Mai en la meva vida he hagut de donar més explicacions sobre les meves creences religioses. L’interrogatori de cortesia que dues persones desconegudes es fan passa necessàriament per la qüestió de quina religió professes. Sé que la sud-africana és una societat molt religiosa i no sé perquè em fico en històries quan confesso que no crec en Déu i si m’emprenyen massa els acabo dient que només crec en mi i la ciència quan la meva salut es troba amb algun problema. Estic tempatada de cita el gran Daniel el Higiénico però em falta valor per dir-lis ‘jo sólo creo en mi y en Yoko Ono’ i em conformo amb una versió patillera. El meu interlocutor rep la resposta amb incredulitat, estupefacció i fins i tot una mica d’emprenyamenta. No m’entenen, juren i perjuren. I mira que hi ha religions i sectes per triar i remenar.
L’altra pregunta que et fan per anar a parar al mateix tema és a quina església vas. Sovint responc que si la meva parròquia tingués un grup de música tan animosa com la que disfruten els cristians de Soweto potser m’ho pensaria dos cops. Tinc pendent, per cert, una visita a una església de Soweto, a la que hi va un company de l’oficina.
Vaig organitzar un dinar amb uns afrikaaners i un andorrà i la religió va capitalitzar una bona estona de l’àpat. Els tres afrikaans són creients i practicants però no sé ben bé de quina confessió. Sé que no són cristians, potser luterans o huguenots. No ho sé perquè jo em faig un embolic amb tot això. L’andorrà i jo coincidíem en explicar-lis que entre els nostres amics i familiars més directes la religió no representa res i que, si molt ens apures, trepitgem una església per a enterraments i algun casament. Poca cosa més. En canvi, ells eren capaços de teoritzar sobre la figura d’un Déu, no com un ésser superior que imposa càstics sinó a un nivell espiritual, arguments tots que no sabria reproduir. Em sap greu perquè la conversa va resultar molt interessant per a tots dos bàndols.
Hi ha a l’oficina un cas interessant si parlem de religió. És una sud-africana de 25 anys d’origen indi. Catòlica de naixement i educada en escoles religioses, diu que va ser quan va tornar d’un intercanvi a Suïssa que es va replantejar totes les seves creences perquè als Alps la van fer pensar i reflexionar sobre moltes coses. Ara és musulmana però una musulmana atípica. Potser no tant per als sud-africans però a mi no em deixa de sorprendre tenint en compte quins són els meus referents de l’Islam més propers. Aquesta noia només es cobreix el cap pel Ramadà i sovint l’ha portat amb un mocador recollit com si es tractés d’un monyo, beu alcohol quan es troba estressada o amb un grup d’amics, fuma i surt de nit quan li ve de gust i si té ganes pot dur un vestit arrapat amb un escot que deixa més pit al descobert que el que podem veure a moltes passarel•les. Jo me n’oblido sovint que és musulmana fins al punt que l’altre dia la convidava a dinar a casa meva unes llentíes que m’havien quedat divines. Però com ser que ella és una amant de la carn i el menjar greixós la vaig advertir que eren llentíes vegetarianes i potser amb algun trosset de cansalada. En sentir-ho es va posar a riure i em va dir si jo volia que ella mengés una cosa tan bona com la cansalada i després se sentís malament. És atípica.
De tant en tant al mall veig alguna dona amb el vel integral de negre rigurós, acompanyada d’algun home amb estètica islàmica. A mi em fan entre por, angúnia i llàstima. No ho puc evitar. Ho he comentat a l’oficina i m’asseguren que no són musulmanes sud-africanes sinó immigrants o turistes de la zona del Golf.
Daily Archives: 1 Octubre 2012
‘Y gritas, taxi!’
I com Los Angeles, el transport públic és força deficitari a Jozi. És cert que hi ha una quantitat tremenda de mini-furgonetes que aquí anomenen taxis i que es passen el dia amunt i avall però no he trobat enlloc un trist horari o un disseny de les rutes que faciliti el seu ús. Potser és perquè els taxis els utilitzen els negres pobres, de fet, la majoria de la població de Sud-Àfrica, i els caps de setmana, jo. És una bona experiència pujar-hi en un.
Distintiu del servei de taxis
Es reconeix que és un servei públic perquè, això sí, tota la flota és força uniforme. Són furgonetes Toyota blanques, generalment amb unes línies dels colors de la bandera nacional pintades als laterals i al darrere. Si tens sort, el vehicle no té cap ferro trencat amb què esquinçar-te uns texans nous. Però és una experiència molt recomanable pujar-hi. Tenen una capactiat per a 15 passatgers, repartits en quatre fileres al darrere i dues places al costat del conductor. Sovint quan sóc a dins penso en la de notícies que he llegit sobre el transport públic de Barcelona, que si és impuntual, car o hi ha poc civisme. No sé com deu tractar el tema la premsa local, potser l’ignora.
Aquí potser no hi ha luxe ni espai per deixar les enormes maletes i bosses que els sud-africans negres carreguen per tota la ciutat però sí que hi ha civisme. Em va sorprendre el silenci a l’interior dels vehicles que hi ha, quan t’esperes que la munió de negres es passin l’estona confratenitzant a grans crits. Res. Prejudicis. La gent entra per una porta lateral oposada al costat del conductor i seu on pot. No sé com s’ho fan però poques vegades he vist que es molestessin mútuament per fer-se lloc a ells i als seus carregaments. Bé, sí. Si haig de ser sincera, jo sóc de les que emprenyen el personal perquè no sóc prou àgil per saltar-me tota una filera de gent asseguda sense fer-los aixecar. Molts, quan em veuen estrangera, ja s’aixequen com si ja interpretessin la meva poca habilitat.
Una cosa molt graciosa o xocant és la manera de cobrar. El conductor condueix i ja en té prou perquè hi ha molt de trànsit poc disciplinat. Els passatgers es van passant els diners del bitllet els de darrere cap en davant fins que arriben als que seuen al lloc de copilot, que ha de tornar el canvi addient. Aquest és el pitjor lloc del taxi. La meva estrena va ser precisament de cobradora i no li recomano a ningú. El taxista de què no ens mata, a mi i a un francès que m’acompanyava i que vam decidir que estaríem més còmodes amb el conductor que no compartint estretors al darrere.
Interior d’un taxi. Ni aire per respirar
Error. La primera i última vegada, a no ser que sigui per causa major. Jo només veia bitllets i la del darrere que m´anava dient ‘un’, ‘tres deu’, i entre que no l’entenia i no donava a l’abast vam causar un daltabaix al taxi i el taxista es va acabar emprenyant i agafant la caixa dels diners. Mai més, ja ho he dit.
La particularitat del servei és que fa més o menys de taxi dintre de la ruta marcada que té. Només té com a parades fixes l’origen i el final però entremig el conductor para a discreció i demanda de l’usuari que està dins o que hi vol pujar. De fet, pel carrer es van sentint contínuament les botzines que adverteixen els possibles clients que hi passa un taxi. El problema és per al conductor que va al darrere dún taxi i ha d’estar constantment pendent de les seves parades.
Parada de taxis, a Cresta
Una altra cosa que s’ha d’aprendre ràpid són els signes que fan servir per agafar un dels taxis. En tenen de diferents en funció del lloc o la direcció on volen anar. Per exemple, dels suburbis, és a dir, tots els barris que no són el downtown, al centre has de mostrar l´índex cap a munt, un dit que hauràs de baixar assenyalant el terra quan vols fer el camí de tornada. Per anar a un suburbi que es diu Orange Farm has de fer com si tinguéssis una taronja a la mà.
Una recomanació que m’ha fet la gent local, sobretot dones, és que mai mai pugi en un taxi si només hi ha el conductor o només passatgers homes. No sé quines dades tenen sobre l’índex de criminalitat en el sector però t’ho repeteixen tant que al final intentes fer-lis cas però jo he decidit que no vull viure amb una por exagerada i acusant tothom de criminal abans d´hora i, de fet, tota la gent que m’he anat trobant fora i dins del taxi han estat més que coordials, ajudant-me a fer parar a la parada que jo vull o acompanyant-me a la meva destinació.
Tots som folk
Primer cap de setmana que surto fora de Joburg. És el National Braai Day i aprofitant que dilluns és festiu, la meva amiga Ana, el seu amic Martin i jo ens enfilem al cotxe tot terreny que condueix ella carregats com si marxéssim a l’exili no tres persones sinó 300. Lóbjectiu d’ells és El White Mountain Festival, un jove festival de música folk a les muntanyes de la regió de Central Drakensberg, un centre turístic a uns 600 quilòmetres a l’est de Jozi, a l’estat de Kwala Zulu Natal, la pàtria dels mítics zulús. El meu objectiu és desconnectar de tot, respirar aire pur i conèixer món. Estic, lògicament, amb aquella fase del que faci falta, lo que me echen.
Muntanyes de Kwuala Zulu Natal
Unes sis hores després de deixar la gran capital ens trobem en un paisatge aparentment molt verd, amb un cel que a la nit complirà l’amenaça de pluja fins convertir la meva tenda de campanya en un vaixell inundat. Tot té solució a la llum del dia, amb una manta i un raig de sol. Ah! I el cotxe de l’Ana que em servirà durant una nit de llit alternatiu.
El festival és per als blancs. De fet, en els tres dies que hi dura puc comptar amb una mà els no blancs que he vist entre el públic. Una altra cosa és que tot el personal de neteja, de cambrers o de seguretat són parents directes de Kunta Kinte però entre els que anem per disfrutar, la meva potser és la pell més fosqueta.
El càmping podria ser perfectament un de Lloret en temporada alta del turisme nòrdic o directament una àrea d’acampada holandesa. Se sent parlar molt afrikaans entre el personal però la llengua vehicular és l’anglès, per sort per a mi.
Són tres dies en un ambient francament agradable, tothom està molt relaxat. Segurament hi ajuda l’estil de la música perquè a l’escenari abunden els Jack Johnson i les Russian Red. En destaco un noi, el Jeremy Loops però realment la majoria eren molt bons. Aquí deixo el programa.
El públic sembla professional d’això de l’acampada i els festivals perquè van equipadíssims amb unes cadires aptes per estar hores asseguts amb una cervesa a la mà. Serien com les nostres tumbones però, diguem, que versionades pel coronel Tapioca. No m’estranyaria que ja hi haguessin cadires Quechua per tots els càmpings europeus ja que realment són còmodes i resultones.
Entre blancs hi ha com més relax. Els he trobat, en general, molt simpàtics i oberts. Poc necessiten per preguntar-te d’on ets i què fas al país. Res a veure amb la imatge que els mateixos blancs ofereixen amb una situació de barreja de races. Els veus sempre amb els seus super cotxes tancats amb la finestra o al mall amb cara restreta que francament sorprèn l’actitud festiva. És com si només entre ells es trobessin més segurs o més còmodes. No els hi vaig preguntar als meus acompanyants blancs però potser és una anàlisi al més pur estil d’antropòloga innocent. No ho sé, ho hauré de comentar, tot i que deuen estar farts de comentaris sobre la discriminació.
Sense carn no hi ha àpat
El menjar sempre és una part importantíssima de la riquesa cultural d’un país i molt sovint es veuen les grans diferències que separen els països i les cultures per la manera que es posen davant els fogons i de la taula. Haig d’admetre que he tastat poca ‘cuina africana’. Però què és la cuina africana? Depèn dels comensals i dels cuiners, si són blancs, negres o coloured.
Sopar tipic de la cuina coloured de Cape Town, a District Six, Parkhurst
Una dona prepara la seva paradeta de pa, a Miriam Makeba Street, Newtown
Hamburguesa americana en un bareto als afores de Jozi
A l’oficina on treballo estan representats tots aquests col•lectius i és curiós, que tret dels blancs, negres, mulats i hindús comparteixen la seva passió per la carn. De fet, no entenen un àpat sense un tros de carn. És més, la base de la seva alimentació és la vedella o el pollastre bàsicament, perquè el porc és gairebé testimonial i el xai és molt car, acompanyada d’arròs o de pap, una mena de farinetes que jo trobo insípides però que els afrikaaners m´han dit que tal com les fan ells són delicioses. La raó d’aquesta diferència no és una altra perquè són rics i l’hi poden afegir més condiments. No puc donar valoració perquè només n’he tastat la dels negres i és sosa sosa.
Als restaurants hi ha poca oferta de cuina negra. Suposo que a les zones rurals, la situació és diferent però a les àrees de Johannesburg que em moc jo, es pot dir que gairebé no hi ha rastre d’àpats tradicionals de les cultures negres. En canvi, sí que hi ha restaurants especialitzats en menjar indi i afrikaaner. En comú tenen que són plats més elaborats que els de la cultura negra, molt gustosos i picants, sobretot el primer.
El menjar indi és molt semblant a l’oferta de restaurants que trobes a Barcelona però sense la delicadesa que sovint tenen allà per adaptar-se a paladars gens acostumats a tant de bitxo, curri i d’altres espècies que desconec. L’afrikaans prové, majoritàriament, de la gent de Cape Town i s’ha de reconèixer que és francament bo.
Ni Mandela ni la bandera de l’arc de Sant Martí. El menjar picant és el que uneix la variopinta societat sud-africana. Els supermercats estan plens de salses i condiments que només de tastar-los et llançaries a una piscina per intentar calmar les papil•les gustatives per tal de recuperar-les algun dia. He fet la prova amb negres, blancs i afrikaans. He fet una truita de patata amb pa amb tomàquet a l’estil de casa meva tot i que amb una quantitat de sal per la qual la Societat de Cardiologia em podria dur als tribunals directament. Tant li fa. Tots els grups, tots, han afegit més sal abans de tastar-ho i un cop assaborida la truita han coincidit que amb chilli guanyaria molt. Jo em resisteixo i apel•lo a la cuina materna, on en la vida ha entrat ni un trist coriandre i com a cosa festiva li posa un polsim de nou moscada a la beixamel. Però tinc la batalla perduda. Ho sé. I tinc un nou repte. Fer un arròs a la cassola gustós per a uns afrikaaners que ja m’han dit que un cop van tastar una ‘pael•la’, que era bona però insípida. Sé que fracassaré en aquest intent però com són gent educada faran el paperot i tots contents.
La prova que la carn és un component essencial per a la gent d’aquest país és que tenen un National Braai Day. Per ser fidels amb la realitat, s’ha de dir que oficialment és el Dia Nacional del Patrimoni multicultural, multisocial i multireligiós de Sud-Àfrica però des de fa una dècada popularment es coneix aquest festiu, que al 2012 ha estat el 24 de setembre, com el dia de la barbacoa (braai, en l’anglès sud-africà). Els dies abans tots els supers i per la tele feien les promocions de carns de tota mena i de butifarres per a aquest dia que molta gent celebra al pati de casa seva amb la família i amics.
Molta carn i encara més fast-food. És increïble com proliferen les cadenes d’hamburgueses, pollastres fregits i patates fregides.
N’hi ha per triar i remenar. I a la tele, amb un estudi sense cap base científica crec que els anuncis sobre Mc Donald’s, Spur i Chicken Licken són, juntament amb els d’assegurances, els més nombrosos. Així estan. Com els Estats Units. Ara per ara no sé les taxes d’obesitat però segur que són altíssimes entre tota la població. Un passeig pels centres comercials, els mall, et fa sentir feredat en veure els grassos que hi passen, de totes les edats i races. Però és que no caminen i acumulen una de calories amb el fast-food, les coca-coles gegants més dolces que a Catalunya, sucs de tots els gustos i colors, cookies, pastissos, pans mantegosos i farinosos…. I admeto que és fàcil apuntar-se a aquest carro. Fins que no vaig trepitjar el gimnàs del barri no vaig començar a veure tios i ties catxes de debò. Aquests no passen la tarda al mall i com si no és comprant no veus gent caminant, és un grup que no tenia controlat. Quins bíceps tenen els negres!
Hi ha un intent d’europeïtzació de l’estil de vida. Parlo dels blancs i d’una petita capa dels negres que han prosperat ensorrat l’apartheid. Això es nota molt en el menjar, la introducció de l’oli d’oliva, caríssim per cert fins al punt que pot costar quatre cops més que a Catalunya, i sobretot amb el pa. Hi ha una febre de la classe benestant per un pa a l’estil francès o italià, fet que denota el gran domini que aquests dos pobles tenen de les tècniques del màrketing. Són botigues i forns molt monos, amb una estètica que et podries trobar des d’Amsterdam a Barcelona, amb pans fets amb diverses farines o llavors. Exemples, L’Oliva (estil grec) i Vovo Telo, una companyia local que pretén ser la franquícia de la baguette francesa.
Capítol apart són les postres, l’herència que anglesos i europeus del nord han deixat en la gastronomia local. Poc a poc però els sud-africans se l’han anat fent seva i l’han adaptat als seus gustos altament dolços. Tot està passat de sucre, fins al punt que una dubta que la Coca-Cola Zero en prescindeixi.
El repòs a Joubert
Si hi ha un lloc que m’agrada de Jozi és el Joubert Park. És un espai verd al costat mateix de la Johannesburg Art Gallery, la Jag, que descongestiona el conflictiu trànsit de persones i vehicles del down town. Acostumo a entrar-hi per dinar i descansar d’aquest tràfec quan visito la zona de Bree o Market i m’hi passo ben bé dues hores asseguda a la gespa veient passar la vida. M’agrada.
És el repòs del Jozi negre. Ni un blanc en tots els dies que hi he anat. Ni tampoc indis. Pel que he vist el parc és un punt de trobada d’amics i un lloc on les parelles mostren petits gestos d’amor però res a veure amb les escenes que pots trobar-te a la Ciutadella. Aquí, pel que he vist, ni blancs ni negres ni coloureds abunden les mostres d’afecte. Però aquest és un altre tema.
Aquí la gent seu i s’estira a la gespa encara que sigui amb les seves millors gales. Joubert és vida, color i menjar. Sovintegen els que venen carmels, fruita a peça, begudes, gelats i polos i fins i tot ous durs que pots condimentar al teu gust. Sempre que veig algun d’aquests venedors en acció penso en la postguerra, quan era un luxe llepar UN carmel o menjar una taronja.
Es conserva el vell ofici de retratista. Són fotògrafs oficials del parc que estan a les entrades o pregunten als grups i les parelles si es volen fer una foto. Jo que sempre vaig amb una càmera al bolso com si fos la cosa més normal del món me n’adono que sóc una privilegiada i que el món del facebook, l’instagram i tota la mandanga en la qual estem tan a gust no és la majoritària al món, encara que ens ho sembli. Fa gràcia veure les parelles posen per a la foto, com si fos una estampa dels nostres avis. Però la tecnologia ha arribat i encara que alguns fotògrafs van vestits amb uniforme i gorra de plat, porten càmeres digitals i amb la mini-impressora que tenen lliuren la còpia de la foto uns minuts d’haver fet el clic.
El parc és un bon lloc per veure l’escena de la manta-cotxet.
És cert que al Joburg negre hi ha molta canalla però ni un cotxet infantil. No s’estila dur a la criatura pujada en un artilugi amb rodes i les mares –no he vist ni un sol home- opten per carregar el nadó a l’esquena lligat amb una manta, encara que en algunes ocasions n’hi ha que el duen enganxat al pit amb el mateix sistema. I quan dic manta, vull dir, com la manta Paduana o Reig, el rey de las camas.
No sé a ple estiu com s’ho faran però les setmanes d’hivern i les de primavera que he passat el nen en qüestió quedat literalment enterrat sota aquell tros de gènere suau i molt calorós quan a l’exterior el termòmetre marca uns 25 graus centígrads. Pateixo per molta de la canalla perquè dubto que allà dins tinguin prou aire per respirar.
DeTelobisAJozi 