pronuncia a l’estil africà xhosa, impossible de reproduir fonèticament.

I per acabar trio un altre registre, la poetesa Gcina Mlophe.

Per descomptat que hi ha molts més, però aquí els que en algun moment han estat la banda sonora de la meva estada.  No puc oblidar l’himne d’Eddy Grant. Accepto suggeriments.

http://www.youtube.com/watch?v=l4ORA041LLI


1 comentari

Jozi sí que té platja

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tornada de Moçambic. Tothom em deia que les millors platges són les moçambiquenyes i fins i tot els negres que són poc favorables a dir què és maco no s’han cansat de dir-me que hi vagi. Doncs ja tinc el cromo. Hem aprofitat el pont del Dia dels Drets Humans, just la setmana abans de Pasqua. Han estat uns dies afrikaans. Vaja, que Moçambic és a la Sud-Àfrica blanca, i especialment l’afrikaans, el que Coma-ruga és per a Martorell i per extensió tota la línia C-4 de Rodalíes. Allà no hi havia més que rossos fil d’or, tios catxes i ties guapes i quatre per quatre. De negres també n’hi havia. A les cuines, rentant plats i treballant per als blancs.
Però vaig per pams. Jo també hi he anat amb tres amics afrikaans. Ho va preparar tot l’Abri, un amic de l’Anamari que viu a Pretòria però és originàriament de Cape Town. Ja el coneixia però aquests dies lògicament m’ha donat temps a conèixer-lo i a saber que també és una Abripèdia perquè li agrada la història i la música i ens ha amenitzat les vetllades amb anècdotes diverses.
Vam estar a Magabone, el punt més al sud, just a la frontera. Si algú em llegeix i té la intenció de cruear per aquest punt fronterer ha de saber que els 60 euracos que et cobren per la visa són fàcilment evitables. Jo vaig pagar religiosament però ni per entrar ni per sortir de Moçambic ningú em va mirar la cara. No sé a d’altres punts però si tinc la sort de tornar-hi aviso que no penso fer més el primo perquè a més crec, n’estic segura vaja, que el funcionari de torn es va quedar amb els 650 rands perquè no em va posar ni el visat. Avisats esteu.
Per anar vam fer nit a KwaZulu Natal, en una guest house molt mona. Llàstima que només ens donés temps de prendre dues ampolles de vi que l’Abri portava al cotxe. De fet, cada una de les quatre nits que hem passat junts ens hem begut dues ampolles de vi sud-africà molt bons i no necessàriament dels més cars. D’aquí ja vam fer via directa cap a la frontera de Ponta d’Ouro. No em deixa de sorprendre que tret de les quatre grans capitals el país, Sud-Àfrica, sigui encara molt rural. Et trobes les imatges típiques de gent carregada amunt i avall, asseguda a l’ombra d’un arbre esperant l’autobús o comprant en els mercats de carrer. He vist misèria però com em deien al cotxe, dintre de tot, supera la mitjana de la resta de l’Àfrica. No serà cap consol perquè mentre vèiem nens sense sabates carregats amb galledes d’aigua o feixes de llenya al cap, nosaltres parlàvem del proper cotxe que es comprarien o de les vacances de Nadal que preveuen passar a Tailàndia. Això és la vida. Uns tant i d’altres tan poc. I jo, de notària.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Malgrat tot, creuar la frontera i topar-se amb la realitat d’un país que fa dues dècades va sortir d’una guerra civil de 20 anys que va deixar-lo endarrerit i pobre. Deien els meus amics que cada cop que hi venen troben una mica de millora però molt, molt lenta. De fet, mirant un mapa te n’adones que hi ha poquíssimes carreteres. Nosaltres hem fet un minúscul tros però no n’hem trepitjat ni una i hem anat sempre per pistes de sorra, de sorra de platja, com si fos el París-Dakar. I d’aquí la quantitat de 4×4! Amb tot, a escassos metres de la frontera vam quedar embarrancats i sort d’una família que ens va veure i es va apiatar de nosaltres i amb una corda va fer d’atracció.
Vam anar de càmping en una reserva marítima. Però ens hem de treure del cap la imatge de la Ballena Alegre o el Pi Gros. Aquí són uns professionals del campisme. Primer, van amb uns supercotxassos on hi cap la casa sencera. Veies a xavals de 20 i escaigs conduint uns mamotetros que a mi, em feia vergonya aliena. Després, el càmping en sí té a la teva disposició servei. Tu vas en la teva roulotte o al superbongalow i si pagues pots llogar un negre o una negra que et fa les feines de la casa, des d’anar a buscar la llenya, fer la braai, per descomptat que parar i desparar taula i rentar els plats. No tinc cap foto perquè sempre que els veia no tenia la càmera a punt però eren fàcilment reconeixibles perquè els vesteixen amb un peto de color groc amb unes lletres grans negres de Casual Worker. I mentre els senyors dinaven ells estaven assegudets a l’ombra o petant la xerrada amb un altre col·lega. No sé si és perquè sóc negre i encara estic massa condicionada per les diferències racials però em feia molta llàstima. No sé què deuen cobrar però pots comptar que si la vida és encara més barata que a Sud-Àfrica i a la noia que ens ve a netejar li paguen per dia uns 120 rands (per dia no vol dir per hora), fem càlculs.
El càmping té una cuina comuna on amb moltes neveres com les dels supermercats, els campistes deixen el seu menjar. Aquí també es nota que no era el primer cop que venien, com era el meu cas. No hi ha cap botiga per comprar així que la gent portava des d’ous a butifarres, arròs i pasta i la seva cafetera a l’estil Nespresso. Els més previsors duien la seva pròpia coberteria però nosaltres no dúiem res i vam fer servir coberts, paelles i tasses del càmping, que molt amablement rentaven després dues negres molt simpàtiques. En aquesta banda de la frontera, els negres són zulús també però per aquelles coses del colonialisme parlen portugués i per les altres de guanyar-se la vida, es fan entendre força bé amb l’anglès. Cal dir que no he sentit cap rosset dirigir-se ni amb el zulú, alguns dels quals n’aprenen a l’escola, ni un trist obrigado. Moçambic és la platja de Pretòria i Johannesburg i com a tal es comporten.
L’activitat reina del càmping és el submarinisme. Jo, per descomptat, no n’he fet però l’Abri i l’Anamari sí cada dia. La temperatura de l’aigua a superfície, la que he tocat jo també cada dia, era de 26 graus. Una meravella. Crec que ni a Sant Salvador tenim aquesta temperatura a l’agost. Ara, a finals de març estem a punt de finiquitar l’estiu però Moçambic, i per exemple Durban, tenen un clima molt semblant al tropical que es nota també amb la vegetació. Les platges són dunes, amb una sorra molt clara i fina, i una catifa d’arbres arriba fins gairebé l’aigua, d’un color blau intens. És l’oceà Índic. Encara recordo un agost en què em vaig banyar a les seves aigües al Vietnam i eren tan calentes que quan vaig entrar-hi em va passar de cop la sensació que em refrescaria de l’insuportable calor ambiental. L’aigua era més calenta que l’aire, una cosa inaudita. Doncs aquí no era així però gairebé. L’últim dia de l’estada, per exemple, vaig anar a la platja a les 7.30 del matí pensant que estaria sola. M’equivocava i a més, el bany va ser deliciós.
Els meus amics deien que hi havia gent però, animalets, què sabran ells de què és una platja plena? Res, no és que podies estirar la tovallola sense molestar el del costat, és que no tenies gent al costat! La veritat és que no sé com passen els campistes el dia si no van a la platja, suposo que a les còmodes gandules que porten o al xiringuito. Nosaltres hi anàvem a sopar, peix fresc molt bo. Cada nit per uns 100 rands per cap, tenint en compte que no hi havia postres i que el vi el portàvem nosaltres per cortesia de l’Abri. Algun dia vam anar al bar d’un hotelasso a la punta del turonet que gairebé es dissimula entre tanta vegetació i jo em feia a la idea que ni estic a l’atur ni em queden sis setmanes per tornar al Pont del Diable!
En les vuit hores entre la platja i Pretòria l’Abri m’ha explicat la diferència entre boer i afrikaaner. Jo em creia que eren sinònims però es veu que no, que entre ells es diferencien. Els meus amics són afrikaans. Aquí va la classe d’història del post. Quan els holandesos van arribar a Cape Town al segle XVI es van barrejar amb francesos i alemanys i entre tots van fer l’afrikaaner, un idioma amb influències de les tres llengües originàries i del khoisa que es van trobar a la regió, el malasi de la immigració asiàtica i com no, de l’anglès que parlarien els nous colonitzadors. Quan els britànics van posar un peu a la costa van començar la guerra els dos bàndols i els boer no van acceptar gens bé això de la subordinació. Boer vol dir literalment granger i això volien ser. Uns grangers amb arrels europees. Però n’hi va haver un grup que va marxar rebotat cap a Pretòria o Free State, per exemple, i es van autoafirmar com a africans i va ser quan van adoptar la nova nomenclatura d’afrikaan, que vol dir, precisament, africà. Segons l’Abri, aquests són un grup menys conservador i més integrat al territori i els negres indígines, mentre que els que encara es consideren boers tenen unes tendències més racistes. Diu que cada cop n’hi ha menys però que ell encara coneix algun a Pretòria i Cape Town que es fa dir que és un boer. De fet, l’altre dia, vaig anar a un bar afrikaans que regenta un que parlava de nosaltres els boer (es pronuncia bur, més o menys) i va ser molt mal educat amb el Tafi, un negre de Zimbàwe que jo crec que sap que per no tenir problemes ha de fer veure que no l’importa. En aquell moment, vaig pensar que el tio utilitzava boer com a sinònim però es veu que no, que s’ajusta a la definició de l’Abri.


Deixa un comentari

La Ciutat Mare

Per Nadal vaig superar la prova que tothom em deia que em faria canviar la meva querència per Jozi. Les meves amigues Lola i Anna van venir a passar el Nadal amb mi i vam decidir baixar fins a Cape Town. Realment va estar molt bé. Però, la meva idea que prefereixo Jozi va quedar intacta. És cert que és una ciutat diferent a la resta de les que hi ha a Sud-Àfrica: molta gent caminant pels carrers, terrasses a les avingudes principals i un clima i una vegetació que recorda el Garraf. És una ciutat maca. L’encant de Cape Town, capital de la regió del Western Cape i seu del Parlament sud-africà,  és el seu voltant natural i una mica assalvatjat.
Clar que allà hi vam anar com a les turistes que som. Amb una guia a la mà, ganes de veure-ho tot però sense agobiar-nos massa. No és el mateix que dir, jo visc a Jozi, vaig amb autòctons o tinc molts caps de setmana per anar a llocs nous que t’aconsellen o et topes per casualitat o que t’imagines que poden estar bé. No hi ha color com s’encara la ciutat.
També condiciona que jo m’imaginava la ciutat com gairebé un poble de pescadors. I res de res. És una senyora ciutat, amb gairebé quatre milions de persones, alguns gratacels al dowtown i una extensió enorme amb suburbs, townships i urbanitzacions. Li diuen la Mother Town, la ciutat mare, perquè al segle XV es va convertir en un centre estratègic comercial de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i allà hi van arribar  els centreeuropeu que fugien de les reformes religioses de Luter. Una colla de carques a qui se’ls deia Boeers, els afrikaaners que han conservat fins ara un idioma relativament nouque barreja anglès, alemany i holandès. També hi ha afrikaaners que provenen de França i mantenen cognoms com Joubert, Roux o Du Plessis, tot i que culturalment són afrikaaners i parlen afrikaans. Aquí es van instal·lar aquesta colla que a mi em recorden molt els seus cosins que van marxar a Amèrica també buscant la puresa de Crist i són uns fanàtics religiosos. Els francesos van fer una cosa bona. Van exportar l’art de la vinicultura i ara el Western Cape és la gran àrea dels vins, que competeixen directament amb els catalans o francesos. Dono fe que són molt però que molt bons, amb una àmplia oferta de preus.

Cape Town va ser la gran capital sud-africana fins a la febre d’or de Joburg del segle XVII-XIX i per això, holandesos i anglesos, que controlaven la ciutat, van portar població de les seves colònies a l’Àsia – indis, malasis, indonesis-, que s’hi van quedar i han donat a la ciutat una composició racial diferent. Aquí, la meitat de la població és coloured. seguit de negres, una tercera part, i un 20% de blancs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els boeers es van barallar durant anys amb els anglesos que havien conquerit aquesta terra i van protagonitzar dues guerres. A mitjans del segle XVII un altre cop rebotats se’n van anar cap a l’interior del país i entre d’altres, van fundar Pretòria. De fet, Pretòria és molt més afrikaaners que Jozi, construïda pels anglesos arran del descobriment d’or i de les mines de diamants. La capital, Cape Town i la regió del Free State són els tres punts afrikaaners per excel·lència, fins al punt que pots trobar no blancs que tenen l’afrikaans com la seva primera llengua. És el cas del meu cap. Un coloured capetonià que va aprendre anglès a l’escola. Curiós.

Cape Town és a 1.200 quilòmetres de Jozi i són la nit al dia. No sé si ho explicat algun cop però Cape Town és a Barcelona com Jozi és a Madrid. Per tot. A Cape Town tenen un clima mediterrani, equil·librat, mar, i els seus habitants un amor i orgull a la ciutat que em recorda molt als barcelonins. Hi ha una voluntària a l’associació de Cape Town, l’auntie Lindie, que quan li toca venir a Joburg li agafen tots els mals i sempre critica el temps, per fred, per tòrrid, per sec, per humit o la manera de viure de la gent, perquè corren massa, perquè no treballen o perquè no caminen. Mai una paraula amable. I als de Jozi, en canvi, els costa horrors reconèixer les bondats de la seva capital. Hi viuen i prou però sense cap emoció. Avui una companya de la feina em deia que vol saber què veig perquè m’agradi tant Jozi perquè a ella la por la paralitza per anar més enllà del seu barri. És una coloured de Zimbawe que porta més d’una dècada aquí però estic segura que jo conec molt més la ciutat que ella. No en tinc cap dubte. Li he promès que la portaré a la Ponte Tower, a Hillbrow, perquè ha quedat fascinada per les fotos nocturnes des de la planta 51. Una altra més.
Tornant al viatge a Cape Town. A la ciutat vam estar ben poc perquè ens atreia més la natura i la platja. El que vaig veure de la ciutat em va agradar. Un enorme parc amb una avinguda principal on la gent seia a la fresca, places amb terrasses plenes de gent menjant i prenent alguna cosa, carrers cèntrics amb botigues ben posades i sense rastre de brutícia. En principi, res a objectar. Hi ha una mena de Marmàgnum però molt més gran. No podia faltar el mall. Aquí és el Waterfront, un lloc del qual els locals se senten especialment contents però que no deixa de ser un enorme centre comercial ple de restaurants de tots els tipus i de gent de totes les races, religions, colors i manera de vestir. Allò és més variat que l’ONU.
Així que la major part del temps vam estar voltant amb el cotxe. De fet, Cape Town és en una península banyada per l’Atlàntic. Jo tota la vida havia cregut que es trobava al Cap de Bona Esperança, on suposava que Àfrica acabava en punta. Decepció en saber que el que ensenyen a l’escola no és ben bé cert. El Cape of Good Hope és espectacular, amb una costa ferèstega, com si fos la del País Basc o la Costa Brava però molt més salvatge i dura. És un parc nacional amb algun far, com el de Cape Point, tot i que durant segles els mariners s’han deixat entre les roques els vaixells. Anant cap a la punta, vam trobar unes zebres pastant tranquil·lament, i ens vam poder apropar molt.
Les aigües que envolten el cap aquest són fredes, tot i que vam intentar banyar-nos just al solstici d’estiu. El 26 de desembre, fum fum, fum. L’Atlàntic és brutalment fred, aquí, a Namíbia, Carolina del Nord o França.
En canvi, una mica més a l’est de Cape Town es troba un altre cap, l’Agulhas Cape, batejat pels portuguesos, que és on oficialment es barregen les aïgues atlàntiques amb les de l’Índic i, en principi, la temperatura és molt més agradable i més estable durant tot l’any. No ho vam poder comprovar perquè el dia que hi vam anar feia una ventada que realment no venia de gust mullar-se els peus per molt que una fita t’indicava que estaves a la Tip of Africa, la punta més al sud del continent i on el mapa dóna la volta. El que tota la vida jo havia cregut que era Good Hope i Cape Town. Però no, de fet, són dos punts llunyants, potser distanciats per un centenar de quilòmetres. Així que havíem estat en pocs dies a la Tip i al Top of Africa al Carlton Center de Jozi.

Però el  que marca Cape Town és la Table Mountain, que protegeix la ciutat. És una gran mola de roca, que la major part del temps en què vam ser per allà estava coronada per unes boires. No vam ser capaces de pujar a peu i vam intentar accedir en cotxe però no vam agafar l’aeri perquè les boires impedien veure res. És un parc nacional que arriba fins a les platges.

Capítol apart mereix el menjar. Només vam tastar seafood. A Joburg és molt car i escasseja l’oferta de peix fresc. Parlo dels llocs on vaig a comprar jo. Quan pregunto si mengen peix tothom diu que no perquè és car. D’acord, les platges estan lluny però avui en dia això encara és un factor insalvable? Vaja, mengem kiwis de Nova Zelanda o mangos de vés a saber on. Em recorda les històries de la meva mare que quan era petita no coneixien a Areny el peix fresc o la verdura del costat de la costa.

Hi ha tanta varietat de races i cultures que han conviscut durant anys que la cuina ha quedat barrejada. En comú tenen el gust pel picant i les espècies, que van aportar indis i malasis. No s’ha de deixar d’anar a Cape Town, està clar però encara Jozi continua essent la meva ciutat. Sense cap dubte.


1 comentari

Hillbrow, cosmopolita encara

Algun dia rebré reconeixement públic de la municipality de Jozi. Dec ser de les estrangeres (els autòctons ni juguen ni volen jugar a aquesta categoria) que més fa per la rehabilitació de la imatge del downtown. També sóc una pesada que només fa que dir-ho en aquest blog. Vull parlar de Hillbrow, un barri a tocar del CBD (Center Business District) que jo associacio amb el centre i que té una mala fama entre locals i foranis que fa feredat. El primer cop que hi vaig anar desconeixia aquesta marca negativa i fins i tot vaig afagar la càmera reflex. Es veu que vaig fer mal fet perquè el millor que em podia haver passat, entre tots els crims de la Humanitat tipificats pel Tribunal de l’Haia és que em robessin a punta de pistola.
El barri comença al nord del Joubert Park pel sud, diguem, i pel Constitution Hill al nord, i fa frontera amb altres perles com Berea i Yeoville. Es pot dir que Hillbrow és avui en dia una àrea que qualsevol associaria a l’Àfrica negra no rural. Això què vol dir? Gent, no, gentada pels carrers, brutícia a cada cantonada, parades de qualsevol cosa a les voreres i animació fins i tot quan el sol marxa i a la Sud-Àfrica que em moc jo habitualment s’aconsella no treure el nas ni per la finestra, com aquell qui diu, no sigui que formem part de les estadístiques del Ministeri de l’Interior. Fins i tot té un ring de boxa, en una cantonada, com si fos una benzinera. Me’l vaig trobar per casualitat. De fet, és un club de boxa, amb quatre cadires al voltant, sense portes, fet que et permet veure l’activitat des del carrer. El dissabte que hi vaig passar jo hi havia competició infantil. Em va resultar penós veure a nens de 10-12 anys preparant-se amb uns pantalons rampoines i posant-se les benes ronyoses al voltant dels punys. No em vaig quedar per veure cap combat. Em va semblar obscè, tot i que estic segura que la tasca social és importantíssima per donar valors de disciplina i esforç a la canalla del barri.
Els cops que hi he anat sola, ho he fet a plena llum del dia. I, toco fusta, no he tingut mai cap problema. Et miren? sí. Et diuen coses? Hi sister, are you ok? Res greu.
El Martin, la meva wikipèdia parlada sobre la Jozi de fa dues dècades, no es cansa mai de dibuixar-me el Hillbrow de quan era universitari. “Cosmopolitan”, sempre diu. Com li agrada la paraula i presumir que la seva ciutat era un tros d’Europa i de les tendències més cool del moment! Jo sempre li acabo recordant que no pot ser Europa una ciutat africana. Em mira com si em vulgués matar, o com diu el Marcel, com si estigués a punt de renyar-me per parlar d’aquesta manera.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Hillbrow era abans de l’Apartheid un barri blanc, amb cases residencials i que a mitjans dels 70 i 80 va començar a edificar alts edificis que avui dia conviuen jo crec que harmoniosament. Però en aquestes dues dècades, el barri ha deixat de ser blanc per ser totalment negre i els edificis i cases s’han anat degradant i sobreocupant, i ara Hillbrow és, com deia, la fotografia africana per excel·lència. De fet, es fa difícil imaginar-se vida blanca. Ara continua essent cosmpolita però amb color negre. S’hi ha instal·lat la immigració africana, nigerians, zimbawes i congolesos, sobretot que creen reticències entre els negres sud-africnas, que no dubten a aconsellar-te que no entris a Hillbrow i menys si ets una dona i vas sola.
Però l’autèntic descobriment de Hillbrow és la Ponte Tower. Construït el 1973, és l’edifici de pisos més alt de la ciutat. De planta circular i amb un celobert ample al mig que fa que entri llum als pisos per tot arreu, està coronat per un anunci lluminós de Vodacom que durant la nit fa de far des de molts punts de la ciutat. És juntament amb la torre de telecomunicacions un dels dos dels punts centrals de l’skyline. Donen caràcter al Jozi que m’agrada. Dic descobriment perquè conec una madrilenya arquitecta, la Marta, que treballa des de fa uns mesos a Joburg i va deixar la tranquil·litat de l’hotel a Melrose Arch, barri pijo d’expatriats, per traslladar-se a Ponte. És una llàstima que ja tingui el bitllet per tornar a casa perquè els dijous fa un sopar amb els veïns de planta que s’ha convertit en una cita dels espanyols a Jozi i dels meus amics afrikaaners, fascinats per la torre, tot i que després reneguen de Hillbrow i els seus negres habitants. Però s’entén aquesta atracció.
La Marta viu a la planta 51, de 54 plantes. La vista des del seu pis i, sobretot, des del d’un dels seus veïns, és espectacular. De nit, les llums fan del downtown un autèntic espectacle perquè la brutícia i misèria es difuminen i la ciutat llueix com si fos un modest Hong Kong o Nova York. Quan la van construir, la torre era un símbol de modernitat i de riquesa. Fa poc vaig conèixer una parella de gais afrikaaners que l’havien estrenat però van fer les maletes quan van començar arribar els primers negres i Hillbrow va deixar de ser el racó cosmopolita ple d’europeus expatriats que venien a Jozi a treballar. Durant anys, Ponte va quedar buida i després es van instal·lar ocupes però no amb k sinó pobres de solemnitat en busca d’un sostre, convertint-la en un cau de misèria i brutícia. Fa poc, la va comprar una immobiliària i la va rehabilitar. Encara hi estan treballant, i el pàrking és un escenari bèl·lic, com si estigués sense acabar, amb treballadors de seguretat vivint entre els cotxes.
Entrar a Ponte és una feina complicadíssima. No deu ser fàcil gestionar-la. Hi viuen unes 3.000 persones, que es diu aviat, però hi ha desenes de pobles molt més petits amb ajuntaments i cartipaci municipal. L’accés és tan complicat com entrar a un país. No et demanen visat però a la garita hi ha un guarda de seguretat permanent que et reclama una identificació i, el dia que està de mala gaita, fa baixar el veí a qui vens a visitar a buscar-te. Quan hi hem anat, li hem de passar a la Marta la matrícula del cotxe amb la que vindrem perquè el guarda de l’aparcament ens obri la barrera i després, al hall hem d’ensenyar el passaport, o no, segons el dia, o donar tota les explicacions perquè ens deixi passar pels torns. Els veïns tenen accés a través de la identificació dactil·lar. Més sofisticat que entrar a la Model de Barcelona.
La primera nit que ens vam presentar amb el Marcel i el Martin va ser còmic. Principis de mes, desenes de veïns que feien mudança amb matalassos i trastos cap amunt i cap avall. Tot negres, molts de Nigèria o Zimbaue. A les plantes superiors només hi ha blancs, que se senten atrets per la vitalitat del barri però que en el fons viuen en la seva bombolla. Com més alta és la planta, hi ha menys pisos per replà i més cars són. La Marta paga pel pis uns 6000 rands, gens barat per la mitjana del país però és que a Barcelona o Londres seria el doble o el triple. L’edifici és circular i al mig té un gran celobert. Al perímetre exterior estan els pisos, amb una habitació completa als extrems i la cuina i el menjador al mig. Són una monada. Jo li dic a la Marta que és per a pijos-progres, que no renuncien a la comoditat dels rics però volen viure com el populatxo. Li fa gràcia perquè no havia sentit mai aquesta expressió.
Els sopars del dijous consisteixen a passar de casa d’un veí a un altre per menjar i beure. Et sembla que estàs en una pel·li del Woody Allen, com t’imagines que ha de ser un apartament de Manhattan. M’encanta perquè tant el Martin com l’Anamari, afrikaaners sense cap contacte amb el downtown negre, els ha faltat temps per apuntar-se als sopars, suposo perquè els deu quedar el remanent de la Ponte blanca i moderna. Els entenc. Ponte impressiona per fora i t’atrapa per la planta 51.


Deixa un comentari

Festius civils

Sud-Àfrica és el país del Rainbow, de l’Arc de Sant Martí, perquè la població és tan variada en colors, religions i cultures que potser és per això que el calendari de festes s’allunya una mica de sants i celebracions religioses. Tot i que en honor a la veritat, són public holidays Setmana Santa, Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any, celebracions evidentment cristianes. Però més enllà d’aquests dies religiosos, els festius honoren fets i gent tan variada com el Patrimoni, la Família o la Llibertat. M’encanten, sincerament perquè han sabut donar un caràcter merament civil allunyant-se de la religió, i això que, per altra banda, és una societat plenament identificada amb Déu i l’Església, en qualsevol de la seva presentació.
La primera d’aquestes festes que vaig viure va ser la del Dia Nacional de les Dones, el 9 de juny. Em va sorprendre perquè el dia abans la gent ja et desitjava que passessis un bon dia, No crec que tingui un caràcter gaire reivindicatiu, com el 8 de març nostre, i això que aquí el paper social de la dona és molt pobra. Els blancs diuen que els negres les tracten gairebé com a esclaves sexuals i per netejar la casa i cuidar els fills i els negres acusen els blancs de no tractar-la prou bé. En tot cas, la dona, com a gairebé tot el món, perd el congnom quan es casa per adoptar sense cap problema els del marit, i fins i tot renuncia a la seva cultura i llengua per fer seva les de la família política. És el cas de la meva amiga Mary, una xhosa molt guerrera de Soweto que parla zulú els seus dos fills i admet que ara se sent una zulú més només pel fet d’haver-se casat amb un d’ells. No sé què deu passar entre els blancs però em temo que l’afrikaaner es casa amb afrikaaner i anglès amb anglès. Però conec un cas curiós que explica com es deixa de ser d’una cultura per passar a formar part d’una altra. Un afrikaaner de congnom Buckingham m’explicava que la seva família era anglesa fins fa un parell de generacions. El seu avi va enviudar tenint ja el seu pare molt petit i es va casar amb una afrikaaner, que de cap de les maneres volia renunciar a les seves arrels i al final el Buckingham va passar a parlar afrikaaner amb els nous fills en comú i amb el que havia tingut amb l’anglesa. I ara els Buckingham són plenament afrikaaners.
Curiós també és l’Heritage Day, el 24 de setembre, que s’ha rebatejat popularment com el Braai Day. És a dir, tot i que oficiament és el dia del Patrimoni i l’herència cultural diversa del país, els sud-africans han aprofitat que ja comença a fer calor per celebrar gairebé l’únic patrimoni que comparteixen: la carn i anomenen la jornada com el dia de la barbacoa. L’any passat queia en dilluns i amb la meva amiga Anamari i el Martin vam aprofitar per anar a Drakensberg a un festival de música folk i tothom al càmping tenia la graella a punt per fer la brasa. És una tradició molt popular i a mi m’agrada especialment.
Li segueix el Day of Reconcilation, el 16 de desembre. Tenen molt per commemorar després d’anys i segles que la majoria de la població no tingués drets polítics ni cívics. En acabar l’Apartheid es va muntar una comissió per a la reconciliació i durant anys van desfilar víctimes i botxins per intentar perdonar i fer-se perdonar. No he vist jo que hagi funcionat i 20 anys després sincerament els hi cal una segona transició perquè encara que l’altre dia em deien que tots estan molt més còmedes que fa uns anys, el cert és que hi ha desconfiança i retrets mutus. Dues dècades és molt poc per curar ferides.
Quan a Europa celebrem l’arribada de la primavera, el 21 de març, a Sud-Àfrica commemoren el Human Rights Day. En aquest capítol també tenen molt camí per recórrer. Sense anar més lluny a finals de febrer del 2013 un testimoni va enregistrar amb la càmera del seu mòbil com uns policies emmanillaven i arrossegaven un taxista moçambiqueny pels carrers de Daveyton. Amnistia Internacional i Human Rights Watch denuncien els abusos policials constants. Però hi ha una altra violència més evident. La pobresa que es pot veure als carrers i els semàfors, amb gent demanant per menjar. Jo no m’hi acostumo però és cert que al final deus fer el cor fort perquè és impossible. Hi ha encreuaments on pots trobar més d’un pidolaire als quatre semàfors i això a cada carrer. És impossible.
L’abril s’estrena amb el Family Day i gairebé acaba amb el Freedom Day, el 27, la mare de Déu de Montserrat per més detall. Aquesta és una celebració estesa a tot l’Àfrica. Les antigues colònies han posat en vermell el dia que es van desempallegar de la metròpoli. No és que ara els hi vagi molt millor però la independència és el que totes les nacions persegueixen.
El Primer de Maig és el Workers’ Day i el 16 de juny el Youth Day, que com el 2013 cau en diumenge, el Govern el passa al dilluns següent.


Deixa un comentari

El desencant afrikaaner per la democràcia

Em sap greu però encara ara dedico molt de temps amb els meus amics i coneguts afrikaaners plantejant-lis dubtes, preguntes i comentaris sobre l’Apartheid. És com si a un basc només li preguntessis per ETA. Jo crec que t’engegaria. Aquí de moment, encara em responen i fins i tot hi ha dies que la conversa és molt animada i sucosa. Em va passar l’altre dia amb dos afrikaaners al voltant dels 40, és a dir, que han viscut la meitat de la seva vida essent la raça superior i privilegiada només pel fet de ser d’origen europeu: un ja el coneixia, es diu Mark i és tatuador professional, i l’altre, de cognom Joubert, era el primer cop que el veia, programador informàtic interessat amb el ioga. Era un diumenge després de dinar, de molta calor i amb la meva amiga Koi vam anar a petar a casa del tatuador, que viu en una caseta senzilla però agradable i una piscina envejable. És amic del programador informàtic, que de fet, viu a la caseta del costat i comparteixen la piscina. Vull dir que viuen bé. Són professionals que tenen un nivell de vida superior a la mitjana del país però que tampoc no estan acostumats als luxes d’amics seus afrikaaners, amb millors cases, cotxes i sous.
No sé com vam començar la conversa però recordo que els vaig preguntar si havien votat la Constitució del 1994 en què l’Apartheid quedava totalment mort i enterrat. “sí, clar, va ser un gran pas. Un gran dia”, em diuen tots dos sense dubtar. Potser va ser la calor, la cervesa o el vi que bebíem però el Joubert no es va reprimir i va continuar: “I ara em penedeixo”.

QUÈ????? Estupor, vergonya aliena, por d’estar amb un racista. La meva cara reflectia tot això i més i li vaig dir que s’expliqués perquè el comentari feia mal sentir-lo. El Mark va fer seva la frase del veí-amic i va admetre que ell de vegades també tenia aquesta sensació d’haver-se equivocat votant a favor de la Constitució, si bé va insistir que l’Apartheid li semblava un episodi repugnant que no tenia sentit mantenir-lo. En aquest punt, com per justificar-se, va explicar que durant un temps havia tingut una nòvia negra per a disgust dels seus pares i que no podien anar junts a hotels, per exemple. La història va durar poc, com a bons Romeus i Julietes.
Llavors?, vaig voler continuar amb la conversa. Si era injust perquè us penediu del vot, vaig preguntar. “Ara tots vivim pitjor”, va deixar anar en Joubert. Home, que et diguin això asseguts en una terrasseta d’una casa amb piscina i un jardí més gran que molts dels pisos que coneixem no et deixa de sorprendre i de qüestionar-te com vivien aquesta gent quan allò del règim de Pretòria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


No he tingut temps de mirar i contrastar la informació que em van donar però el Mark i el Joubert asseguraven que els índexs de criminalitat i violència durant l’Apartheid eren insignificants, potser perquè la gent tenia por i el càstig era superior al d’ara però que tothom caminava sense por pel carrer. Més arguments sobre la precarització de la vida és que hi ha més atur, el nivell de la sanitat pública ha caigut tan baix que ja només hi van els pobres de solemnitat, igual que passa amb l’escola pública i la majoria de serveis públics. Desmuntant l’Apartheid.
Però la majoria de la població no tenia drets, exclamava jo, els tenien controlats fins al punt de prohibir-lis moure’s lliurement o decidir on vivien. “I ara, què et penses? Poden votar però què més tenen?”, em responien.
L’atur entre els negres, replicaven, és altíssim i això que, asseguraven, les estadístiques governamentals no comptabilitzen els “petits emprenedors”, com la nomenclatura oficial anomena els que es posen al carrer amb una caixa de cartró a vendre, literalment, quatre tomàquets i quatre ganxitos a un rand (0,10 euros) cada unitat. “Quant han de vendre per tenir un sou decent?” La pregunta me l’he plantejada milers de vegades quan passo per davant d’un d’aquests negocis o li compro a la senyora del costat de casa que faci calor o caigui una tronada de por està asseguda sobre una caixa de plàstic fins a les 9 del vespre cada dia, que serien com les 11 de la nit en una traducció horària aproximada. Són moltes hores fora de casa per a tanta poca caixa, és la meva conclusió, si del rand que em cobra el tomàquet o el plàtan (el mango val a cinc rands la unitat) n’ha de descomptar el cost o el preu de la benzina per anar a buscar-los. Misèria i companyia. Per això quan jo li compro fruita per valor de 20 rands em fa cada dia l’onada i repeteix el thanks fins incomodar-me.
La solució, reflexionava l’afrikaaner Joubert passa per crear un estat propi, gestionat per “europeus d’origen però on tinguin cabuda altres races si s’avenen a la nostra manera de fer”. Toma castanya, això em sona però amb varietats de races que espanta! El Martin, un altre afrikaaner que es va afegir més tard deia que no, que això és inviable però coincidia amb els seus amics que la majoria dels negres no són treballadors ni tenen ganes de prosperar. Explicava el seu cas particular. És enginyer i té contractar (no sé en quin grau ni condicions) a un home que, en principi li cuida la casa i viu en un petit annex a l’habitatge principal.

Assegura que el va contractar fa anys i que un dia sense previ avís es va presentar amb la dona i una filla petita. I allà estan tots tres, encara que , també sense preguntar, una cunyada es passa alguna temporada amb ells. El noi deia que va acceptar ampliar la família i que en aquests anys ha volgut pagar-li millor, fent-se càrrec de l’educació de la nena però que a canvi només ha rebut falta de compromís. “El sou ha anat pujant i la seva feina ha anat baixant”, es lamentava afegint que un dia s’atiparà i els fotrà a tots al carrer i llavors se n’adonaran que han perdut molt. Indignat destacava que el treballaodr es lleva més tard que ell i no se li acut fer una feina si prèviament no li han demanat. El mateix dèia dels operaris que treballen a l’obra que està fent a KwaZulu-Natal. “Treballen poc i has d’estar a sobre i si se’ls mor un cosí tercer d’una cosina llunyana no es presenten a la feina. Aixó no pot ser”, afirmava.
Sou uns racistes, vaig dir i em sap greu tenir-vos com amics. De cap de les maneres, deien. “Nosaltres volem viure bé i amb la corrupció dels polítics actuals (majoria negra, lògicament) és impossible, perquè paguem molts impostos i no serveixen per a res, hi ha més delinqüència, més pobresa i inseguretat”. El raonament també em resulta familiar, molt familiar.